La Xina, aferrada a l'estratègia covid zero: així és el periple per entrar-hi

La Xina està tancada al turisme, només hi poden anar els xinesos que viuen fora o els residents estrangers. Fins i tot familiars de residents o joves que volen estudiar a les universitats xineses ho tenen difícil. Si s'aconsegueix viatjar, per embarcar al país d'origen calen dues proves PCR negatives 48 i 24 hores abans, validades per l'ambaixada xinesa.

Juntament amb la documentació típica, passaport, visat, certificats de vacunació i altra informació de salut, els resultats dels PCRs es pugen a una app xinesa que, si tot està correcte, emet un codi QR verd. No es pot pujar a l'avió sense aquest codi i un altre emès per l'oficina de duanes xinesa, amb informació semblant.

Mascareta i endavant. Primera aturada, al finger: repartiment d'una tovalloleta amb gel hidroalcohòlic per desinfectar-nos les mans.

Al vol de la línia aèria estatal xinesa, Air China, les hostesses van enfundades en EPIs. No s'hi reparteixen les típiques safates per als àpats dels vols transcontinentals. El passatger es troba una bossa amb snacks xinesos que han vingut amb l'avió des de la Xina. És a dir, en cap moment la companyia xinesa s'ha abastit de cap proveïdor local. La Xina és probablement l'únic país que manté la tesi que el virus pot viatjar en la paqueteria, malgrat ser desinfectada totalment i per sistema.

Onze hores, durada normal. Els avions xinesos no han de fer volta, poden passar per l'espai aeri rus, per l'anomenada aliança sense límits entre Moscou i Pequín segellada per Putin i el president xinès, Xi Jinping, el dia de l'obertura dels Jocs d'hivern a la capital xinesa, dues setmanes abans de la invasió russa d'Ucraïna.

Per evitar que els contagis s'estenguin a la capital, Pequín, l'avió aterra a la veïna ciutat de Tianjin, a uns 150 quilòmetres. Després d'un primer PCR, els passatgers caminem en grup aïllat cap a un autobús que ens durà a l'hotel de quarantena. No se sap quin serà ni on es troba. Per descomptat, no es pot triar hotel ni habitació.

Funciona com el cas de l'autobús accidentat a la província meridional de Guizhou setmanes enrere. Duia una cinquantena de persones evacuades de casa seva per les mesures anticovid. A les dues de la matinada es va estimbar. 27 morts. Feia un itinerari de més de 200 quilòmetres per dur els evacuats a un centre de quarantena. El conductor anava totalment enfundat en un EPI que feia difícil la conducció. El cas va generar molt malestar a les xarxes. Per què un trasllat a un hotel tan allunyat? No n'hi havia un de més proper tenint en compte que no hi ha turisme a la Xina? Per què viatjaven de matinada? Alguns internautes xinesos sospiten que hi ha empresaris i funcionaris corruptes que es beneficien del que són dispositius de quarantena, artificialment complexos d'una manera evident. 

En el meu cas són 150 quilòmetres d'autobús dins de l'extensíssima municipalitat de Tianjin. L'arribada a l'hotel assignat ja es fa de nit. Les habitacions s'assignen a la llum del mòbil fora el carrer, quan les instal·lacions de l'hotel no tenen cap problema de subministrament elèctric.

Cinc hores després de l'aterratge, la porta es tanca durant deu dies. Només es pot obrir per recollir la safata del menjar tres cops al dia i retornar les deixalles. Cada cop que s'obre sona l'alarma durant uns quinze segons.

És una situació de privació de llibertat que no es pot discutir ni recórrer davant de cap tribunal. Ni atenuar. Al grup de viatgers traslladat al mateix hotel que jo hi ha persones en la vuitantena, com hi podria haver nadons. 

A l'habitació hi ha 16 ampolles d'aigua de mig litre, tres rotlles de paper higiènic, un drap i una tovallola de cara, tot per estrenar, i el típic bol de fideus instantanis de cortesia, com una salsitxa de porc, i també un snack xinès molt popular. La salsitxa damunt el bol de fideus m'aniran bé per subjectar el carregador del mòbil a l'endoll que balla, un altre clàssic xinès.

