L'aire actual del Pirineu és el més sec en 400 anys: com es mesura i què implica

L'aire de tot Europa és el més sec mai enregistrat en la història, concretament en els 400 anys de dades estudiades. I ha estat gràcies a la memòria que els arbres guarden durant segles als seus troncs que s'ha pogut constatar que, a més, la tendència continua.

Al laboratori del Departament de Biologia de la Universitat de Barcelona, Elisabet Martínez Sancho i Laia Andreu-Hayles hi tenen desenes de seccions de troncs de diferents arbres, que són la seva font d'informació. Hi mesuren la distància entre els anells i fan analítiques dels àtoms que conté la cel·lulosa.

També hi tenen centenars de varetes llargues i molt primes, que són mostres dels arbres tretes amb la tècnica anomenada "barrina", introduint un aparell que extreu ---sense fer-li mal-- una secció horitzontal on es veuen perfectament les línies dels anells.

En una de les parets dels passadissos del Departament de Biologia hi ha penjada una rodanxa enorme d'un arbre que va viure, com a mínim, 800 anys, perquè té 800 anells. És un pinus nigra, un pi pinassa, de la serra de Cazorla, que va caure per una ventada i va passar a formar part dels testimonis científics d'aquest estudi. "Només observant-ne els anells --diu la Laia--- ja es veu que els anys amb més sequedat a l'aire van ser el 2003 i el 2015, i calculem que aquest pi deu ser de l'any 1200. 

I és que els arbres són molt sensibles als canvis ambientals. Totes les fluctuacions es reflecteixen en el seu creixement, així que queden gravades en els anells.

Una sort per a l'equip de més de 70 investigadors, ja que no existeixen dades preses a l'aire, instrumentals, que es remuntin tan lluny.

"Gràcies als arbres que poden viure centenars d'anys podem estudiar sèries climàtiques i paràmetres atmosfèrics de segles i segles"

"Concretament tenim dades els dels darrers 400 anys a tot Europa", explica la Laia Andreu-Hayles, investigadora de l'ICREA i el CREAF i una de les autores de l'estudi. 

Per què passa i què implica?

"Aquesta sequedat de l'aire s'associa a la sequera pluviomètrica que estem patint", explica una de les investigadores principals, Elisabet Martínez Sancho, de la UB. "Si ja no plou i a sobre l'aire és més sec, estàs traient més aigua de la superfície terrestre, i això vol dir que hi ha menys aigua disponible per a les persones, l'agricultura o els boscos."

"Els resultats són realment preocupants", assegura. Una atmosfera més seca agreuja les sequeres pluviomètriques i provoca que els conreus necessitin més aigua i que, a sobre, siguin menys productius. Però també augmenta el risc d'incendis i fa que els boscos no puguin fer tan bé la seva tasca de reguladors del clima.

Saben que sense l'acció humana això no passaria: "Està clar que l'única causa és l'emissió de gasos d'efecte hivernacle causada per la humanitat, concretament en un 98%", diu Laia Andreu-Hayles.

I és que d'ençà de la Revolució Industrial i, sobretot, els 30 últims anys és quan més s'ha agreujat aquesta sequedat de l'aire.

El Pirineu, una de les zones amb l'aire més sec

L'estudi, publicat a la revista Nature Geoscience, també revela que on més ha crescut aquesta "set d'aigua de l'aire" és precisament als Pirineus.

"Com que és una zona més al sud d'Europa, i com més calor més sequedat de l'aire, és lògic que al Pirineu l'aire sigui més sec que en altres indrets d'Europa"

Però el que més ha sorprès Elisabet Martínez és que l'augment hagi estat més significatiu en els darrers 30 anys; així que aquesta sequera de l'aire se suma a la manca de pluges perquè el resultat sigui més aridesa.

Aquesta dada podria explicar en part l'augment dels incendis del centre d'Europa els darrers anys i molts dels problemes en les collites.