Les clavegueres electorals valencianes dels 2000: de Zaplana al PSPV
- TEMA:
- País Valencià
Francesc Arabí acaba de publicar "Los tentáculos de Truhan", un llibre on el periodista valencià desgrana, amb tot luxe de detalls, les errades d'Eduardo Zaplana i els encerts de la investigació del cas Erial que podrien fer seure l'expresident valencià al banc dels acusats.
Arabí ressegueix també altres casos de corrupció valencians, aquells que van fer caure la ciutat de València arribant a esquitxar els socialistes valencians. De la corrupció d'aquells anys al País Valencià, assegura, en coneixem només un 10%.
La tempesta perfecta
Francesc Arabí parla clar i sense embuts d'allò que coneix molt bé: la corrupció que es va conrear al País Valencià la primera dècada del 2000. Per a aquest periodista, van ser anys de cultiu d'una economia basada en l'especulació i s'hi va instal·lar un gran casino on sempre hi havia premi.
Eduardo Zaplana va ser president de la Generalitat valenciana fins al 2002, després seria ministre de Treball del govern de José María Aznar, fins al 2004. I durant 30 anys, assegura Arabí, "va gaudir d'impunitat absoluta".
Eren anys de tempesta perfecta, d'una situació econòmica que ho propiciava i un clima social que ho afavoria. I Zaplana, a més, hi intervenia generant les condicions que ho feien possible.
"Zaplana controla les caixes d'estalvi --exposa Arabí--, controla el moviment veïnal, els dirigents de l'oposició, controla l'ecosistema mediàtic. I hi ha una dimissió generalitzada de tots els mecanismes de control: premsa, ciutadans, jutges, fiscals, interventors..."
I per arrodonir-ho, Zaplana, descriu Arabí, tenia la col·laboració necessària de determinats promotors immobiliaris.
A, "Ciudadano Zaplana", el seu primer llibre sobre l'exministre valencià, Arabí dibuixava el que considerava un modus operandi, la manera mitjançant la qual l'exministre havia aconseguit salvar-se de casos com el Naseiro, Terra Mítica o Lezo.
Per a Arabí, Zaplana era "una pime arrelada territori", que havia fregat la perfecció en l'exercici del poder, traficant informació i comprant silencis.
"Si em preguntes si ara hi ha suficients proves damunt la taula per inculpar-lo, si fora un altre ciutadà qualsevol, et diria que sí. Ara bé, de Zaplanes n'hi ha molts, però d'Eduardo Zaplana només n'hi ha un", rebla Arabí.
La caiguda de Zaplana: el document d'un sirià
Zaplana hauria pogut caure pel cas Terra Mítica, perquè dos empresaris el van inculpar. Dos empresaris que acabarien retractant-se.
De tots els contractes que hauran passat per les mans de l'expresident, només les irregularitats en dos d'aquests, la concessió de les ITV i els plans eòlics, poden dur-lo a judici.
Què va fallar d'aquell modus operandi quasi perfecte? O, d'altra banda, quins van ser els encerts de la investigació del cas Erial? L'"apocalipsi zaplanista", tal com l'anomena Francesc Arabí, s'hauria precipitat per la malaltia de Zaplana, una malaltia que li generaria presses per repatriar els diners que tenia a l'estranger. I amb les presses, els errors.
"Com pot, estant assenyalat pel cas Lezo, --raona Arabí-- blanquejar quatre milions i mig d'euros, entre altres coses comprant un pis al barri de Salamanca, i que la persona de la màxima confiança seua administre la mudança, administre el pis i després, que els investigadors hi vagen i comproven que la clau que tenia Eduardo Zaplana obria el pis".
El periodista considera estos fets impropis de Zaplana. A eixes presses cal, però, sumar-li, segons escriu, els encerts de la investigació: el bon fer d'un fiscal, una jutgessa implacable i la feina d'un agent de l'UCO.
Els ets i els uts de la investigació, la qual comença com si fos una trama televisiva, per uns documents trobats a casa d'un ciutadà sirià, estan ben relatats al llibre. Hi trobem detalls com el paper dels seus testaferros, Fernando Belhot i Beatriz García Paesa.
"Una persona que durant els nou anys de relació amb el seu principal testaferro --Fernando Belhot-- no va deixar res per escrit, diu molt d'ell. Per això, costen tant d'entendre els errors finals de Zaplana", diu Arabí.
Zaplana i Belhot mai s'intercanviarien ni un whatsapp ni un correu electrònic. Belhot, "doctor en trilerisme offshore", configuraria l'entramat de mercantils que haurien pogut moure gairebé 20 milions d'euros a través de catorze països i mitjançant 23 societats radicades a països com Luxemburg, l'Uruguai o el Regne Unit. Gestionava comptes bancaris a Suïssa o Panamà i la seua confessió, assegura Arabí, és demolidora contra Zaplana.
