L'Eleonora, el primer cas de Covid a Catalunya: "Encara em costa fer vida normal"

"En el moment en què em van confirmar que era positiva, la sensació més desagradable i més forta que vaig tenir va ser l'angoixa i la preocupació per a totes les persones amb qui havia estat en contacte."

Un any després, l'Eleonora recorda el temps que va estar ingressada a l'Hospital Clínic. Ella va ser, el 25 de febrer del 2020, el primer cas confirmat de Covid a Catalunya.

A mitjans de febrer havia fet un viatge de feina a Itàlia, d'on és originària, i havia aprofitat per visitar la família. En tornar, va començar a trobar-se malament, amb fatiga, tos i dolors musculars. Va anar a urgències de l'Hospital Clínic, convençuda que tornaria a casa aquell mateix vespre. Va trigar un mes.

En veure com un metge entrava a l'habitació d'un pacient sense EPI i, en el moment d'entrar a la seva habitació, es posava totes les proteccions, es va començar a preocupar. La PCR que li van fer va sortir positiva i, tot i que no estava greu, la van portar a la unitat de cures intensives. Va ser aleshores quan va ser conscient de la gravetat de la situació:

"Quan em van confirmar que era positiva em van traslladar de planta i em van portar a l'UCI, segons el protocol. En el trasllat vaig entendre que la cosa era més greu perquè em van portar en cadira de rodes i, durant el trajecte, van fer apartar tothom molt lluny de mi, perquè no hi havia mascaretes ni cap tipus de mesures de seguretat. Em va impactar molt i vaig dir: 'sí que és una cosa molt greu'."

En una entrevista amb TV3 explica que, durant aquells primers dies, més que sentir-se culpable tenia vergonya perquè potser havia "subestimat" la malaltia. "Jo era l'última persona que es creia que fos una cosa tan greu", diu. Un dels moments més tristos que recorda és quan va ser conscient de quanta gent podia haver contagiat:

"En confirmar que era positiva, van començar a fer com un rastreig dels contactes que havia tingut i llavors, en aquest moment, en comptar totes les persones amb qui havia estat en contacte, em vaig posar a plorar perquè va ser un impacte molt fort."

Finalment, de tothom amb qui havia estat en contacte només es van contagiar "una o dues persones" i els seus avis, persones de risc, s'han trobat bé.

Quan havia ingressat, a finals de febrer, encara no hi havia ni estat d'alarma ni confinament i, al carrer, pràcticament ningú portava mascareta. En sortir de l'hospital, Barcelona estava en ple confinament i va trobar una ciutat buida, sense cotxes, amb les botigues tancades. "La primera sensació va ser apocalíptica", recorda. Va passar d'estar tancada a l'hospital a estar tancada a casa.

Un any després, l'Eleonora ha canviat les rutines i para molta atenció a seguir les recomanacions per evitar contagis:

"Encara em costa fer la vida normal, soc la primera que para molta atenció en les distàncies, les mascaretes, llocs tancats, oberts..."

La malaltia, però, ha fet que es replantegés diverses coses de la seva vida. Després de superar la Covid, va pensar que era una malaltia molt desconeguda i que no sabia què passaria, de manera que va decidir "anar vivint hora a hora":

"Visc molt més l'ara. Abans era demà, demà, demà. No apreciava el moment. No gaudia gairebé de res."

En una entrevista a "El matí de Catalunya Ràdio", l'Eleonora ha explicat que se sent "afortunada".

Pedro Castro: "Ja portàvem dies una mica en alerta"

El metge intensivista que va tractar l'Eleonora a l'Hospital Clínic, Pedro Castro, recorda que el primer contagi confirmat de coronavirus "no va ser una sorpresa" perquè feia dies que el personal sanitari estava "una mica en alerta". Des d'un punt de vista mèdic, lluitar contra "una cosa que no coneixes" va suposar un repte per als professionals del Clínic.

En aquell moment, la Covid era encara una malaltia molt desconeguda. Això va fer que el nivell de protecció que se li va aplicar fos superior al que es fa servir actualment al Clínic. Moltes de les preguntes que feia la pacient, però, no tenien resposta:

"Preguntes que feia l'Eleonora com 'quant temps estaré aquí?', 'pot ser que empitjori?', 'quan empitjori, quan ho faré?', 'quan deixaré de ser contagiosa?', 'com de contagiosa soc?'... Un munt de preguntes per a les quals en aquell moment no teníem respostes."

Quan l'Elenora va ingressar a l'UCI, però, la situació no era tan crítica com ho va ser al cap d'unes setmanes. "Els primers dies eren pocs els malalts que van anar ingressant, la gran pujada va venir dues o tres setmanes després, però en aquell moment era un degoteig petit", explica Castro.