L'emergència climàtica es juga a l'Àsia: la Xina i l'Índia, entre els grans emissors de CO2

Des de fa unes setmanes, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació es multipliquen les imatges de la silueta del Taj Mahal, el monument històric més icònic de l'Índia, completament desdibuixada darrere d'un vel de contaminació atmosfèrica.

Molt més greu que malaguanyar les fotos dels turistes, la pol·lució amenaça la salut de centenars de milions de persones. A Nova Delhi, la capital, han tancat les escoles primàries i secundàries, però no els instituts de batxillerat.

"Fem front a moltes dificultats. La gent cau malalta per la contaminació. Hem de portar mascareta per protegir-nos", assegurava aquesta setmana la Hunar, estudiant de batxillerat a la capital índia.

Per què les ciutats de l'Índia es compten ara entre les més contaminades del planeta si el país és el tercer emissor mundial de CO2 a gran distància del primer i del segon?

Les causes directes dels episodis de contaminació atmosfèrica extrema a l'Índia són diverses i coadjuvants.

És el país més poblat de la Terra: això vol dir molts cotxes amb un percentatge d'electrificació del parc automobilístic que a l'Índia encara és baix. També és una economia en vies de desenvolupament, que creix molt acceleradament i això implica molta producció d'energia a partir del carbó. I és encara, malgrat la modernització en curs, tot un subcontinent eminentment agrícola.

A l'entrada de l'hivern, als factors contaminants habituals del carbó i els tubs d'escapament s'hi afegeix la crema massiva i il·legal de rostolls. El camp no és lluny de la ciutat, de manera que totes les fumeres es barregen per ennuvolar-nos de toxicitat el paisatge i alhora, amb una mica de sort, obrir els ulls a cada cop més col·lectius sobre la necessitat d'actuar.

A la COP29, però, la declaració dels representants de l'Índia ha anat en la línia de les economies emergents, que reclamen finançament als més rics per a la transició verda, "perquè els països en desenvolupament pateixen l'impacte del canvi climàtic àmpliament degut a les emissions històriques dels països desenvolupats," diu textualment el comunicat.  

A la cimera de Bakú, 25 països --majoritàriament economies riques entre les quals no hi ha els Estats Units-- s'han compromès a no tornar a construir plantes tèrmiques de carbó. Tampoc hi són l'Índia ni la Xina.

El govern indi està començant, tot just ara i molt tímidament, a fer els deures per implantar l'ús de fonts d'energia renovable, molt per darrere de l'altre gegant asiàtic, la Xina.

La República Popular, ella sola, és responsable del 34% de les emissions mundials, més del doble que els Estats Units, el segon emissor, i més de quatre cops les emissions de l'Índia, el 7,6%.

La Xina, primer emissor, però també líder en renovables

El carbó és el responsable que la Xina sigui de llarg, de molt llarg, el principal emissor de gasos d'efecte hivernacle. El 62% de l'electricitat generada al gegant comunista prové de centrals tèrmiques que cremen carbó.

Un viatge en tren d'alta velocitat per les grans planes centrals de les conques del riu Groc o del Iang-Tsé és constatar que, als afores de totes les ciutats mitjanes i grans, s'hi aixequen imponents centrals tèrmiques. Unes centrals sense les quals la República Popular no s'hauria convertit, en tan sols tres dècades, en la fàbrica del món ni en la gran potència emergent que és.

M'he acostat a una d'aquestes centrals, als afores de Pequín, però a tocar encara de zones residencials de l'est de la capital xinesa.

No en surt l'espès fum negre de les xemeneies més primes perfectament visible en la buidor dels camps infinits a les províncies.

L'espès núvol blanc de vapor corona la torre de refrigeració. L'àrea no fa olor de carbó, com en els moments de contaminació intensa. I no només perquè fa airet, sinó perquè la central de Huaneng equipa tecnologia avançada que redueix la toxicitat de les emissions.

Crema carbó i gas natural per generar electricitat i també escalfar aigua per a la xarxa de calefacció central, un clàssic de la Xina del nord.

Gràcies a aquest tipus de nova central tèrmica, la qualitat de l'aire ha millorat molt a les grans ciutats respecte de principis de la dècada passada. Però, excepte dies nets perquè bufa el vent, l'índex de partícules contaminants és encara altament nociu.

A diferència dels anys més difícils i gràcies a haver rebaixat el nivell de l'alerta, es decreten al llarg de l'hivern molt pocs avisos crítics per contaminació atmosfèrica.

Amb tot, entre el novembre i el març, quan les calefaccions centrals dels polígons d'habitatges s'afegeixen als altres factors contaminants, l'índex de qualitat de l'aire (IQA) pot rondar la ratlla de 300, PM2.5 a 200 ¿g/m3, 40 vegades la recomanació màxima de l'OMS. A la mateixa hora a l'Índia, algunes ciutats poden presentar un IQA de 500, com la Xina fa deu o quinze anys.

Viure a la Xina, sobretot a la meitat nord, més industrial, i també des de fa uns anys a l'Índia, és estar pendent dels mapes de contaminació en temps real. Permeten comparar amb els IQA, per exemple, de Barcelona i la seva àrea metropolitana, que en els estàndards europeus ja és una zona força contaminada.

