Les claus d'una autoestima sana i errors que cal evitar en infants i adults

Com podem millorar l'autoestima d'infants o adults? L'amor propi, el sentiment d'estima cap a un mateix, no és una cosa innata, sinó que es va construint des de la infància a partir de les persones adultes que tenim més a prop i que són més significatives per a la criatura. Com aquestes persones la tracten, com s'hi relacionen, com i què li diuen... Tot això tindrà un impacte en l'infant i en la seva estabilitat emocional i s'anirà modelant també amb les experiències vitals que tingui. 

"L'autoestima és una necessitat que tenim els humans i que està directament relacionada amb la nostra salut mental i desenvolupament socioemocional", assegura Alícia Prats, psicopedagoga i membre de la Comissió de Pedagogia i Escola del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya.

Està vinculada a "la valoració que fem de nosaltres mateixos" i que hauria de ser "positiva, realista, racional". Però també "a un sentiment de poder, de veure'm capaç de superar dificultats, adversitats, generar canvis i redreçar allò que considero que no m'està sortint bé", apunta Prats, que es refereix a la construcció de l'autoestima com "un procés d'internalització" profund. 

És el mateix adjectiu que tria Hermínia Gomà, psicòloga i directora de l'Institut Gomà, que resumeix l'autoestima com "la reputació que tinc de mi mateix, una avaluació i creença profundes de la meva manera de pensar, estar, sentir, actuar".

Els adults que ens envolten configuren aquesta reputació que ens ha de fer sentir valorat i important "però no més que ningú, sinó important per qui ets. Una persona digna de ser estimada". "Ens ajuden a creure en el nostre potencial, a saber que ens en podem sortir", afegeix la coach. 
 

Consells per potenciar l'autoestima i què no hauríem de fer

Alícia Prats destaca que la petita infància és la base de tot. "Tot el que construïm entre els 0 i 3 anys és la base del que ens vindrà després", diu. 

La família que ens cuida de petits és el primer marc de referència de l'infant. Roger Ballescà, psicoterapeuta i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, destaca la importància del que rebem els primers anys de vida: "La infància és absolutament crucial. L'autoimatge es constitueix, sobretot, en el reflex en els altres. Els adults que ens tenen a càrrec esdevenen miralls per a nosaltres de la nostra forma de ser, de relacionar-nos. El mirall de la família és fonamental". 

Hem de veure l'autoestima com un edifici que es va construint. Els fonaments són a l'edat primerenca. "Després tots els pisos se sostenen en els fonaments. No vol dir que no els puguis reforçar, però com més precoç és la ferida emocional, més fa trontollar l'estructura", exemplifica. 

Els experts donen consells sobre com podem ajudar els fills a desenvolupar una autoestima saludable, unes recomanacions que són aplicables als adults. 

Ni comparacions ni etiquetes 

Les comparacions amb els altres no només són odioses, sinó que són perjudicials. "Hem de donar valor a allò que som cadascú", reivindica Alícia Prats. 

Les etiquetes ("nerviós", "simpàtic", "conflictiu", "mandrós", per dir-ne algunes) també es desaconsellen, perquè tenen un impacte en el comportament i autoimatge de la persona. Res de "ets" o "sembles".  "Si et diuen que ets mandrós, el que reps és que jo espero de tu que en siguis, perquè t'estic veient sempre com a mandrós", explica Prats.

No hem de fer servir adjectius per descriure comportaments:

"Si vull comentar-te que la teva conducta no m'ha agradat, t'he de fer saber que 'estic enfadada perquè ho has desordenat tot'." 

Defugir les expectatives poc realistes 

El mirall que ens arriba a través dels cuidadors, però també de l'escola, pot oferir-nos una imatge ajustada o distorsionada. Com a tutors, cal ajustar el que exigim als infants al que poden oferir. 

"Si pensem que el nostre fill no està a l'altura i no sap fer el que pertocaria, quan en realitat li estem exigint més del que pot donar, el fill percebrà que té una mancança", explica Ballescà.

Per això el primer consell, per ell, és "conèixer bé el teu fill, saber què pot donar i què no en el seu moment evolutiu" i, a partir d'aquí, "regular el nivell d'exigència cap a ell, perquè no estigui per sobre ni massa per sota". 

Si des de ben petit se li exigeix per sobre (per exemple, que sàpiga llegir abans que estigui preparat per fer-ho) "sempre sentirà que està per sota, quan en realitat té un nivell maduratiu normal", afegeix. 

Val el mateix per als adults, com explica Alícia Prats, que treballa com a orientadora educativa en un institut escola: 

"Si fem una demanda a un infant, adolescent o adult, ha d'estar lligada al que ens pot oferir. Si encara no està preparat per fer-ho, això li generarà més frustració, angoixa i inseguretat, més sentiment de no ser una persona vàlida. És un peix que es mossega la cua." 

Acceptant que tots som diferents, els objectius o propòsits no poden estar allunyats de la capacitat que tenim. "Més endavant, quan la persona pugui assolir més fites, ja ho advertirem o ens ho dirà ella mateixa", indica. 

Les paraules (i els fets) són importants 

Hem d'evitar els comentaris i correccions que puguin ser molt desmotivadors o destructius, encara més si són en presència d'altres persones. "De vegades, sense adonar-nos-en, fem esbroncades molt despectives", alerta Prats. 

S'han d'evitar les burles o ridiculitzacions, que posen la persona en evidència. 

I no només ens hem de fixar en el que diem, sinó en com ho diem, afirma Ballescà: 

"Les famílies es pensen que la manera de fomentar l'autoestima és dir-los que són guapos i meravellosos, i no es construeix tant a partir de les paraules, sinó amb els fets i actituds. Et poden dir que ets fantàstic, però si amb l'actitud et fan sentir que no fas mai bé res, l'autoestima no serà bona."

