L'Afganistan, un caramel molt cotitzat en el tauler geoestratègic internacional
La marxa dels Estats Units obre la possibilitat a potències com la Xina, Rússia, el Pakistan o Turquia per guanyar pes i consolidar-se en la regió
El paper de les ambaixades dels diferents estats durant l'ocupació talibana de Kabul és simptomàtica de la nova pantalla que tot just comença en el joc de la geopolítica mundial.
Mentre els helicòpters sobrevolaven l'ambaixada estatunidenca per evacuar els seus treballadors, en una estampa que recordava la fugida de Saigon de fa 46 anys, a l'ambaixada xinesa regnava la calma absoluta.
Així ho reflectia el periodista Hu Xijin a Twitter, a través d'unes fotos que, segons diu, va fer l'ambaixador xinès a Kabul, Wang Yu.
Chinese Embassy in Afghanistan around 5pm local time, Aug 17. Chinese national flag is flying as usual. Ambassador Wang Yu took these pictures personally. pic.twitter.com/rDtdCv4LLO
Hu Xijin 胡锡进 (@HuXijin_GT) August 17, 2021
La tranquil·litat de la Xina rau en la intensificació dels seus contactes amb els talibans durant els últims anys. Sense anar més lluny, el 28 de juliol el ministre d'Afers Exteriors xinès, Wang Yi, es va reunir a Tientsin amb el líder polític dels talibans, el mul·là Baradar.
Tres setmanes després, tot ha canviat. A falta de la composició d'un nou govern, el mul·là Baradar dirigeix de facto l'autoproclamat califat talibà, i la Xina ha vist com el seu gran rival en la cursa de les superpotències fugia d'un país veí.
És, a més, una de les fronteres que més maldecaps ha donat a Pequín durant els últims anys: la del Turquestan oriental, on viuen els uigurs amb les seves esperances independentistes.
Una perla geoestratègica
L'historial de guerres i intents d'invasió que han tingut lloc a l'Afganistan durant l'últim mig segle no són fruit de la casualitat. La seva situació geogràfica el converteix en el punt d'esmorteïment entre l'Àsia Central, l'Iran i el subcontinent indi.
Si no fos per la seva inestabilitat, fruit precisament d'aquests intents de domini per part de potències estrangeres, l'Afganistan podria ben bé ser el centre neuràlgic d'Euràsia.
El Pakistan buscar guanyar la partida a l'Índia
Els talibans sempre han tingut en el Pakistan el seu gran aliat, ja des de la seva formació l'any 1994. Els pakistanesos saben que un Afganistan sota domini talibà convertiria el territori en un gran Pakistan capaç de fer front a l'Índia, el seu gran enemic històric.
Per la seva part, l'Índia veu com de cop s'esfumen les relacions de proximitat que havia establert amb Kabul durant els últims anys. No és la seva única preocupació: tem també un augment de les agressions de signe islamista.
Rússia es mou amb cautela
La Unió Soviètica ja es va enganxar els dits a l'Afganistan durant la dècada dels 80, quan el seu intent d'invasió va topar amb la resistència mujahidina. Per això ara es mou amb cautela, tot i que té molt a oferir als talibans: suport a l'ONU i la promesa de controlar milicians antitalibans, encara aliats de Moscou.
L'Afganistan és, a més, una gran oportunitat per a Rússia d'estendre les seves fronteres naturals. Tot i ser el país més extens del món, sempre ha mirat cap al sud a la recerca d'una sortida a un mar que no estigui congelat bona part de l'any, com li passa al nord.
No és casualitat que Moscou fos l'escenari de la Conferència de la Pau afganesa el passat mes de març.
La crisi humanitària ja és aquí
Com a país musulmà i membre de l'OTAN, Turquia es troba en una situació controvertida. La seva situació geogràfica la convida a establir-se com l'enllaç entre Occident i Orient, i això intentarà fer amb els talibans per, qui sap?, reconciliar-se amb Europa i els Estats Units.
Aquesta és la visió a mitjà o llarg termini; la preocupació immediata per als turcs, però, és la mateixa que la de la Unió Europea: la crisi humanitària que ja s'està derivant de l'arribada al poder dels talibans. Amb la gran diferència, és clar, que els turcs no van firmar el Conveni de Ginebra, i per tant, no estan obligats a donar asil als refugiats.
Per la seva part, Europa torna a veure com la impossibilitat de posar d'acord als 27 membres els deixa sense un missatge contundent sobre una crisi internacional. I no només això; li tocarà pagar el preu corresponent cada cop que la geopolítica mou les seves plaques tectòniques.
