L'altre oblidat dels atemptats del 17A: l'estrès posttraumàtic en acte de servei

Les morts dels Abouyaaqoub, els Hichamy, Saïd Aalla i Moussa Oukabir són controvertides en funció de qui les analitza. L'entorn immediat dels autors materials dels atemptats considera que van ser execucions a sang freda a mans de la policia. De fet, les denúncies del col·lectiu musulmà de Ripoll han caigut en picat des dels atemptats. La font no són les dades oficials, que no es recullen seguint criteris de fe, sinó la constatació d'agents que les redacten i les classifiquen. Ha crescut una desconfiança entre el col·lectiu musulmà, que s'accentua quan s'han de resoldre qüestions concretes relacionades amb delictes.

Alguns partits polítics, com la CUP, van qualificar les morts d'execucions extrajudicials, un homicidi deliberat d'una persona per part d'un servidor públic a qui la potestat d'un Estat dona suport per justificar un crim. Alguns opinadors públics han expressat que es podia haver apuntat a les cames en comptes de zones vitals del cos perquè aquells individus tenien més valor vius que morts.

Quins agents van abatre els autors materials dels atemptats? Quina formació tenien? Quines circumstàncies van fer que caiguessin en l'oblit immediatament després? Què ha suposat aquell episodi per a les seves vides?

Aquesta segona setmana de judici ha estat marcada per la declaració d'una seixantena d'agents dels Mossos d'Esquadra. Ha estat especialment impactant la de l'agent de la Comissaria General d'Informació de les Terres de l'Ebre que va relatar els moments que va viure uns segons després de la segona explosió del xalet d'Alcanar. La seva preocupació era comprovar que estava sencer, amb totes les extremitats, malgrat que després va perdre el coneixement i va haver de passar per diverses intervencions quirúrgiques.
 

El seu fill gran, de 10 anys, que en aquell moment era fora de Catalunya, també ha patit estrès posttraumàtic i ha estat reconegut com a víctima de terrorisme. Tots dos junts han assistit a teràpia.
 

El relat dels agents que van ser envestits per Younes Abouyaaqoub a l'avinguda Diagonal va ser igualment difícil. Una de les agents va resultar greument ferida, un altre va ser portat a l'hospital pel seu company i un darrer va explicar que els trets van passar miraculosament a pocs mil·límetres dels ocupants d'un vehicle aturat al control.

De totes les declaracions, però, s'hauria de remarcar la de dos agents de seguretat ciutadana que amb les seves armes curtes es van haver d'enfrontar amb el conductor de la furgoneta, Younes Abouyaaqoub.
 

Ells dos, l'Astor 925 i el 926, han relatat el silenci que es va fer després de disparar a l'individu que corria cridant "Allahu akbar" i apujant-se la camisa per mostrar el cinturó d'explosius. Els dos agents van pensar que saltarien enlaire amb la detonació del cinturó d'explosius, que va resultar ser fals. Aquesta circumstància els ha permès explicar el relat.

Un va estar de baixa 180 dies; l'altre, 74 dies. El primer va recaure i té estrès posttraumàtic amb efecte retardat. Escoltar el seu relat davant el tribunal exigeix una doble reflexió: d'una banda, com aconsegueixes gestionar el pànic davant d'individus que desitgen morir, i, de l'altra, com es produeix una recuperació que es preveu lenta i no està exempta d'obstacles.

Sense reconeixement de víctimes del terrorisme

Ni l'Astor 925 ni el 926 han estat reconeguts com a víctimes de terrorisme perquè tampoc van ser inclosos a la relació de noms que el Departament d'Interior va facilitar al Ministeri. La Generalitat tampoc es va fer càrrec del seu assessorament psicològic. Per tant, tampoc han cobrat indemnització pels efectes de l'estrès posttraumàtic.

El que sí que han rebut són medalles, encara que únicament del Departament d'Interior. El Ministeri de l'Interior no n'ha repartit cap als agents del 17A, i això que les seves van lligades a la insígnia que els atorga puntuació de cara a ascendir en concursos o especialitats. El cos dels Mossos d'Esquadra va repartir 372 medalles, 2 pagues i 1.637 felicitacions. Potser hauria estat millor que haguessin repartit menys medalles i aquests agents, que es van trobar a primera línia, s'haguessin sentit més acompanyats en aquest llarg procés del postatemptat.

Alguns gestors polítics ho atribueixen al fet que a partir del 30 d'agost es va constituir el dispositiu Àgora, per vehicular el referèndum, i la gestió política del Departament d'Interior de l'1 d'octubre es va concentrar gairebé exclusivament en aquell objectiu. Malgrat la transcendència política i social d'aquells dies, no crec que pugui pretext per oblidar aquests altres agents, que van tenir una tasca meritòria en acte de servei.
 

Un any després dels atemptats vaig tenir l'oportunitat de conversar llargament amb dos dels agents que es van trobar cara a cara amb Omar Hichamy. Em va impactar veure'ls encara la por als ulls. Neguit i moltes nits en blanc per apaivagar l'angoixa posterior que els va causar gestionar aquella situació. Ningú està mai prou preparat.

Dilluns escoltarem els testimonis de l'agent que va abatre quatre dels cinc individus que van atemptar a Cambrils i el de la seva companya, que va resultar ferida per l'envestida del vehicle. Em temo que els seus relats seran encara més esfereïdors, i no només el d'aquells minuts de terror en què van haver de gestionar la vida i la mort com van poder, sinó el del postatemptat. Com s'han pogut tornar a aixecar, si és que ho han aconseguit? Han comptat amb el suport dels comandaments i de l'administració? S'estan creant nous protocols per afrontar situacions excepcionals com les que es van viure? S'ha fet prou per aquests agents de seguretat ciutadana que es van trobar a primera línia i van haver d'aturar els que volien causar mort i terror? M'atreviria a dir que són uns altres "oblidats" del 17A.

Acabo amb una dada. Els seus TIPs (el número personal i intransferible que identifica cadascun dels agents) s'han fet públics en el calendari del judici del 17A. Potser s'haurien d'haver canviat abans del judici? S'accepta el canvi després del judici? No aporten res, i el pitjor, això els deixa al descobert davant de qualsevol amenaça.