Les dones trepitgen fort a la Berlinale

La Berlinale ha arribat a un final de cicle; el cicle de Dieter Kosslick, director del Festival Internacional de Cinema de Berlín els últims 18 anys. De fet, la Berlinale només ha tingut quatre directors i gairebé tots han estat molt de temps ocupant el càrrec. Fins i tot més temps que Kosslick.

Però 18 anys és prou temps com per deixar petjada al festival i fins i tot per acabar convertint el programa en una amalgama de propostes marcades per fòbies, obsessions, gustos personals i, fins i tot, amiguismes. No és casualitat que la directora Isabel Coixet, per exemple, participi al festival berlinès per 9a vegada.

Aquesta vegada, Coixet presentarà a competició "Elisa i Marcela", la història de dues lesbianes que es casen a la Galícia de principis del segle XX fent-se passar per un matrimoni heterosexual. La cinta compta amb participació de TV3.

Parlant de la secció de competició, val a dir que aquesta 69a edició la presència de noms i cares conegudes del cinema internacional, sobretot del nord-americà, és força escassa. Predomina el cinema alemany, europeu i asiàtic.

Hans Georg Rodek és crític de cinema del diari "Die Welt":

"Hi ha hagut guanyadors molt interessants de la Berlinale que més tard han guanyat l'Oscar o el Premi del Cinema Europeu, però en general la secció de competició –segons l'opinió de la majoria de crítics– s'ha aprimat els darrers anys."

Aquest any es deixaran veure per Berlín estrelles com Catherine Deneuve, Charlotte Rampling (que rebrà l'Os d'Or honorífic), Christian Bale, Diane Krüger, l'actriu alemanya més internacional, o Juliet Binoche, presidenta del jurat.

Una de les explicacions per a aquesta pèrdua d'interès del cinema de Hollywood per la Berlinale és l'avançament dels Oscars. Això ha fet que els nominats es coneguin abans del certamen de Berlín i, per tant, que la Berlinale hagi deixat de ser l'anomenada avantsala dels Oscars.

"Si vostè es mira el calendari internacional de festivals, pràcticament no hi queden espais. Originalment la Berlinale es feia a l'estiu, al juny. És a dir, entre Canes al maig i Venècia a l'agost-setembre, és a dir, entremig. Però es va acabar movent perquè en un espai de temps tan curt (maig-setembre) no hi ha prou pel·lícules bones per a tres grans festivals."

Els principals trets distintius de la Berlinale són el seu caràcter obert i compromès en els temes, tant políticament com socialment, i sobretot que és un festival del públic. S'hi venen més de 300.000 entrades de cinema i es fan projeccions a sales repartides per tota la ciutat.

"La gent que normalment només va a veure pel·lícules com Bumblebee o Star Wars 16, de sobte van a la Berlinale i veuen una pel·lícula del Kazakhstan o de Catalunya i els sembla excel·lent. És un win-win per a tots."

Aquesta edició compta amb una forta participació catalana i també de pel·lícules rodades en català. És el cas de Neus Ballús amb "Reservat al personal" o del curtmetratge "Suc de síndria" d'Irene Moray. Són un total de deu produccions o coproduccions catalanes que miraran de trobar distribució al mercat cinematogràfic que transcorre paral·lel a la Berlinale durant deu dies.