"Si els diners no eren de Zaplana --diu Arabí sobre els diners que Belhot va repatriar durant la investigació-- i eren de Belhot, per què ens regala 6,5 milions d'euros als valencians? Ell transfereix els diners perquè diu que eren de Zaplana, i col·labora en la investigació".
La cautela o l'hàbit de Zaplana de no deixar res escrit, segons Arabí, serà una de les principals línies de la defensa de Zaplana. Una defensa que pivotarà en intentar anul·lar la causa, fins que al final, amb l'argument del complot polític i judicial, del muntatge amb documents falsos contra l'expresident. Intentarà invalidar la prova principal: el full de ruta trobat a casa del sirià.
Per contra, Arabí creu que aquesta vegada Zaplana ho té difícil per escapolir-se. Hi ha els testimonis dels testaferros que expliquen el seu paper protagonista en la presa de decisions, en el moviment de capitals. També els informes policials i un seguit d'informació que ha permès verificar l'entramat empresarial d'aquell full de ruta.
Però Arabí adverteix que a Zaplana només li interessen les veritats judicials, i intentarà, amb tot i contra tot, que la veritat judicial l'absolga.
L'oasi de València i la corrupció que esquitxa els socialistes
La ciutat de València era un oasi. Al seu voltant, els casos de corrupció ocupaven titulars i instruccions judicials, però, durant un temps, la ciutat va quedar al marge d'aquell enrenou.
L'abril del 2019, els registres a casa del cunyat de Rita Barberà, José Corbín, destapaven el cas Assut. La sorpresa, aquesta vegada, era que el tràfic d'influències, prevaricació, suborns o blanqueig de capitals durant l'alcaldia de Rita Barberà no afectaria només el PP.
Les possibles clavegueres electorals podrien arribar fins a l'oposició, els socialistes. Segons aquesta investigació, el PSPV hauria pogut finançar en B les campanyes electorals de Carmen Alborch, el 2007, i María Teresa Fernández de la Vega, el 2008.
"Tendim a cometre una equivocació--exposa Arabí-- i és pensar que a un promotor immobiliari que impulsa un projecte important, només li interessa el vot de qui li dona la majoria. No, li interessa que no hi haja polèmica. Als empresaris els interessen els consensos. El consens és un gran inhibidor de sospites."
La teoria d'Arabí és que els empresaris busquen la tranquil·litat que l'oposició també aprove un gran projecte. Això transmet socialment que aquell projecte no té trampa. Per això, buscarien el vot de l'oposició, encara que aquesta fora anèmica.
El PSPV d'aquells anys, per a Arabí, era un partit anèmic. Anèmic paradoxalment, entre altres motius, per gastar molts diners en la lluita contra la corrupció. I aquesta situació de precarietat feia que molts entraren a l'únic sistema que hi havia per finançar-se.
"Els promotors, en eixe finançament electoral, també posen ous al cistell de l'oposició, tant siga a les eleccions autonòmiques, generals o municipals. Estem parlant d'una època de bombolla immobiliària en la qual la corrupció és transversal. Al final estem parlant de la santíssima trinitat: partit, finançament, formigó."
Però en el negoci del sòl urbanístic, on les decisions polítiques generen valor, sembla que Compromís ha quedat al marge. "Compromís?", es pregunta Arabí. "Per estar en una causa calen proves. Si algun partit no hi és, és perquè s'ha cuidat de fer desaparèixer coses".
La corrupció: ni sigles ni fronteres
La corrupció que radiografia Francesc Arabí no coneix de sigles polítiques ni de fronteres administratives. És una corrupció que revaloritza el sol, s'ubica al subsol i té en l'epicentre els empresaris.
"En la condemna de Terra Mítica hi ha condemnats tres polítics i 19 empresaris", recorda Arabí. "Cada volta que hi ha una detenció de l'UCO, per cada polític que detenen, detenen 10 empresaris. És molt més important el que no es veu, la claveguera. I allí no hi ha sigles, allí el que hi ha és gestió del poder i el poder té els fonaments sempre sobre la corrupció".
El paradigma de la corrupció té un patró: "Una decisió política, un empresari que se'n beneficia i un senyor que la legalitza." I es pregunta: "Algú coneix un expedient que estiga mal fet? Sempre hi ha un tècnic que ho legalitza, els expedients estan niquelats".
Però, de tot allò que va succeir al País Valencià la primera dècada d'aquest segle, en coneixem, com a molt, el 10%. I és que, segons Arabí, la corrupció municipal, el centenar de projectes d'actualització urbanística que es van fer en aquella època, està per descobrir.
"Si investiguessin els ajuntaments, les reclassificacions i PAI, començaríem de veritat a entrar a la veta important de la corrupció".
- ARXIVAT A:
- País Valencià Corrupció