Cal disposar d'un purificador a tota màquina tot el dia i tota la nit, tant a les llars com a les feines. Només les classes més altes tenen la consciència de comprar-los i usar-los. No, en canvi, en absolut, la majoria de la població, molt més exposada al risc de malalties respiratòries greus.

Pequín manté el carbó perquè diu que és necessari per garantir el seu ritme de desenvolupament, un punt de desacord amb la Unió Europea. Els vint-i-set consideren a la pràctica la Xina, segon PIB mundial, una economia desenvolupada malgrat els clars desequilibris de renda entre regions i entre camp i ciutat.

I no només continua utilitzant massivament el carbó, sinó que continua construint noves centrals tèrmiques, això sí, més netes, que cremen carbó menys contaminant.

Per això, davant la COP29, enfront de les pressions de la UE i els Estats Units perquè contribueixi, la Xina s'hi nega i sosté que ja fa prou invertint en la seva pròpia generació d'energia neta.

I, en aquest sentit, si bé és ben cert que és el primer emissor amb gran diferència sobre el segon i la resta, no és menys veritat que també és líder en renovables, tant en instal·lació com en generació.

L'any passat, el 2023, segons dades de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), la República Popular va afegir al seu parc solar més plaques que tota la resta del món l'any anterior, el 2022. La seva capacitat de generació d'energia eòlica es va ampliar en dos terços.

Els paranys de l'èxit

La qualitat de l'aire a Pequín i les grans ciutats xineses ha millorat clarament respecte dels anys més dramàtics, a principis de la dècada passada, quan les alertes eren constants a l'hivern. La normalitat eren IQA per damunt de 500.

Primer parany, les organitzacions mediambientals reconeixen des de l'anonimat que la conscienciació per la contaminació a la Xina és menor que aleshores, davant una situació, ara, menys imperiosa, lluny dels nivells vertiginosos del passat.

És molt corrent veure força gent fent esport, corrent per voreres i parcs, amb un índex de qualitat de l'aire al voltant de 150; amb el nivell de micropartícules PM 2.5 que multiplica per deu l'estàndard saludable marcat per l'Organització Mundial de la Salut. La mascareta per a la pol·lució ha caigut en desús per l'absència d'alertes extremes i després dels anys de l'obligatorietat de portar-la durant la pandèmia.

Hi ha un segon parany més subtil. Pequín ha vist un gran negoci en la transició verda per l'exportació de plaques solars, turbines i cotxes elèctrics, malgrat les denúncies des de Brussel·les i els Estats Units que aquest lideratge comercial es deu als subsidis d'estat.

Difícilment la ciutadania xinesa o la resta del món poden tenir present quin percentatge significa en el global de les emissions xineses la gasolina que cremen els motors de combustió a la República Popular?

Les dades indiquen que del total de les emissions de CO2 de la Xina, al voltant d'un 10% s'originen en el sector del transport, enfront del 36% que correspon a la indústria i el 48% a la generació d'energia, bàsicament, com hem vist, carbó.

La Xina gasta una quantitat ingent de diners en subsidis que serveixen per abaratir els seus cotxes elèctrics. Imparable, Pequín ha aconseguit que les seves marques hagin començat a penetrar amb preus imbatibles el mercat europeu de l'automòbil, ja completament saturat.

Xina: preguntes senzilles per a respostes complexes

La pregunta, doncs, és molt senzilla: si tots aquests diners dels subsidis Pequín els destinés a produir i instal·lar més plaques solars o turbines, quant carbó es podria estalviar? La Xina ha vist en la transició verda un gran negoci. Exportar cotxes elèctrics li genera bona imatge com a líder de la transformació tecnològica cap a un món sostenible.

Entren diners, malgrat les acusacions de competència deslleial i els aranzels de la UE i, al cap i a la fi, exportar plaques solars a Europa topa igualment amb la sospita de Brussel·les que també estan subsidiades. Són menys vistoses, no generen imatge de país, com sí que fan els aerodinàmics i sovint futuristes vehicles elèctrics xinesos.

Una altra pregunta és per què la Xina no canvia el model constructiu?

A tota la inabastable geografia xinesa, excepte les zones més extremes del Tibet o Xinjiang, són ben visibles en el no res els boscos inacabables de "gratacels llapis" --edificis d'almenys 20 plantes i espigats, amb una important superfície de façana feta en vidre.

Es tracta de milions d'habitatges nous o de recent construcció difícils d'escalfar a l'hivern i de refredar a l'estiu que, en un clima com el del nord de la Xina que és particularment extrem, generen un incalculable malbaratament d'energia. Amb una planta que no suposa gaire superfície, tampoc es poden instal·lar gaires plaques fotovoltaiques a la teulada.

Amb tot plegat, més plaques solars, més molins de vent i amb polítiques reals i efectives de reducció de la petjada de carboni, quants anys avançaria la Xina el seu pic d'emissions?

Xi Jinping el va situar al 2030 per començar a baixar i arribar a la neutralitat el 2060. Alguns experts consideren que amb la desacceleració de la segona economia mundial i les inversions en curs en renovables la Xina farà el pic abans del 2030.

Sigui o no massa tard, pel seu volum i influència creixent al món, qualsevol segon que guanyin la Xina i l'índia, és un temps preciós per al planeta.