Les cooperatives d'habitatge: un llegat arquitectònic amb cent anys d'història
Fa 100 anys va agafar un gran impuls l'intent de resoldre un dels principals problemes socials: habitatges a preus assequibles. Els periodistes van estar entre els pioners; el seu ideal era la ciutat jardí, en voga a tot Europa.
Sara Grimal / Alonso CarnicerActualitzat
Fa 100 anys va agafar un gran impuls l'intent de resoldre un dels principals problemes socials, que s'agreujava amb el constant creixement urbà: el gran dèficit d'habitatges a preus assequibles per a gent treballadora. L'any 1911 es va aprovar la primera de les lleis de cases barates, i això va impulsar organismes públics i iniciatives privades a promoure la construcció d'habitages en diverses poblacions catalanes. També van sorgir moltes cooperatives, sovint iniciativa de gremis professionals, per a la construcció d'habitatges. A Barcelona, els periodistes van estar entre els pioners i van impulsar, en diverses promocions, l'edificació d'unes 80 cases unifamiliars. Aspiraven a l'ideal de la ciutat jardí, en voga en tot Europa. Aviat altres col·lectius professionals van promoure també la construcció de cases barates, la majoria en filera. Entre altres cooperatives, hi havia les dels empleats municipals, els tramviaires, els carters, els militars o els carregadors i descarregadors de cotó del port de Barcelona. Moltes d'aquestes cases es mantenen i són un element distintiu i interessant del paisatge urbà.
Les cases dels periodistes
Fa un segle, Barcelona es transformava en gran ciutat, enmig de les obres per a l'exposició internacional i la construcció del metro.
En aquell moment de dinamisme, els periodistes van ser un dels primers col·lectius que, el 1915, van crear una cooperativa per fer front al greu problema de l'habitatge. Un dels membres era Antoni Rovira i Virgili, polític, editorialista i ocasionalment director de "La Publicitat".
El projecte dels periodistes es basava en l'ideal de la ciutat jardí, que s'havia estès per Europa i arrelava a Catalunya. Enfront de la ciutat densa i sorollosa predicava l'higienisme i l'espai obert. Construir en cooperativa abaratia els costos, i els periodistes van comprar terrenys en dues zones de la ciutat encara poc edificades, però comunicades, al barri de la Salut i a Horta. Les primeres vuit cases, unifamiliars amb jardí, d'estil noucentista, es van edificar a Horta el 1916 seguint els models ideats per l'arquitecte Juli Maria Fossas. Una era la Torre Maria, casa d'Antoni Rovira i Virgili. Teresa Rovira, la seva filla, hi va viure la infantesa, i recorda com era aquella urbanització que encarnava l'ideal noucentista de la ciutat jardí.
Rovira recorda que "només obries la porta, ja trobaves el jardí, ja trobaves que podies córrer". Un jardí que, assegura, "durant la guerra ens va salvar molt, perquè amb la gana que es passava, hi va haver un moment que el jardí el vam convertir en hort".
La iniciativa dels periodistes va tenir molt èxit i de seguida es va fer una segona promoció al veí barri de la Font d'en Fargues. Tot i les grans dimensions de les torres, es van acollir a la llei de cases barates del 1911, concebuda per afavorir la construcció per a classes modestes.
Acabada la Guerra Civil, Antoni Rovira i Virgili i la seva família van haver de marxar de Barcelona. Teresa Rovira recorda com la casa va ser confiscada per les autoritats franquistes: "Al cap d'uns 15 dies que nosaltres havíem marxat, van arribar uns camions amb falangistes, amb policia, amb tota una barreja". De la requisa de documents es va passar al saqueig: "Van esbotzar les portes, perquè estava tancat, i aleshores es van endur tots els llibres. I diu que es van endur, fa molta gràcia, "57 sacos de libros y 340 atados de libros de mayor tamaño". Es van emportar els llibres, però van deixar la casa oberta. I aleshores en aquella època, al Carmel, amb la gana que hi havia, la gent entrava i sortia i s'emportava el que volia".
Teresa Rovira i la seva família van trigar molts anys a recuperar la torre i, ara fa poc, una part dels documents, que eren a l'Arxiu de Salamanca. La Torre Maria és de les poques cases dels periodistes on encara viuen els descendents, i està catalogada.
La Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de Cases Barates també va edificar una cinquantena de torres al barri de la Salut, en una zona amb grans vistes, entre el Parc Güell, la plaça Sanllehy i Can Baró. Així com la majoria de les cases dels periodistes a Horta i la Font d'en Fargues són al catàleg del patrimoni, d'aquí poques hi són, malgrat el valor del conjunt, que s'ha anat desvirtuant en fer-se noves edificacions.
Al llarg dels anys vint i trenta, altres col·lectius professionals van acollir-se a les lleis de cases barates per bastir vivendes. Alguns van edificar també cases unifamiliars, com ara una part de les cases dels empleats municipals al barri de la Font de la Guatlla de Montjuïc. O els xalets noucentistes construïts pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, el CADCI, a les Corts. Malgrat l'enderroc d'algunes de les torres, projectades per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda, una part d'aquest llegat de gran valor històric s'ha conservat.
