Les fòbies: com funcionen i què es pot fer per afrontar les més invalidants

Potser no seria agosarat afirmar que gairebé tothom té algun tipus de fòbia, és a dir, hi ha algun objecte, situació o animal que li produeix una por prou forta per evitar-ho sistemàticament.

La majoria de les persones hi conviuen sense gaires problemes, però hi ha casos de fòbia que arriben a ser molt invalidants, i afecten de manera greu la vida quotidiana dels que la pateixen.

La bona notícia és que això té solució: hi ha diferents tipus de teràpies que permeten mitigar o fins i tot eliminar les fòbies greus.

Fòbia als angles, als colors o a les paraules

Les fòbies més habituals són als escarabats, a les serps, a les aranyes, als coloms, també a volar o a conduir, als espais oberts o als espais tancats, a les injeccions o a vomitar.

Però n'hi ha d'altres que són més cridaneres, com la por als miralls o als angles, per exemple, o a tipus de menjar, com les olives o la tonyina, o a fer-se pipí o caca a sobre.

Entre moltes altres, també als números parells o imparells, a colors determinats, a paraules concretes, com "càncer", a ser enverinat, al suïcidi, el propi o el d'algú altre, o als atemptats.

Qualsevol cosa pot provocar una fòbia

Segons Miguel Herrador, terapeuta especialitzat en fòbies, qualsevol cosa o pensament es pot convertir en una fòbia, i fer esforços per evitar-la només agreuja el problema:

"La nostra ment és tan prodigiosa i tan creativa que pots acabar col·locant la fòbia en qualsevol situació, qualsevol cosa o qualsevol bestiola. El que passa és que, com més ho evites, més formidable se't fa l'enemic."

L'evitació acaba convertint la por en ansietat, i quan aquesta passa a ser crònica, poden fer acte de presència atacs de pànic quan l'objecte fòbic es fa present, sigui de debò o sigui en la imaginació.

Les pors racionals no són fòbies

En aquest sentit, Sebastià Sánchez, psicòleg especialitzat en la por a conduir, o amaxofòbia, remarca que cal diferenciar entre la por racional, que ens protegeix de perills reals, de la por irracional:

"Hi ha una por racional que és beneficiosa, que ens preserva a nosaltres com a persones i a l'espècie en general. El problema és quan tens por i no hi ha res real que ho justifiqui, és aquesta por irracional el que anomenem fòbia."

Per això Sánchez precisa que la primera feina del psicòleg és diferenciar les pors irracionals de les racionals, que en cas de la por a conduir pot indicar només inseguretat per posar-se al darrere del volant perquè hi ha aprenentatges pendents de fer.

Les fòbies provoquen símptomes físics greus

En canvi, les pors irracionals estan basades en catàstrofes futures hipotètiques i inexistents que s'imagina la persona amb fòbia, cosa que pot portar a reaccions descontrolades que són potencialment molt perilloses quan s'està conduint.

Precisament Júlia Pascual, psicòloga especialista en fòbies, explica que la por és una emoció bàsica que, quan es converteix en ansietat crònica greu, acostuma a manifestar-se amb símptomes físics molt intensos:

"Per exemple vertigen, taquicàrdies, vòmits, pèrdua de la consciència, símptomes similars a un infart, de manera que l'ansietat i la por et porten a un bloqueig físic."

La intensitat d'aquests símptomes pot fer que es malinterpretin com a indicis de patologies greus i, per tant, portar a diagnòstics erronis i dificultar així identificar-los com a provocats per una fòbia.

"Quan la persona està davant d'allò, la por és intensíssima"

Herrador remarca que a les altres persones la fòbia els pot semblar simplement una mania o una banalitat, però que la gravetat del que està vivint la persona fòbica ho converteix en un problema molt seriós:

"Quan està davant d'allò que li provoca la fòbia, la por és intensíssima, i per això no ens en hem de riure, encara que ens sembli ridícul, ni tampoc menysprear les persones a les quals els passa."

Aquest terapeuta afirma que la més greu és la fòbia a la mateixa fòbia, és a dir, la por a tenir atacs de pànic, a perdre el control i fer mal a algú o a un mateix.

En aquest sentit, segons Herrador, en aquests casos "es té por de la mateixa por, hi ha gent que preferiria enfrontar-se als russos a Ucraïna que no pas tenir un atac de pànic".

La resposta intuïtiva és intentar controlar-se, però el que passa sovint és que "com més esforços es fan per controlar-ho, més sensació de descontrol es té, i comences a pensar que potser t'estàs tornant boig".

L'origen de la fòbia pot ser un incident en el passat que genera la por, però també pot ser una creença o alguna altra motivació que l'ha consolidada en la ment de la persona, i hi queda instal·lada.

Evitar, controlar i demanar ajuda no funciona

Pascual explica que evitar el motiu de la fòbia només ajorna enfrontar-s'hi, i que en alguns casos, com per exemple els nens que rebutgen anar a l'escola, això porta a situacions impossibles:

"Al nen que té fòbia a l'escola i que té mal de panxa o vomita quan hi ha d'anar, com més temps s'estigui a casa més li costarà tornar-hi, perquè se sent cada cop més incapaç d'afrontar-ho i més horrorosa li semblarà l'escola, i quan intenti anar-hi, tornarà a vomitar o a sentir-se molt pitjor que abans."

Una altra solució que tendeixen a aplicar els que tenen fòbies és intentar controlar les situacions per evitar l'objecte fòbic, però aquesta psicòloga explica que això empitjora el problema, perquè fa disparar l'ansietat.

Segons Pascual, "l'excés de control fa veure coses on no hi ha res, és a dir, comences a veure coses a tot arreu, i la persona intenta controlar els símptomes de l'ansietat, i això la porta precisament a perdre el control".

