Les confessions d'un "trader" activista: "Els rics s'estan menjant les classes mitjanes"

Qualsevol temps passat va ser millor? Per Gary Stevenson (Londres, 1987), sí. I no pas per un exercici de nostàlgia o perquè la seva infància fos fàcil, sinó perquè, llavors, el capitalisme "funcionava". Funcionava perquè el seu pare, treballador de Correus durant 35 anys, amb un salari baix, "no va ser mai ric, però va poder permetre's comprar una casa, tenir vacances i pujar una família". Tot això, avui, quedaria molt lluny del seu abast.

"Els rics s'estan menjant les classes mitjanes", alerta Stevenson, que veu el Regne Unit cada cop més a prop de països de l'Amèrica Llatina, per exemple, marcats per la desigualtat que separa les elits econòmiques i la gent del carrer. El convenciment, fred i analític, que les desigualtats marquen les societats modernes "i aniran a pitjor" ha ajudat Stevenson, paradoxalment, a guanyar milions.

Amb 24 anys va ser considerat el millor "trader" del Citibank. Dins dels gratacels de la City, a Canary Wharf, molts van mirar d'endevinar cap on giraria la crisi financera i de l'euro. I n'hi ha un que va encertar-la de ple: ell.

"La meva feina era analitzar economies com la britànica o l'espanyola, i preguntar-me si anirien millor o pitjor. El 2011, vaig ser el 'trader' del meu banc amb més beneficis a tot el món, perquè vaig apostar que les economies patirien. El meu banc em va pagar dos milions de dòlars i em va dir 'Fantàstic, bona feina'."

Del barri a la City, gràcies a les matemàtiques

D'un barri humil de l'est de Londres, de classe treballadora, res podia fer pensar que es convertiria en una estrella de la City, un dels epicentres de les finances mundials. Però tenia bon cap per a les matemàtiques. Tant, que va guanyar cada competició que li van posar al davant, va entrar a la London School of Economics i en poc temps li van obrir les portes d'una casa d'inversió:

"Els mercats sovint es veuen als mitjans com llocs immorals, però la realitat és que són amorals, on es fan anàlisis extremadament objectives."

Això sí, admet també que és una persona "que ha fet milions de diners apostant que la desigualtat destrueix l'economia i el nivell de vida".

Ara, calçat amb les seves sabatilles mig trencades que ja l'acompanyaven quan cobrava sous milionaris, s'ha embarcat en una croada. Aquests dies és a Barcelona per promocionar el seu llibre, "El juego del dinero", en què explica la seva experiència com a "trader", com a operador de mercats financers.

El 2014 va decidir deixar-ho, "fastiguejat", segons explica, "de treballar amb milionaris, apostant cada any sobre el col·lapse de la societat i no poder fer-hi res". De la seva anàlisi freda en treu la conclusió que "tots plegats som dalt del Titanic, i anem cap a un iceberg". I si els mercats financers que ell personifica, i els bancs que li han pagat milions de dòlars, en tenen part de la culpa?

"Jo vull evitar que xoquem amb l'iceberg. Si vols, quan ho haguem evitat, tu i jo seiem i busquem culpables."

El capitalisme, directe cap a l'iceberg

I quin és l'iceberg? En resum, la caiguda del nivell de vida de bona part de la població i el creixement de la desigualtat, sobretot en els últims anys. "Ara mateix, al Regne Unit, un dels països més rics del món, la meitat del país no pot permetre's alimentar la família i encendre la cuina al mateix temps, i això empitjora cada any", assenyala.

"El capitalisme està acabat. És igual si treballes molt o ets molt llest. L'única manera de tenir una llar i seguretat econòmica és tenir un pare ric. Això no és només una croada d'esquerres, socialista, moralista. És la raó per la qual els teus fills no poden tenir una família, una casa o pagar el menjar!"

La tesi de Stevenson és que la resposta de les autoritats a la crisi financera del 2008 i a la covid ha tingut efectes secundaris, que "ningú s'ha aturat a pensar, ningú ha fet les preguntes que calien". Per evitar el daltabaix, els governs i els bancs centrals van bombejar diners en el sistema, amb despesa pública i intervenció directa en els mercats. Però el cementiri és ple de bones intencions:

"Els governs i els bancs centrals han resolt les crisis injectant diners en el sistema. Aquests diners han acabat a la butxaca dels més rics. I creix la desigualtat, puja el preu de l'habitatge i els actius financers: però el nivell de vida baixa. És un forat negre enorme."

"No m'oposo que els governs injectin diners al sistema --explica--, però això no es pot fer sense tenir en compte els efectes sobre la distribució."

"T'has de preguntar on acabaran aquests diners i com afectarà la desigualtat, perquè han passat quinze anys de la crisi del 2008, i cada cop que hi ha una crisi, els rics són més rics."

Impostos més alts per als grans patrimonis

Recorda que l'època daurada d'Europa va ser després de la Segona Guerra Mundial, el període amb menys desigualtats de la història recent. En part, assegura, perquè els impostos a les rendes més altes eren elevats. I per frenar la deriva dels últims anys, només hi veu una sortida: apujar els impostos als rics, començant per ell mateix:

"Al meu país tenim un primer ministre amb un patrimoni de 700 milions de lliures. Jo pagaré quan Rishi Sunak pagui. Això es pot arreglar. Menys impostos a la gent del carrer i més alts per a les famílies més riques. Però no ho estem fent. Cal gestionar la distribució de la riquesa, si no, els rics es menjaran la classe mitjana. I ho estem veient davant dels nostres ulls!"

La cruesa de l'anàlisi no impedeix a Stevenson continuar participant del joc dels mercats, ara amb els seus propis diners. Ell no hi veu l'aparent contradicció, perquè col·loca el pes de la responsabilitat en qui ha permès que el sistema s'hagi decantat en favor de les rendes més altes.

"Ja sabeu com és la vida en països com Mèxic o Colòmbia, per a la gent del carrer. No us enganyeu, això pot passar aquí si no frenem la desigualtat. No només ho dic, sinó que hi aposto any rere any, i m'emporto molts calés."

Els joves, sense escapatòria

A més de continuar apostant pel seu compte, des de la pandèmia s'ha convertit en divulgador financer, amb un canal a YouTube en què explica el seu punt de vista sobre la desigualtat, el dèficit dels estats, la inflació i, també, la febre de molts joves per les criptomonedes. Molts li pregunten directament com guanyar diners fàcilment. "Què vols que facin? Per descomptat, intenten trobar una escapatòria", explica.

Però avisa que el seu cas és un entre un milió, i que sense contactes ni una família amb patrimoni és impossible arribar on ell va arribar.

"Hi ha molta gent a les xarxes que et diu que pot fer-te milionari, i si ets un jove que no pot marxar de casa dels pares, això et sembla molt atractiu. Però això no funcionarà. La gent que guanya diners amb criptomonedes penja fotos seves amb cotxes de luxe a les xarxes. La gent que perd, m'envia e-mails, n'he vist molts. La gent que juga a aquest joc ha de saber que és de suma zero, per cada guanyador hi ha un perdedor."

"Hem posat la gent jove en una situació molt difícil --conclou-- i no hem d'esperar que ells ho resolguin. Ens toca a nosaltres."