La Xina omple el buit que deixen els EUA a l'Orient Mitjà

"Els Estats Units han deixat de ser no només un interlocutor honest, sinó que tampoc és vàlid en el conflicte que mantenim amb Israel." Mustafa Barghouti era taxatiu quan va ser a Barcelona, a finals de maig, i em parlava a bastament sobre la "guerra" i, sobretot, la "postguerra" que Israel havia desencadenat contra Gaza.

Ja feia més de set mesos. Havia arrencat després de l'atac de Hamas l'octubre de l'any passat que havia costat més de 1.000 morts a Israel. Però els palestins ja en sumaven més de 30.000 i Washington continuava enviant diners i armes per mantenir-la, malgrat que Netanyahu havia rebutjat totes les propostes d'alto el foc, fins i tot la del president nord-americà, Joe Biden.

Barghouti és un bon coneixedor de la diplomàcia nord-americana des dels anys noranta del segle passat. Havia participat com a assessor de la delegació palestina en la Conferència de Madrid l'octubre-novembre de 1991. La primera vegada que es trobaven sota un mateix sostre delegacions oficials d'Israel i de la Palestina ocupada per Israel. Els preàmbuls dels Acords d'Oslo de dos anys després. El pic de l'anomenada mediació nord-americana.
 

El naufragi dels dos estats

En 30 anys, i malgrat les tèbies i encara persistents declaracions de la comunitat internacional, s'ha ensorrat de facto la clau de volta de l'esperit --no la lletra-- d'aquells Acords d'Oslo: l'anomenada "solució dels dos estats".

El debat sobre les culpabilitats és inabastable, inacabable, però des de divendres passat hi ha una declaració del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU que assenyala que Israel s'ha annexionat de fet bona part de Cisjordània i el Jerusalem Est, que hi ha imposat un règim d'apartheid i que Gaza es considera igualment ocupada malgrat la retirada del 2005 perquè havia continuat sota bloqueig total d'Israel.

Per si hi hagués cap dubte, mentre alguns estats europeus, encapçalats per Espanya, se sumaven al reconeixement d'una Palestina sense territori, el parlament israelià tornava a sentenciar que no acceptaria la creació d'un estat palestí als territoris ocupats il·legalment, segons el mateix tribunal de les Nacions Unides.

Les parts dels Acords d'Oslo han fracassat i se'n poden discutir els graus de responsabilitat, el que ningú dubta és de la incapacitat nord-americana de facilitar una solució. L'"honest broker", el "mediador honest" com els agradava -en el passat- anomenar-se els Estats Units, s'ha abocat cap a una de les parts, precisament la que ja tenia més poder sobre el terreny. Repetidament, Washington s'ha autoproclamat "aliat incondicional" d'Israel. I ho ha complert a bastament.
 

La llavor de la discòrdia

La llista de greuges palestins conseqüència d'aquesta "aliança incondicional" és fàcil d'imaginar llarga. Barghouti em recordava, per exemple, un dels que considera més greu: la negativa a acceptar els resultats de les últimes eleccions democràtiques celebrades als territoris palestins el 25 de gener del 2006. Van donar la victòria a Hamas.

Barghouti, metge, antic candidat presidencial palestí i líder de la secular Iniciativa Nacional Palestina, fins i tot va arribar a mediar i aconseguir una certa reconciliació entre l'Autoritat Palestina de Fatah i Hamas, però totes les pressions exteriors anaven en contra. L'esclat de violència interpalestina va acabar separant l'any següent Gaza (Hamas) completament de Cisjordània (Fatah), amb un únic beneficiari: el govern israelià.

Pels palestins del carrer, la immensa majoria, aquella guerra civil s'havia atiat des de fora. Si més no, consideraven que els Estats Units també hi tenien una responsabilitat passiva. En exigir l'aïllament de Hamas, els volien deixar sense els principals representants de què s'havien dotat. I sabien que Hamas no ho acceptaria.

L'últim capítol encara obert ara mateix a Gaza ha confirmat, als ulls dels palestins, que de Washington ja no poden esperar massa res.
 