No evitar-los les frustracions 

Per al psicòleg, que treballa al centre de salut mental infantil i juvenil de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell, també és important no evitar les frustracions als fills. Dit en altres paraules, ensenyar-los a gestionar la frustració.

És mala idea no deixar mai que perdin jugant a jocs de taula, no dir-los que han fet una cosa malament o no treure'ls la tablet perquè es posaran a plorar. Ballescà avisa:

"Evitar les frustracions té l'efecte contrari, produeix molta inseguretat en els nens i nenes. Els límits, o els poses tu i l'ajudes a gestionar-los, o els hi acabarà posant la vida."

L'experiència professional de Ballescà el porta a dir que la majoria dels problemes que veu en la infància són causats "per la dificultat dels adults de tolerar les frustracions dels seus fills i ajudar-los a gestionar els límits que la vida imposa".

No hem de culpabilitzar els adults, sinó "entendre que som mitjancers de la seva relació amb el món, tant pel que és bo com pel que és dolent" i observar el context:

"Vivim en una societat que no tolera gens bé les frustracions. Es ven molt el missatge que no ens hem de frustrar per res, que tot ho podem aconseguir si ho desitgem, i això és absolutament fals. Si no acceptem la frustració, no ens sentirem bé amb nosaltres mateixos perquè ens sentirem incomplets." 

La importància del reforç positiu 

És clau assenyalar el que la persona fa bé, i no només centrar-nos en les febleses o dificultats. És un aspecte a tenir molt en compte en la infància i adolescència, que són les etapes més vulnerables per a la construcció de l'autoestima, remarca Alícia Prats.

El dia a dia no és fàcil per a ningú, però s'ha d'evitar que, en els moments que tenim per compartir, només hi hagi espai per a esbroncar. 

Igual que podem mostrar que estem enfadats perquè té l'habitació feta un garbuix, podem dir "estic molt content perquè t'havia demanat que et fessis el llit i ho has fet; m'ha agradat com has deixat la teva habitació". 

Centrar-nos en l'aptitud, més que en les habilitats que la persona no domina, i fer-los sentir que tenen un rol actiu, un lloc en el nostre entorn. 

D'aquesta manera generem un entorn de confiança i seguretat "on la persona pot mostrar-se com és, sense ser jutjada ni etiquetada". 

Haver treballat tots aquests valors en la infància pot contribuir a passar millor una etapa de canvi tan gran com és l'adolescència, quan hi ha un sentiment gran d'incomprensió.

"Els infants amb una autoestima positiva, ajustada, passen l'adolescència de manera més desapercebuda, no tenen una crisi d'identitat tan marcada i assumeixen els canvis d'una manera més racional", assegura l'experta. 

Si veiem que un adolescent té una imatge molt negativa d'ell mateix i que no es relaciona amb els altres de la manera que seria desitjable, és a dir, descuida els hàbits d'higiene o alimentació, està apàtic i no s'interessa per res, val la pena posar-ho en comú amb l'institut i fer una consulta professional.

"Tenim infants molt tocats en l'àmbit emocional postpandèmia i el que no s'està detectant tant són els adults que també estan tocats", considera Prats. 
 

Com saber si tinc una bona autoestima 

Roger Ballescà és del parer que a la nostra societat "no anem sobrats" d'autoestima. Hermínia Gomà enumera un seguit de preceptes que ens poden ajudar a analitzar-nos. Les persones amb una autoestima saludable:

• S'aprecien i es valoren a si mateixes
   
• Es relacionen amb les altres persones al mateix nivell
   
• Poden reconèixer i accepten que els altres són hàbils en algunes coses, diferents de les d'ells
   
• No se senten superiors ni inferiors a ningú 

Són persones que tenen seguretat i confiança en elles mateixes, però sense supèrbia ni prepotència. 

Gomà, autora del llibre "Autoestima para vivir", que "no és d'autoajuda", sinó que té un enfocament "tècnic", explica que una part de l'autoestima és reconèixer en què ets bo. "Saber per què vals o quin és el teu valor", diu.

Prats coincideix en el fet que pots identificar en què ets bo, com saps relacionar-te amb els altres, gestionar les crítiques i aprendre dels errors.

Estimar-se a un mateix obre la porta a un canvi de paradigma que Gomà resumeix així:

"Busquem que la persona primer sigui amable amb ella mateixa, s'adoni del valor de l'amabilitat. Si jo soc amable amb mi, puc ser-ho amb tothom."

Pot passar que la nostra autoestima variï segons l'àmbit. Que sigui forta en l'àmbit de la parella, però no en el professional, o a l'inrevés. 

El primer pas és la presa de consciència. "Veure com m'he valorat fins ara, com m'agradaria ser, què puc canviar de mi, a què dono valor i a què no. Puc ser conscient que necessito fer canvis, però potser no ho puc fer sola", explica Alícia Prats. 

Escoltar-te, saber què vols i decidir, pot fer por, però Gomà insta a agafar valentia i fer el pas: "Quan tu afirmes una cosa o la vols, això tindrà un cost, però no anar per ella també té un altre cost".

En moments determinats, la nostra autoestima pot veure's damnificada perquè ens ha passat alguna cosa. 

Els casos més greus, quan l'infant no ha tingut una base sòlida, l'autoestima és difícil de reparar. 

Si tenim una bona base, un amor propi saludable, amb converses i reflexió personal podrem afrontar l'adversitat. "Però si tu t'adones que, en diferents àrees de la teva vida i en molts moments et sents frenat i no t'atreveixes a continuar endavant amb la vida, has de fer un procés psicoterapèutic", adverteix. I és un procés de maduresa, de sanació de l'autoestima que vol temps. "Això no se soluciona amb Instagram", conclou.