Les ferides invisibles de la guerra a Gaza: "Els nens que començaven a parlar, ara tartamudegen"

Abans de la treva, a la Franja de Gaza no hi havia síndrome posttraumàtica. 

Abans de l'alto el foc decretat el 19 de gener, els habitants de Gaza estaven exposats a una experiència violenta i traumàtica repetitiva i, per tant, no es podia parlar de posttrauma, perquè el trauma continuava.

Fins a l'alto el foc, els gazians lluitaven per la simple supervivència: havien d'agafar les coses i fugir de casa a correcuita per evitar les bombes. Això no els permetia aturar-se per passar el dol --per la mort del marit o del fill-- per sentir-se culpable de res.

Fins que no s'ha aturat la violència, no han pogut processar psíquicament i emocionalment el dolor. 

Dones que se senten culpables

A Gaza hi ha molts quadres d'ansietat i de depressions. Gisela Silva, psicòloga clínica que des de fa cinc anys és responsable de salut mental de Metges sense Fronteres, explica al pòdcast Mapamundi de Catalunya Ràdio que moltes dones palestines se senten culpables per haver tingut un embaràs o haver parit durant la guerra: 

"A quin món he portat el meu fill, diuen. Això se suma als sentiment de solitud i de desesperança que les feia entrar en processos de depressions importants." 

Aquestes dones, però, no es poden ensorrar davant els seus fills petits. 

Fills que es tornen més petits

Amb la guerra, la salut emocional dels infants també ha quedat molt tocada. Molts han patit conductes regressives, ja que no tenen la capacitat de verbalitzar el dolor que senten per tot el que els ha passat:

"Si un infant ja caminava, deixa de fer-ho i torna a gatejar. D'altres que havien deixat enrere els bolquers, tornen a mullar el llit, i els que ja començaven a parlar, de sobte cauen en un mutisme total o tartamudegen."

Els pares ho viuen amb molta angoixa i se senten culpables per no poder cuidar com cal la seva família. Les guerres deixen ferides invisibles, però que són tant o més importants que les que es veuen.

Viure sense xarxa social 

A la Franja de Gaza, la destrucció i el desplaçament continuat de la població ha fet desaparèixer el teixit social i ha esmicolat la comunitat, com explica Silva, que ha treballat alguns mesos allà:

"No es coneixen entre ells perquè han estat desplaçats tantes vegades... Alguns fins a catorze cops. Com pots crear una comunitat? Com generes una xarxa de suport? Això és primordial per començar el dol."

Abans de la treva, les palestines de Gaza no disposaven de llocs segurs per fer teràpia i no podien evitar abocar als seus fills i filles el seu dolor i traumes.

Supervivents de l'atac de Hamas també se senten culpables

El 7 d'octubre del 2023, un grup de 17 joves israelians que feien el servei militar van decidir anar a un festival de música electrònica. Tots van ser assassinats. Un que hi havia d'anar, finalment no hi va anar perquè es trobava malament.

Einat Kauffman, psicòloga especialista en trauma i desastres, explica al Mapamundi l'experiència d'aquest jove que es va quedar a casa malalt:

"Aquesta experiència de gairebé ser allà, de gairebé ser amb els seus amics, de gairebé em passa alguna cosa, és difícil. El noi va tornar a l'exèrcit, però va haver de retornar a casa perquè el trauma era massa fort."   

Alguns soldats israelians han acabat en psiquiàtrics amb atacs de psicosi i depressions molt fortes. 

La culpa també persegueix alguns dels ostatges alliberats

L'atac de Hamas del 7 d'octubre també va deixar molts israelians segrestats, i quan alguns d'ells recuperen la llibertat, també se senten culpables de poder tornar a ser amb la seva família, de poder menjar quan volen, de poder dormir, de dutxar-se quan volen, d'abraçar o de plorar. Perquè quan estaven en captiveri, no ho feien quan volien.

Bona part del treball psicològic se centra a ajudar-los a recuperar la sensació de control de la seva vida. Per Kauffman, hi ha molta diferència entre els ostatges que han estat sols durant el captiveri i els que l'han compartit amb altres conciutadans: 

"Les cinc dones soldat que van estar la majoria del temps juntes, tenen una sensació d'unitat que perdura ara i és dificil separar-les. Això és molt important perquè hi ha ostatges que van estar sols i llavors la recuperació és molt més complicada."

Hi ha altres casos extrems, com el d'un ostatge que estava convençut que un dels seus fills no havia sobreviscut a l'atac de Hamas. Quan va ser alliberat, va veure com un dels que li donava la benvinguda era el seu fill i allò va ser "un esclat d'alegria". 

Per aquesta doctora, la societat israeliana és forta psicològicament, ho tenen a la seva religió i a la seva llengua, diu. Recorda que Israel es va fundar després de l'Holocaust, el desastre més gran del món per a ells. 

"És preferible que els terapeutes agafin distància"

Com a israeliana, Kauffman s'estima més treballar en conflictes o desastres naturals fora d'Israel. Al seu país no pot prendre distància: 

"No. És impossible. Vaig perdre cinc persones que estimava molt: dos pacients, dues filles de dues amigues i un amic de l'escola. I la meva parella ara és a l'exèrcit. Viure amb el trauma i tractar-lo va tot junt, a Israel no es pot separar." 

Per aquesta psicòloga, que ha treballat a Gaza però també a la República Democràtica del Congo, entre d'altres, cal distanciar-se i posar una barrera emocional. S'ha d'empatitzar però no simpatitzar amb els pacients: 

"Deixes de ser funcional i ja no pots prendre decisions importants pe al servei de salut mental. És important dissociar-te i no mirar d'entendre el que passa en aquell moment." 

El repte és quan torna a casa seva. Ella viu a l'Equador. Un cop allà, intenta entendre les històries i els casos viscuts a la Franja de Gaza.