L'Abdallah o la vida mai normal a Gaza: "El que està passant em recorda Srebrenica"

Era finals de juny principis de juliol del 2006 i Gaza vivia una de les primeres operacions d'atacs aeris israelians que implicava la destrucció d'edificis i la mort indiscriminada de civils. Dic bé atacs aeris indiscriminats, perquè d'atacs quirúrgics n'hi havia hagut molts des de molt abans, amb els assassinats selectius o execucions extrajudicials que l'IDF (Israel Defense Forces) propinava als líders de Hamas des de la segona intifada. Entre els més sonats, el del xeic Ahmed Iassin, el líder espiritual del moviment islamista que Benjamin Netanyahu havia acordat alliberar el 1997, en el seu primer mandat, a canvi de dos agents del Mossad.

Iassin va volar literalment pels aires en un d'aquests atacs selectius amb míssils, en aquest cas llançat des d'un helicòpter Apache, el 2004, dos anys abans de l'inici d'aquest relat. Amb ell van morir dos guardaespatlles i nou vianants que, com ell, sortien de la pregària matinal al nord de Gaza.

Sentir el soroll dels motors dels drons ja era una fet habitual, el 2006. Els gazians se sentien permanentment vigilats per Israel i de la percepció dels sons dels diferents tipus de míssils i obusos ens n'alliçonava el nostre "fixer", l'Abdallah Al-Salmi.

Aquells dies, els que estàvem al centre de Gaza estàvem més vigilats que mai fins aleshores, perquè encara no feia un any del "disengagement", la retirada de les colònies israelianes de dins de la Franja, i Hamas havia fet una atrevida operació a través de túnels, com la del 7 d'octubre, però a petita escala, i havia aconseguit capturar un soldat israelià, Guilad Shalit.

Hi havia molta tensió perquè Israel havia promès represàlies i havia començat una incursió terrestre a través del camp de refugiats de Jabalia, a l'est de Ciutat de Gaza.

La guerra irromp com un projectil destructor en les vides de la gent i fa forats irreparables. Però en aquell moment els dos milions de gazians convivien amb les bombes amb por i, alhora, resignació. Els atacs no eren massius ni indiscriminats, l'exèrcit israelià sabia on ens allotjàvem els periodistes i sobreviure, pels habitants de la Franja, era més probable, estadísticament. Pot sonar fred, però l'Abdallah ho reviu ara així.

En aquell moment, part del drama per a molts era que Egipte havia tancat "sine die" la frontera sud, l'únic lloc per on podien sortir de la Franja. Juntament amb l'Enric Miró, veterà càmera de TV3, vam intentar plasmar la trencadissa que una guerra fa en les persones a través d'aquesta crònica, gens bèl·lica, d'una vida "normal" en un lloc on malgrat ser una presó a l'aire lliure, els palestins intenten construir trajectòries vitals com la de tots nosaltres.

Abdallah Al-Salmi, el nostre "fixer" es va convertir en protagonista d'aquella crònica. Era aleshores un jove de 26 anys que destacava per la seva intel·ligència i sentit de l'humor, que havia treballat de traductor per l'Autoritat Palestina i havia fet de "fixer" per al The Washington Post com a "fluent English speaker".

L'Abdallah volia anar al Caire a fer les proves per a la BBC in Arabic i el bloqueig terrestre l'hi impedia. Una minúcia, direu, amb el que passa ara. Però fer aquelles proves li va costar dos anys més, molts diners on no en sobren i una depressió, perquè després d'aquella operació la vida a Gaza es va fer "encara" més difícil.  

L'Abdallah viu a Londres des del 2008 i li pregunto, 17 anys més tard d'aquella crònica, què hauria passat si no hagués pogut passar les proves de la BBC. "M'hauria matat", em respon sense pensar-s'ho. Després matisa.

"M'hauria matat. Si no això, la meva vida hauria estat molt miserable".

Una vida d'algú vinculat a Al-Fatah, el partit moderat que governa els palestins de Cisjordània, en una Gaza amb Hamas acabat d'arribar al poder. La vida d'algú que va passar la infantesa a Qatar i al Iemen i va estudiar Farmàcia a Karatxi. D'un amant de la música clàssica, que ens feia descobrir el passat arqueològic de Gaza i a qui li agradava comunicar-se amb qualsevol amb qui pogués conversar, del que fos i a poder ser, no de la "situation" --"the situation" és pels palestins un sinònim de "conflicte entre israelians i palestins" o de "vida sota l'ocupació", depenent del context.

Silenciós i respectuós amb les sensibilitats polítiques i força ateu en les seves creences íntimes. El retrobem en aquesta crònica de Sergi Mulero per al "Món", explicant les dificultats de ser un resident més a la Gran Bretanya.

La vida de l'Abdallah aleshores a Gaza ens sembla --en parlem aquest diumenge 29 d'octubre del 2023-- força millor que la que han viscut els seus nebots o amics d'aleshores ençà.

A poc a poc, en els seus anys al poder, el govern de Hamas ha arrencat més llibertats als gazians. Evidentment, també n'arrenca la presó en què han convertit la Franja els successius governs israelians.

