Les entrevistes inventades de Vila-Matas: mentides perdonades per ser un escriptor reconegut?

Enrique Vila-Matas, autor de llibres com "Bartleby y compañía", "El mal de Montano" o "París no se acaba nunca" ha admès que els textos inclosos al llibre "Ocho entrevistas inventadas", com diu el títol, se'ls va inventar, és a dir, eren fake news.

Aquest "joc" de Vila-Matas obre un gran debat: si aquest mètode és vàlid o si s'ha estat benèvol amb ell perquè posteriorment s'ha convertit en un escriptor de culte. Es pot atribuir a la picaresca juvenil i mirar-s'ho ara, amb el temps, amb certa simpatia i, fins i tot, amb admiració, però ell sempre va ser conscient del risc que assumia.

El llibre, publicat ara per l'editorial Hurtado y Ortega (H&O), inclou vuit entrevistes publicades com a reals en revistes o diaris dels anys 60, 70 i 80, però que no ho eren en absolut. Tot va començar el 1968, tal com explica l'escriptor barceloní, quan era un jove de 20 anys, estudiant de l'Escola de Periodisme, que buscava feina amb insistència.

Aquell any, va topar amb la directora de la revista Fotogramas, Elisenda Nadal, en unes galeries de Platja d'Aro --una topada que no aclareix si va ser fortuïta o buscada-- i li va demanar feina a l'acte.

Ella li va oferir una substitució d'estiu i la primera tasca que li va encarregar va ser traduir de l'anglès una entrevista exclusiva a l'actor Marlon Brando que havien comprat a una agència nord-americana. "Simplement, en aquest cas, em vaig moure per necessitat. Em van dir que, si no podia traduir-la de l'anglès, m'acomiadarien automàticament", confessa.

" Aquesta por a l'acomiadament m'ha acompanyat tota la vida i, per tant, vaig optar per inventar-me l'entrevista de dalt a baix."

En aquella entrevista hi havia declaracions sorprenents --"puc acabar assassinat com Kennedy o Luther King"--, però no es va encendre cap alarma i ell no va admetre aleshores la seva gosadia.

Ara Vila-Matas és un escriptor de prestigi que ha guanyat premis com l'Herralde, el Ciutat de Barcelona, el Nacional de la Crítica Espanyola i el Nacional de Cultura, però aleshores encara no havia publicat res de res. De fet, l'article el va firmar amb el pseudònim Mary Holmes, habitual a Fotogramas.

Les bufetades amb Nureyev

L'experiment no va quedar aquí i, després d'una altra entrevista inventada a Juan Antonio Bardem, arriba el ballarí rus Rudolf Nureyev. Havia quedat amb ell per entrevistar-lo al Majestic, però per mala sort van coincidir la nit anterior en una discoteca. Els dos grups d'amics van acabar barallant-se i, fins i tot, va haver-hi "alguna bufetada".

"Vaig pensar que l'endemà no podia presentar-me a la seva habitació perquè potser em voldria matar. La meva solució, una altra vegada, va ser inventar."

Els famosos que passaven per Barcelona en aquella època no s'hi estaven gaires dies i després no tenien coneixement del que es publicava aquí. Això li va facilitar la feina a Vila-Matas. Però també l'ajudava que els escrits tenien una base de versemblança, gràcies a l'estudi previ que feia de cada personatge. Aquelles entrevistes li van servir per iniciar-se en l'art d'escriure i per aficionar-se al risc. 

"Sempre he intentat anar més enllà del que ja havia fet, jugar-me-la. I això ja es pot detectar en aquelles entrevistes, tot i que aleshores no n'era conscient en absolut."

La identificació amb allò que havia escrit era tan gran que les crítiques a les declaracions dels entrevistats se les prenia com una ofensa personal.

"En una discoteca, vaig sentir com Terenci Moix, a qui aleshores no coneixia, li deia a algú altre que Nureyev deia "burrades" en una entrevista a Fotogramas. Em vaig indignar i de seguida vaig pensar que n'havia de fer més. Però sempre amb algun motiu, no perquè si."

Un altre dels motius podia ser que l'entrevistat no donava la talla, com li va passar amb l'escriptora Patricia Highsmith. Segons explica l'autor, va estar "antipatiquíssima, com era habitual en ella". Només li responia amb monosíl·labs. Al final, estava tan irritat que li va preguntar si ell s'assemblava al seu personatge Ripley.

"Em va respondre taxativament que no i allò em va acabar de molestar. Ja a casa, vaig pensar que l'entrevista me l'havia d'inventar perquè no podia publicar a La Vanguardia una conversa tan insulsa."

Aleshores, per Vila-Matas, publicar entrevistes inventades ja s'havia convertit en un joc apassionant i tot un repte literari:

"Em vaig tornar molt pervers, fins al punt de portar l'entrevista ja feta a la cita amb l'entrevistat."

Portar l'entrevista feta de casa

Ho va fer amb Anthony Burgess, l'autor de "La taronja mecànica", i li va confessar només arribar. Sorprenentment, li va dir que li semblava fantàstic i que així tindrien temps de xerrar d'altres coses i "prendre un parell de whiskies".

Va arribar a perfeccionar tant el joc que, 12 anys després de l'entrevista, ja mítica, de Marlon Brando a Fotogramas, va oferir l'entrevista autèntica a una altra revista de cinema de l'època, Dezine.

"Els vaig assegurar que, com que ja sabia anglès, els podia oferir la traducció que mai s'havia arribat a publicar. El cas és que em vaig tornar a inventar l'entrevista. I vaig anunciar que en el futur en  en publicaria una tercera. Malauradament, Brando va morir abans de fer-l'hi."