ANÀLISI

Les cares dels egipcis

Enllaç a altres textos de l'autor

Joan Roura

Periodista de la secció d'Internacional dels serveis informatius de TV3.

Actualitzat
La plaça Tahrir ha estat molt més que l'epicentre de la revolta egípcia. Ha estat el baròmetre de la revolució. El pols d'un poble que feia anys anhelava un canvi i ha trobat la manera d'aconseguir-lo.

Els seus habitants han sabut mantenir la fermesa quan el poder va intentar aniquilar-los. Van resistir, i van tornar a atacar el règim com millor sabien fer-ho: explicant-se. No era gaire difícil entendre'ls, ho portaven escrit en l'expressió de la cara -havien patit massa- i en la mirada -des del 25 de febrer veien el futur que avui han començat a escriure.

El missatge dels joves de Facebook ha corregut per la societat egípcia com la pólvora. Revoltar-se era literalment divertit, produïa més felicitat que la somnolència imposada pel règim. Per això la resposta ha estat tan transversal: religiosos i laics, benestants i aturats, musulmans i cristians. En només divuit dies s'havia creat la massa crítica per destruir un règim construït durant seixanta anys.

Hi havia un objectiu: acabar amb el mandat del Faraó; i un mètode: sorprendre'l dia a dia. Jugar amb la seva falta d'imaginació.

Mubarak feia anys que havia perdut el sentit de la realitat sobre el seu país. El seu poble li ho ha fet evident en un obrir i tancar d'ulls.

Però no deixem les cares dels egipcis. Mai hi havia vist tanta confiança en ells mateixos. Mai tants somriures. Han perdut la por. I un poble sense por sempre qüestiona el poder.

Costarà que mantinguin aquesta expressió de felicitat. Tant de bo el nou sistema no els torni al tedi.

Anar al contingut