La vista en el meu cas és magnífica, sobre les teulades de la localitat de Jizhou i les muntanyes boscoses al fons. Molts retornats, però, s'han trobat amb finestres a patis de llums.

Com que són pocs els estrangers que aconsegueixen entrar a la Xina, una circular a l'habitació s'adreça sobretot als xinesos. Els dona la benvinguda a la mare pàtria. Ens esperen un test d'antígens diari les primeres cinc jornades de quarantena.

La porta també s'ha d'obrir per als PCRs, 8 en deu dies, tots a quarts de 6 de la matinada. Malgrat ser tots els resultats negatius per covid, l'últim PCR inclourà una passada del palet de cotó pels llençols, el coixí i el mòbil per si hi ha restes del coronavirus.

Els àpats es reparteixen puntualment a les 8 del matí, les 12 del migdia i les 6 de la tarda. Fins a l'hora d'anar a dormir, posem les 12 de la nit, costa aguantar sis hores sense tenir gana. Salven el moment algunes galetes comprades a l'aeroport de Barajas. No hi ha vol directe des de Barcelona --suprimit per Air China a l'inici de la pandèmia-- i volar amb escala és encara més complicat, implica passar uns dies en un altre país europeu per als tràmits de PCRs. 

Onzè dia, s'acaba el que s'anomena quarantena centralitzada. Difícilment puc estar contagiat perquè he estat tancat a l'habitació i tots els PCRs són negatius, però el "dabai", el gran blanc, com es coneix aquí el personal enfundat en EPI, ho desinfecta tot al meu pas mentre vaig abandonant l'hotel.

Soc lluny encara de ser lliure. L'autobús ens durà a tot el grup que anem a Pequín al límit provincial, on haurem de passar un control de passaport. Aquí el policia parla amb el responsable del comitè de salut del meu barri per informar-lo que torno a casa i m'ha de posar en quarantena una setmana més perquè vinc de Tianjin, considerada zona de risc perquè a l'agost hi ha hagut un brot.   

Un cop a casa, set dies més de quarantena

El comitè de barri em controlarà amb un sensor a la porta. No serveix de res argumentar que pròpiament no he trepitjat Tianjin, que he viatjat en bombolla des de l'aeroport a l'hotel de quarantena i de l'hotel al límit provincial on m'ha recollit un conductor i he anat directament a casa.

Tres PCRs més i control de temperatura dos cops al dia. A la capital se celebra el crucial Congrés del Partit Comunista a mitjans d'octubre i la covid no pot amenaçar els dirigents.

El relat xinès no explica que l'òmicron és lleu i, en oposició a la resta del món, continua aferrat a l'estratègia covid zero que filtra l'entrada al país i bloqueja l'activitat econòmica.

Fins i tot veïns asiàtics com el Japó o Corea del Sud, que havien aplicat mesures també molt estrictes d'aïllament i control de fronteres, estan eliminant les quarantenes decidits a conviure amb el coronavirus, com fa la resta del món.

La Xina diu que no té un sistema sanitari prou desenvolupat per fer front a un contagi massiu. Que amb una població de 1.400 milions d'habitants el percentatge de morts que hem tingut a Europa o els Estats Units no seria assumible.

No explica per què l'estratègia anticovid es basa exclusivament en l'aïllament i no generalitza l'ús de les vacunes mRNA, perquè no les importa i es limita a administrar exclusivament les seves, amb una eficàcia molt més baixa. A més, l'índex d'ancians vacunats és molt baix a la Xina, un país amb un llarg historial de fraus farmacèutics i escàndols sanitaris. A més, amb molts menys casos que a la resta del món, la població no veu la necessitat de vacunar-se, un efecte pervers de l'èxit de la política covid zero que proclama Pequín.

Divuit dies després d'aterrar a la Xina, amb 12 proves PCR i 5 d'antígens, absolutament tot negatiu, el codi del meu mòbil, controlat pel big data, es posa de color verd, i l'hauré de mostrar cada cop que entri en una botiga, un parc públic, un centre comercial o la delegació de TV3 i Catalunya Ràdio ara que, finalment, ja puc sortir al carrer. Això sí, m'hauré de fer un PCR cada tres dies perquè si és més antic ja no es pot entrar enlloc. Queda inscrit en el codi QR, no hi ha possibilitat d'escapar del Gran Germà xinès.