L'anorèxia, invisibilitzada en els homes: "Tots tenim la imatge de la noia jove i prima"

Els homes també tenen anorèxia nerviosa. Els pacients masculins representen un 10% dels casos que es diagnostiquen.

Encara avui és una malaltia invisibilitzada entre el col·lectiu masculí i, sovint, els trastorns de la conducta alimentària en els homes es manifesten de manera diferent que en les dones. Per això és difícil arribar a un diagnòstic.

Al grup de teràpia per a nois de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l'Hospital de Bellvitge, pacients com el Jordi Figuerola i el Marc Larroya comparteixen la seva experiència amb altres afectats.

El Jordi Figuerola té diagnosticada una anorèxia nerviosa. Va trigar 20 anys a reconèixer obertament el seu trastorn. Ara ha creat un compte d'Instagram, @anorexia_masculina, on aporta el seu testimoni per donar visibilitat a la malaltia.

Quan ell va buscar articles a internet dels símptomes que sentia, tot apuntava cap a l'anorèxia. Però tota la informació que trobava estava escrita en femení: "El que són els homes estan totalment invisibilitzats a les xarxes socials", assegura. Això el va portar a crear un compte propi per explicar com ho viu ell "en primera persona i amb tota naturalitat".

Diu que va ser un nen molt tímid i tancat, amb problemes per expressar-se i per demanar ajuda. Ara comparteix les seves experiències amb nois amb trastorns alimentaris que es poden trobar com ell fa uns anys:

"Vam iniciar el grup de nois, que això és fantàstic, que pugui haver-hi un grup de nois amb trastorns alimentaris. Clar, jo soc el més gran, i els vols ajudar, perquè saps el que estan vivint, saps el que han viscut. I sé el que jo he viscut."

L'obsessió pel cos perfecte

El Marc Larroya també considera que és molt complicat descobrir l'anorèxia en un home. En el seu cas, l'obsessió pel físic no era per estar prim, sinó "per estar perfecte" i musculat.

La seva fixació era l'esport, el gimnàs i el que menjava. Però no per deixar de menjar, sinó per ingerir només uns aliments determinats. El més important era cremar calories.

"Tots tenim la imatge que això només passa en dones i en cossos molt prims. Per a mi l'obsessió era el físic, però no el físic per estar prim; era el físic per estar, diguéssim, perfecte, l'obsessió per l'esport físic, amb el gimnàs, amb allò que menges. No volia dir deixar de menjar, volia dir menjar uns aliments determinats.".

Fernando Fernández Aranda, coordinador de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l'Hospital de Bellvitge, explica que per als homes amb anorèxia no té tanta importància aconseguir baixar de pes com la forma del cos i la musculatura.

Per això, assegura el Marc, hi ha un munt d'homes que, sense ser-ne conscients, sense que visualment sigui evident, tenen un trastorn. Són persones que fan moltes hores d'exercici cada dia, que segueixen unes rutines alimentàries duríssimes:

"I quan rasques una mica t'adones que és tot d'un problema alimentari com era el meu cas. I que, per sort, a poc a poc i amb teràpia té solució."