Les cooperatives d'habitatges
L'any 1927 es va celebrar a Barcelona el Congrés Nacional de Cooperatives de Cases Barates, amb representants d'unes 30 cooperatives d'arreu de Catalunya. Tal com explica la historiadora Mercè Tatjer, abans de la Guerra Civil a Catalunya hi havia a la vora de 50, 32 a Barcelona i una quinzena en diverses poblacions.
La tipologia més freqüent de les cases barates construïdes per les cooperatives de treballadors era la de les cases en filera. Un bon exemple són les quinze cases del passatge de l'Esperança, al costat de la plaça Virrei Amat, a Nou Barris. Conserven l'atmosfera i la decoració noucentista de quan les va edificar la Societat Cooperativa de Carregadors i Descarregadors de Cotó del Port de Barcelona. Un dels molts col·lectius gremials que van sorgir en una època d'expansió industrial i demogràfica per millorar la situació laboral i resoldre el greu problema de l'habitatge.
Com explica Montserrat Bertolín, néta d'un d'aquests treballadors: "Van comprar aquests terrenys, que això eren unes bòbiles, i aquí es va edificar, i van sortejar les cases entre tots els treballadors que hi havia".
El conjunt, creat entre els anys 1927 i 1928, el formaven trenta cases en tres carrers, però només es mantenen intactes les del passatge central, el de l'Esperança, catalogades com a patrimoni. Els cotoners tenien una cooperativa de consum i centre de reunió, amb una botiga on s'abastien els socis i on també anaven a comprar altres col·lectius. Com la Cooperativa d'Empleats de Tramvies de Barcelona, que van edificar divuit cases al veí passatge Arquitecte Millàs. Malgrat algunes remuntes i l'enderroc d'algun edifici, el conjunt també s'ha conservat.
Les diverses lleis de cases barates van ser un gran estímul per a la construcció d'habitatges, i s'hi van acollir col·lectius molt diversos. Com els militars. Organitzats en la Cooperativa Militar para la Construcción de Casas Baratas, van fer cases en tres sectors del Guinardó, amb la mateixa pauta constructiva. El conjunt més ben conservat és al passatge Tinent Costa, construït l'any 1928. Malgrat que a l'interior les cases no tenen grans dimensions, l'estil arquitectònic i els petits jardins interiors donen una gran harmonia al conjunt.
Ascensió Múria, néta d'un dels primers habitants, explica: "Eren fetes per a sergents, amb el grau màxim de suboficials. I el meu avi era mestre armer a la caserna de Drassanes. Es va acollir a aquesta cooperativa, i li van concedir aquesta casa per sorteig. Com que era gent que no eren potentats, els les van vendre a terminis. Pagaven una quota cada mes per poder tenir la casa".
En altres zones de la ciutat es poden trobar molts vestigis de promocions fetes per altres cooperatives de treballadors, com la dels carters, al barri de la Trinitat Nova.
Les cases dels periodistes
Fa un segle, Barcelona es transformava en gran ciutat, enmig de les obres per a l'exposició internacional i la construcció del metro.
En aquell moment de dinamisme, els periodistes van ser un dels primers col·lectius que, el 1915, van crear una cooperativa per fer front al greu problema de l'habitatge. Un dels membres era Antoni Rovira i Virgili, polític, editorialista i ocasionalment director de "La Publicitat".
El projecte dels periodistes es basava en l'ideal de la ciutat jardí, que s'havia estès per Europa i arrelava a Catalunya. Enfront de la ciutat densa i sorollosa predicava l'higienisme i l'espai obert. Construir en cooperativa abaratia els costos, i els periodistes van comprar terrenys en dues zones de la ciutat encara poc edificades, però comunicades, al barri de la Salut i a Horta. Les primeres vuit cases, unifamiliars amb jardí, d'estil noucentista, es van edificar a Horta el 1916 seguint els models ideats per l'arquitecte Juli Maria Fossas. Una era la Torre Maria, casa d'Antoni Rovira i Virgili. Teresa Rovira, la seva filla, hi va viure la infantesa, i recorda com era aquella urbanització que encarnava l'ideal noucentista de la ciutat jardí.
Rovira recorda que "només obries la porta, ja trobaves el jardí, ja trobaves que podies córrer". Un jardí que, assegura, "durant la guerra ens va salvar molt, perquè amb la gana que es passava, hi va haver un moment que el jardí el vam convertir en hort".
La iniciativa dels periodistes va tenir molt èxit i de seguida es va fer una segona promoció al veí barri de la Font d'en Fargues. Tot i les grans dimensions de les torres, es van acollir a la llei de cases barates del 1911, concebuda per afavorir la construcció per a classes modestes.