Vasos comunicants

No és cert que l'acord que van firmar aquest dimarts a Pequín --catorze grups palestins, notablement Hamas i Fatah, han aconseguit un acord per constituir un govern d'unitat nacional que hauria de servir per unificar els governs de Gaza i Cisjordània, gestionar la reconstrucció després de la guerra i convocar eleccions-- es negociés en tres dies, a correcuita, com han volgut minimitzar molts mitjans occidentals.

Barghouti ja me n'havia parlat durant l'entrevista del maig a Barcelona. Havia estat ja a la capital xinesa el mes anterior, en la primera tanda de les converses interpalestines. Tornava a mediar com durant l'any 2006, amb l'esperança d'obtenir millors resultats a l'ombra de Pequín dels que havia obtingut contra la voluntat de Washington.

Finalment, al cap de 4 mesos, se segellava l'acord sobre la governança de Palestina, per a quan sigui que acabi la invasió israeliana de Gaza; conscients tots --començant pel mateix Barghouti-- que no serà possible construir cap alternativa sense el que continua sent al principal actor: Hamas.

Pequín havia fet un exercici de realisme polític allà on Washington (i la Unió Europea) han intentat crear la ficció que l'Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas era l'únic interlocutor acceptable. Acceptable, potser, per ells, però només per ells. Netanyahu ja va deixar clar mentre bombardejava que "Gaza no serà Fatahland". Els mateixos palestins, només cal trepitjar el territori, consideren majoritàriament Abbas poc menys que un col·laborador necessari de l'ocupació israeliana.
 

La llarga marxa

Els tempos culturals... i polítics són ben diferents entre Washington i Pequín.

Després dels atemptats de l'11S del 2001, els Estats Units van trigar menys de dos anys a envair l'Afganistan primer i l'Iraq després. Ja se n'han retirat. L'Afganistan està en mans dels talibans, l'Iraq és una plaça forta de l'Iran, i a Pequín, silenci.

També van passar només tres anys entre la firma dels acords sobre el control del programa nuclear iranià a canvi de l'aixecament de sancions (administració Obama) i l'abrogació d'aquests mateixos acords, sense cap altre motiu que la pressió d'Israel sobre l'administració nord-americana següent, la de Donald Trump. Pequín (com els altres membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU) també n'era signatari. Silenci.

El mateix Trump de l'abrogació obria, a instàncies també de Netanyahu, una nova via a l'Orient Mitjà; just en sentit contrari: crear un eix antiiranià a base d'arribar a l'establiment de relacions diplomàtiques i cooperació militar entre l'Aràbia Saudita i el mateix Israel. El que es va conèixer amb el nom bíblic d'Acord d'Abraham. Molt petroli en joc, perill d'inestabilitat evident. Pequín en pren nota.

Just set mesos abans que tot esclatés a Gaza, la Xina ja havia apostat a la contra: un acord de reconciliació i restabliment de relacions diplomàtiques --precisament-- entre l'Iran i l'Aràbia Saudita.
 

Biden vs. Xi

Entre Trump i Biden, s'hi havia colat Xi.

El successor de Trump havia disposat de tres anys de mandat per recuperar la via Obama de la negociació i corregir la de confrontació adoptada pel seu antecessor contra l'Iran.

Biden havia estat el vicepresident d'Obama, li havia fet costat en l'intent d'arribar a obrir espais d'entesa amb un país, l'Iran, sens dubte potència regional imprescindible per a l'estabilitat de tot l'Orient Mitjà. No ha fet res més que mantenir la il·lusió, una reelecció posant en campanya el flamant reconeixement d'Israel per part de l'Aràbia Saudita... sense ni tocar la qüestió central en tot plegat: la palestina.

No ha passat res de tot això. Biden està fora de la campanya, la qüestió palestina ha tornat al centre de l'agenda internacional, tot l'Orient Mitjà està amenaçat de guerra i Riad va obrint ponts amb l'Iran i mirant cap a Pequín, sobretot per prudència.

La Xina, silenci.