La UE i els aranzels de Trump: guerra comercial sense precedents o cop de força per negociar?
L'anunci del president dels Estats Units suposa un gir en la relació entre dos aliats històrics
"En alguns casos els amics són pitjor que els enemics pel que fa al comerç." Donald Trump ho deia en referència a la Unió Europea, aliada històrica dels EUA des de fa almenys 80 anys fins al discurs d'aquest dimecres.
El president dels EUA va semblar cantar les absoltes a aquesta aliança quan va dir que els europeus "han aixecat la camisa" als nord-americans. O quan els va titllar de "patètics", parafrasejant el seu secretari de Defensa en aquell xat de Signal.
Justificava així un dels titulars del seu esperat discurs: imposar aranzels del 20% als productes que la Unió Europea exporti cap als Estats Units. Trump va declarar la guerra comercial d'aquesta manera: "La UE ens imposa aranzels del 39%, i nosaltres els en posarem del 20%."
El percentatge és una mitjana, perquè als automòbils els aranzels arribaran al 25%. Però cap producte estarà per sota del 10%, que és un topall mínim que s'ha establert per a tothom i que entraria en vigor el 5 d'abril. La resta d'aranzels a la UE s'aplicarien a partir del 9 d'abril.
Aranzels "amablement recíprocs"
Donald Trump va fer un discurs sabent-se el centre de les mirades de mig món. Va adoptar un to orgullós, erigint-se com el president que "farà Amèrica rica un altre cop", però un to, a voltes, de perdonavides, quan va dir que els seus són uns aranzels "amablement recíprocs".
Aquest "amablement" té una explicació. Trump diu que la UE imposa uns aranzels del 39% als Estats Units, però ell no fa un ull per ull, sinó que aplica un aranzel de la meitat --si fa no fa--, un 20%. El que no explica és que dins el 39% hi suma els aranzels, però també l'IVA.
La UE ha rebutjat aquesta fórmula perquè diu que no es pot considerar part d'un aranzel, entre altres coses perquè d'IVA en paguen els productes importats dels Estats Units, però també els productes fabricats a la mateixa Unió Europea.
És molt probable que quan la Comissió Europea, que és qui té competències de comerç a la UE, analitzi amb detall l'ordre executiva de Trump acabi posant en dubte les xifres del president dels Estats Units o, directament, les desmenteixi. De fet, la Comissió sosté que el greuge aranzelari del qual parla Trump no existeix.
El president dels EUA va posar un exemple. Diu que els cotxes que entren als EUA des de la UE tenen un aranzel del 2,5% i, a la inversa, els que els EUA exporten a Europa han de pagar un 10%. No diu que a les camionetes pickup que importa de la UE els aplica el 25%.
Aquest tipus de casuístiques porta la Comissió Europea a assegurar que "per raons tècniques" no es pot establir una xifra absoluta per als aranzels mitjans entre la UE i els EUA, però, tenint en compte el comerç real de mercaderies, el tipus aranzelari mitjà entre les dues parts és de només l'1%. Una visió molt allunyada de la que té Trump.
La resposta de la Unió Europea
La guerra comercial oberta per Donald Trump té una aproximació evidentment econòmica, però també política. I en aquest sentit, la Comissió Europea sempre ha lamentat que s'obri aquesta confrontació perquè és com disparar un tret al peu a la relació comercial més gran del món. Entre els EUA i la UE s'hi mou una tercera part del comerç mundial, amb 1,6 bilions d'euros anuals.
L'aproximació econòmica requerirà que la Comissió Europa reaccioni als aranzels de Trump amb mesures econòmiques. Encara no s'han avançat, i podríem "estar dies o setmanes", segons el portaveu europeu de Comerç, Olof Gill, abans no s'anunciïn les mesures concretes de resposta.
Es parla d'anar, aquí sí, a l'ull per ull. Tu m'imposes aranzels del 20% de mitjana, doncs jo et faig el mateix a tu. Però també es podria recórrer per primera vegada a l'anomenat "instrument anticoerció". Aquesta eina es va pensar durant el primer mandat de Donald Trump i permet, per exemple, imposar aranzels no només als productes que entren a Europa, sinó també als serveis. I això és un dard pensat directament per ferir les grans tecnològiques nord-americanes que operen a la UE.
Brussel·les ha adoptat fins ara un discurs altiu per plantar cara a Trump. Avisa que el mercat únic més gran del món és a Europa i que això li dona força per resistir en aquesta guerra comercial. El relat de la Comissió i la seva presidenta, Ursula von der Leyen, també pivota al voltant del fet que no li tremolarà el pols per tornar-s'hi a fi i efecte de protegir la mateixa economia europea.
I és que, en aquesta guerra comercial, una de les principals afectades és Alemanya. És la primera potència i els aranzels a l'automòbil poden gripar el motor de la locomotora europea. També patirà Irlanda, pels seus interessos en els productes farmacèutics i pel fet de ser un pol d'atracció de la indústria tecnològica nord-americana. Itàlia també és un dels països que podrien sortir perjudicats de la guerra comercial.
Marge per a la negociació
Trump ha ensenyat les cartes. La UE ha endurit el to. I ara què? Doncs ara pot passar que comenci una guerra comercial sense precedents i de desenllaç incert i, segurament, perjudicial per a les dues bandes; o pot ser que s'obri aquella porta que fins ara tothom ha vist tancada: la porta de la negociació.
El fet que els aranzels a la UE no entrin en vigor fins al 9 d'abril pot ser un símptoma que Trump, en el fons, veuria bé asseure's a negociar després d'haver mostrat una posició de força. I justament negociar és el que vol la Unió Europea. Ara bé, si Trump i Von der Leyen s'asseuen a la mateixa taula no serà per recuperar les regles del joc dels últims 80 anys. Les regles, ara sí, han canviat.