En parla, en un dels aspectes més crus, el de les dones malaltes de càncer, un documental fet per Beatriz Lecumberri i Anna Alba, la reportera catalana que ens va deixar fa dos anys per culpa d'un càncer, titulat "Condenadas en Gaza."

"Aquest cop Israel no ha fet la diferència"

La vida dels ciutadans de Gaza en aquesta operació per "escapçar el lideratge de Hamas", com la defineixen els líders israelians, és senzillament un infern.

"Mai havien estat colpejats amb tanta ferocitat. No ens en podem fer la idea. Altres vegades, i han estat moltes, Israel diferenciava i avisava".

L'Abdallah ha pogut parlar amb la seva família finalment aquest diumenge al matí i estan tots vius, a Khan Yunis, al sud de la Franja.

La seva mare, 76 anys, té dificultats per caminar i van haver de fugir de Ciutat de Gaza després d'un llarg periple, perquè la casa del seu germà gran, amb qui viuen, estava amenaçada.

"Aquest cop no han fet la diferència", remarca. "El meu germà treballa per l'Autoritat Palestina i viu en un conjunt d'edificis que són tots de funcionaris de l'AP, tots propers a Al-Fatah. No n'ha quedat cap. I no va tenir temps de recollir res de casa seva

"Avui sé que estan vius, però és com si estiguessin esperant que la mort els arribi. Estan espantats. És realment difícil viure així."

Des de Londres, per telèfon, l'Abdallah explica que un company seu palestí ha perdut tota la família, "per això els he dit aquest matí que no estiguin tots junts, que es dispersin en diferents llocs." I no continua la frase. No els vol perdre tots de cop, perquè, malgrat que el sud de la Franja és hipotèticament un lloc segur, Israel també bombardeja les zones amb desplaçats.

Una solució possible?

Li pregunto si es veu capaç d'imaginar una sortida a mitjà termini a l'actual dinàmica de guerra i destrucció: "Per la manera com està anant tot, Israel anirà fent a poc a poc. Aniran avançant i destruint les infraestructures i els túnels i Hamas s'hi resistirà. Quan Hamas vegi que els hi va la seva pròpia supervivència demanarà un alto-el-foc a canvi dels ostatges".

"Hamas busca sobreviure com a moviment al cost que sigui. I la vida dels palestins no és la seva principal preocupació."

La lògica amb què flueix la conversa el porta, però, a afegir immediatament el següent: "No és la meva opció preferida, però no deixo de pensar que, si ells no hi són, a Gaza s'hi instal·larà algun moviment amb idees com les del Califat d'Estat Islàmic. Occident també hauria de valorar aquest perill."

Demano a l'Abdallah quina seria la seva opció preferida per a Gaza i implora una solució que ara s'ha deixat de banda, però que a l'inici de l'atac de Hamas a Israel es va arribar a plantejar: "Caldria imposar una força panàrab que controli la Franja sota el paraigua de les Nacions Unides. I que, en paral·lel, la comunitat internacional pressioni Israel per començar a negociar la idea d'un estat palestí."

La conversa fa un silenci, conscients tots dos de la dificultat d'això, ara mateix, davant la poca força política que té l'Autoritat Palestina a Cisjordània i les dificultats que els israelians acceptin aquesta opció a curt i mitjà termini: "Malgrat algunes manifestacions en contra de Mahmud Abbas a Ramal·lah, ara mateix el president de l'AP no ho està fent ni bé ni malament. No fa res".

"Israel sap que és capaç de controlar més o menys els brots de violència a Cisjordània, però cada vegada se li escapen més de les mans. Mira el que va passar aquest any a Jenín, o a Nablus amb els milicians de Lion's Den, el Cau del Lleó".

La seva anàlisi manté el fil: "Israel no acceptarà la solució dels dos estats, fins i tot després de la segura retirada de Benjamin Netanyahu, si la comunitat internacional no l'hi obliga. Dels discursos de Joe Biden, em quedo amb el moment en què va dir-los ‘no cometeu els errors que vam cometre nosaltres després de l'11S, empesos per la ràbia'. Però, fins ara, els Estats Units no han estat mai gaire impositius amb Israel."

La distància amb la família, que fa anys que no veu, no minva el patiment intern de l'Abdallah. Però la vida a Londres --"ahir vaig anar una estona a la Comic Con per distreure'm, i la gent era feliç i vaig aconseguir somriure"-- li permet raonar amb lucidesa.

"Veig una oportunitat per deixar d'anar pitjor, com hem estat fent any rere any. El que està passant em recorda Srebrenica, una massacre com aquella."

Em costa intuir de manera immediata on vol anar a parar. Res pot ser pitjor que Srebrenica, penso. "Srebrenica va permetre parar la guerra. Va ser un genocidi, especialment greu perquè Occident va ser conscient de la seva responsabilitat".

"Ara veig l'oportunitat perquè el món es digui, d'una vegada per totes, que la situació dels palestins no pot continuar així eternament."