Les actrius es reivindiquen contra l'edatisme: d'Emma Vilarasau a Demi Moore i Pamela Anderson

Feia anys que Emma Vilarasau no tenia un paper protagonista al cinema. Però la tornada ha estat per la porta gran. "Casa en flames" és un dels grans èxits del cinema català dels últims anys i l'actriu és una peça clau en aquesta història sobre una família catalana de classe mitjana alta que tant ha connectat amb el públic i la crítica. 

Una interpretació que ja ha començat a donar fruits en forma de guardons. Nominada als Goya com a millor actriu, de moment, ja s'ha endut el Gaudí i el Feroz per aquesta categoria. En els discursos d'agraïments, ha trobat també un espai per fer-ne una reivindicació que passa pel que ella anomena la normalització de la vellesa al cinema. 

Emma Vilarasau: "O normalitzem la vellesa i l'ensenyem i ensenyem que pot ser meravellosa o tenir-li tanta por, sobretot les dones a envellir, no ens està fent cap bé com a societat ni com a dones."

Per això va donar les gràcies als creadors de "Casa en flames", el director Dani de la Orden i el guionista Eduard Sola, per haver creat el personatge de la Montse. Una dona a la qual li passen moltes coses i que té un paper clau en la història. 

Signe dels nous temps

La crítica de cinema i cofundadora de "Filmtopia", Núria Vidal, no creu que la incorporació de les dones al cinema com a directores o productores hagi estat decisiva perquè hi hagi més interpretacions principals d'actrius madures. Conclou que són els nous temps que s'acaben traslladant a la pantalla:

"Hi ha hagut un canvi que és un reflex de la societat. Hi ha una presència de les dones madures no només en funció dels altres, no només com a mare, com àvia o com a esposa. Tenen una funció per si mateixes, activa."

Les dones han patit l'edatisme al cinema històricament. Passats els 40, cada cop era més difícil trobar un paper escrit per a elles. És evident que hi ha excepcions. Continuen havent-hi interpretacions estel·lars d'actrius com Meryl Streep, Glen Close, Juliette Binoche, Isabella Rossellini, Ángela Molina... Actrius que no han deixat de treballar mai. Però, quantes són? Quantes altres han quedat pel camí?

La productora barcelonina Ángeles Hernández opina que les dones madures tenen moltes històries i moltes ganes d'explicar-les. Però tot i que hi ha més papers per a elles, la mateixa Vilarasau insisteix que estem molt lluny de la normalitat.

"La substància" que rellança Demi Moore

Si hi ha una pel·lícula aquesta temporada que aborda de cara la discriminació de les dones per edatisme a la indústria audiovisual és "La substància". La directora francesa Coralie Fargeat parla de la qüestió a través del terror i el gore amb un guió que funciona a la perfecció.

I ha rescatat l'actriu Demi Moore, apartada dels grans papers des de fa dècades, per interpretar una presentadora de fitness per televisió que es veu relegada de la pantalla quan es fa gran. Però hi ha una substància que li pot fer reviure la joventut. Tota una agressió al propi cos per mantenir-se jove i, sobretot, per atendre les pressions del patriarcat respecte a l'estètica femenina.  

Demi Moore està impecable en una interpretació que li ha permès aconseguir el primer guardó en 45 anys de carrera, un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar com a millor actriu.  

 Demi Moore: "Fa 30 anys un productor em va dir que era una actriu de crispetes. I aleshores vaig pensar que rebre un premi era una cosa que no em podia passar." 

Pamela Anderson és "The last showgirl"

I en aquesta reivindicació de l'autenticitat, una altra actriu que s'ha reinventat i que ha tornat als cinemes on ha rebut lloances merescudes. És Pamela Anderson, la voluptuosa icona dels 90 que ha protagonitzat l'última pel·lícula de Gia Coppola,  "The Last Showgirl", en què interpreta una experimentada ballarina de 50 anys que s'ha de reinventar quan tanca l'espectacle on treballa.

Pamela Anderson: "Sempre has de mantenir una petita brasa encesa, perquè no saps mai quan t'arriba l'oportunitat. En el meu cas, ha trigat dues dècades, però finalment ha arribat."

Les oportunitats arribaran aquí i a fora si els creadors o les creadores de ficció pensen històries que mostrin tots els tipus de vellesa. Perquè aquesta és una etapa de la vida que pot ser, perfectament, protagonista a la gran pantalla.