Una altra estratègia que s'aplica intuïtivament és demanar a algú altre que t'ajudi a fer la situació més suportable i controlable, però no deixa de ser un tipus d'evitació.

L'estratègia Batman: apropiar-se de la fòbia

En psicologia hi ha diverses aproximacions per tractar les fòbies, i Pascual i Herrador n'utilitzen una de força contraintuïtiva: la teràpia breu estratègica, que consisteix a enfrontar-s'hi de manera indirecta i directa alhora.

La primera sessió consisteix en el que Pascual qualifica d'"estratègia Batman", és a dir, afrontar la cosa que fa por i apropiar-se-la, "fent que l'objecte de la fòbia que té la persona a dins, a través d'una hipnosi indirecta passi a veure'l a fora".

Segons explica, quan s'ha aconseguit això, la persona passa a percebre el que li produeix la por d'una manera molt diferent i "a una certa distància".

Arribar al límit de l'ansietat sense entrar-hi

El següent pas és dedicar mitja hora cada dia a informar-se sobre l'objecte de la fòbia, per coneixe'l bé, o també a apropar-s'hi el màxim possible sense arribar a sentir ansietat.

Herrador posa l'exemple d'un cas de fòbia als coloms:

"En comptes d'evitar-los, acostar-s'hi posant l'atenció en la distància, no en els coloms. Aquesta seria l'estratègia general, posar l'atenció en una altra cosa mentre t'acostes a allò que et fa por."

Pascual posa un altre exemple per superar la fòbia a conduir:

"Li dic: cada dia has d'agafar el cotxe, però en el moment que ja tinguis alguna ansietat, et frenes. És a dir: t'asseus darrere el volant i si ja comences a tenir ansietat, per avui ja n'hi ha prou, perquè tens absolutament prohibit superar el llindar d'ansietat. Així fins que pugui arrencar-lo i circular, encara que al principi només siguin uns metres."

La tècnica de la pitjor fantasia

Un pas més avançat és el que Pascual anomena "la tècnica de la pitjor fantasia": durant 15 dies la persona ha de dedicar mitja hora al dia a pensar deliberadament en el pitjor que li pot passar amb l'objecte que li provoca la fòbia.

Ho ha de fer en un entorn aïllat i controlat en el qual es pugui descontrolar sense problemes, per exemple vomitant si cal. Pascual ho compara amb apagar el foc posant-hi més llenya, i afirma que fa desaparèixer la por:

"És la paradoxa de la por: és com un fantasma, i si vas a buscar-la i intentes tocar-la, se'n va al moment i desapareix."

Començar reduint la incertesa i l'ansietat

Sánchez, per la seva banda, utilitza altres aproximacions i tècniques, fonamentalment la teràpia cognitivoconductual i la programació neurolingüística, o PNL.

Pel que fa a la teràpia cognitivoconductual, s'adreça a la part racional de la persona que pateix una fòbia perquè sigui conscient de com i per què hi ha arribat, cosa que contribueix a reduir-li l'ansietat:

"Necessito que la persona entengui què li està passant, la incertesa no és bona per a la nostra ment, ha de saber per què li està passant això."

Sánchez posa un exemple: quan una persona està hiperventilant en ple atac d'ansietat, no sap per què li està passant, i sovint es pensa que es morirà perquè no pot respirar.

Saber que això no passarà, perquè molt abans es desmaiarà i el cos recuperarà la respiració normal, ja li serveix de molt: "Se't queda mirant i veus un canvi en la cara que diu: 'O sigui, m'estàs dient que és impossible que em mori?'"

Implantar imatges i sensacions agradables

Un cop fet això, aquest psicòleg aplica una teràpia basada en la programació neurolingüística, que implica induir en la persona un estat de relaxació, per exemple, evocant-li que és a la platja.

Després li evoca allò que li provoca la fòbia i li fa viure un altre cop l'ansietat que sent quan està a punt d'entrar en pànic, una estratègia per habituar-la a passar d'un estat a l'altre:

"De seguida li veus els rictus de la cara, que es posa tensa, que s'està bloquejant. Llavors li dius: 'Vull que tornis a la platja, 3, 2, 1, torna a la platja.' I pam! Li canvia la cara, perquè has canviat una imatge estressant per una de neutra. Potser la persona encara no està relaxada, però està neutra."

Aquesta metodologia busca aprofitar el mecanisme mental que ens permet omplir els buits de memòria per implantar-hi imatges i sensacions agradables que substitueixin les que provoquen la fòbia.

Una emoció que s'activa quan no toca

Tots tres terapeutes insisteixen que la por és l'emoció més primària de totes i que té una funció adaptativa molt important en situacions en què la supervivència de la persona està en joc, però que en les fòbies es dispara quan no toca.

Hi ajuda molt el tabú social que fa que tenir por estigui mal vist i hi hagi tendència a amagar-la, i afegeixen que no hi ha aprenentatges socials que ajudin a afrontar-la, i per això l'estratègia principal és evitar-la.

Segons Herrador, els intents de combatre les fòbies amb el raonament també les consoliden, perquè "la por no s'entén bé amb la raó", una afirmació que aparentment contrasta amb els postulats amb què treballa Sánchez.

Els "beneficis secundaris" de les fòbies

I encara anant més lluny, Pascual afirma que en les formes més lleus, les fòbies també poden ser viscudes com un tret d'identitat, cosa que fa que moltes persones fins i tot les utilitzin com a estratègia per relacionar-se amb els altres.

En aquest sentit, afirma que "moltes persones fòbiques no voldran anar a teràpia, no només perquè no en tenen necessitat, sinó perquè tenen molts beneficis secundaris, se senten protegits i senten que són estimats".