Acabada la Guerra Civil, Antoni Rovira i Virgili i la seva família van haver de marxar de Barcelona. Teresa Rovira recorda com la casa va ser confiscada per les autoritats franquistes: "Al cap d'uns 15 dies que nosaltres havíem marxat, van arribar uns camions amb falangistes, amb policia, amb tota una barreja". De la requisa de documents es va passar al saqueig: "Van esbotzar les portes, perquè estava tancat, i aleshores es van endur tots els llibres. I diu que es van endur, fa molta gràcia, "57 sacos de libros y 340 atados de libros de mayor tamaño". Es van emportar els llibres, però van deixar la casa oberta. I aleshores en aquella època, al Carmel, amb la gana que hi havia, la gent entrava i sortia i s'emportava el que volia".
Teresa Rovira i la seva família van trigar molts anys a recuperar la torre i, ara fa poc, una part dels documents, que eren a l'Arxiu de Salamanca. La Torre Maria és de les poques cases dels periodistes on encara viuen els descendents, i està catalogada.
La Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de Cases Barates també va edificar una cinquantena de torres al barri de la Salut, en una zona amb grans vistes, entre el Parc Güell, la plaça Sanllehy i Can Baró. Així com la majoria de les cases dels periodistes a Horta i la Font d'en Fargues són al catàleg del patrimoni, d'aquí poques hi són, malgrat el valor del conjunt, que s'ha anat desvirtuant en fer-se noves edificacions.
Al llarg dels anys vint i trenta, altres col·lectius professionals van acollir-se a les lleis de cases barates per bastir vivendes. Alguns van edificar també cases unifamiliars, com ara una part de les cases dels empleats municipals al barri de la Font de la Guatlla de Montjuïc. O els xalets noucentistes construïts pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, el CADCI, a les Corts. Malgrat l'enderroc d'algunes de les torres, projectades per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda, una part d'aquest llegat de gran valor històric s'ha conservat.
Les cooperatives d'habitatges
L'any 1927 es va celebrar a Barcelona el Congrés Nacional de Cooperatives de Cases Barates, amb representants d'unes 30 cooperatives d'arreu de Catalunya. Tal com explica la historiadora Mercè Tatjer, abans de la Guerra Civil a Catalunya hi havia a la vora de 50, 32 a Barcelona i una quinzena en diverses poblacions.
La tipologia més freqüent de les cases barates construïdes per les cooperatives de treballadors era la de les cases en filera. Un bon exemple són les quinze cases del passatge de l'Esperança, al costat de la plaça Virrei Amat, a Nou Barris. Conserven l'atmosfera i la decoració noucentista de quan les va edificar la Societat Cooperativa de Carregadors i Descarregadors de Cotó del Port de Barcelona. Un dels molts col·lectius gremials que van sorgir en una època d'expansió industrial i demogràfica per millorar la situació laboral i resoldre el greu problema de l'habitatge.
Com explica Montserrat Bertolín, néta d'un d'aquests treballadors: "Van comprar aquests terrenys, que això eren unes bòbiles, i aquí es va edificar, i van sortejar les cases entre tots els treballadors que hi havia".
El conjunt, creat entre els anys 1927 i 1928, el formaven trenta cases en tres carrers, però només es mantenen intactes les del passatge central, el de l'Esperança, catalogades com a patrimoni. Els cotoners tenien una cooperativa de consum i centre de reunió, amb una botiga on s'abastien els socis i on també anaven a comprar altres col·lectius. Com la Cooperativa d'Empleats de Tramvies de Barcelona, que van edificar divuit cases al veí passatge Arquitecte Millàs. Malgrat algunes remuntes i l'enderroc d'algun edifici, el conjunt també s'ha conservat.
Les diverses lleis de cases barates van ser un gran estímul per a la construcció d'habitatges, i s'hi van acollir col·lectius molt diversos. Com els militars. Organitzats en la Cooperativa Militar para la Construcción de Casas Baratas, van fer cases en tres sectors del Guinardó, amb la mateixa pauta constructiva. El conjunt més ben conservat és al passatge Tinent Costa, construït l'any 1928. Malgrat que a l'interior les cases no tenen grans dimensions, l'estil arquitectònic i els petits jardins interiors donen una gran harmonia al conjunt.
Ascensió Múria, néta d'un dels primers habitants, explica: "Eren fetes per a sergents, amb el grau màxim de suboficials. I el meu avi era mestre armer a la caserna de Drassanes. Es va acollir a aquesta cooperativa, i li van concedir aquesta casa per sorteig. Com que era gent que no eren potentats, els les van vendre a terminis. Pagaven una quota cada mes per poder tenir la casa".
De les 42 cases originals d'aquesta promoció, que s'estenia per tota una illa, només es mantenen les del passatge central, protegit com a patrimoni. La limitació de l'edificabilitat per la poca amplada de la via ha ajudat a conservar-les. Però, com explica Joan Ivern, veí del passatge, als carrers laterals de Torre dels Pardals i Segle XX, les normes urbanístiques van afavorir l'enderroc per construir blocs de pisos, i queden només algunes cases amb la tipologia original. De les altres promocions fetes pels militars, als carrers de Torre Vélez i Sant Quintí, a prop de l'Hospital de Sant Pau, només en queden algunes mostres, totes fetes amb el mateix patró constructiu.
En altres zones de la ciutat es poden trobar molts vestigis de promocions fetes per altres cooperatives de treballadors, com la dels carters, al barri de la Trinitat Nova.
