Les malalties de transmissió sexual més comunes: com detectar-les i prevenir-les

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) són un grup de malalties que es contagien durant les relacions sexuals amb una persona infectada. La majoria de la població contraurà una ITS en algun moment de la seva vida, però les més comunes són fàcils de detectar i de curar, amb mètodes no invasius ni dolorosos.

Les ITS són "una conseqüència no desitjada d'una vida sexual més oberta i viva", que no hauríem de dramatitzar ni estigmatitzar, alerta Jordi Baroja, director del Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats (CJAS), sinó abordar-les des de la salut pública, sense alarmismes ni prejudicis.

La majoria es curen amb un simple antibiòtic, però algunes poden comportar greus complicacions per a la salut si no es tracten. Per això, la detecció precoç és bàsica, per evitar escampar-les o que derivin en un problema de salut greu.

Els virus, bacteris o paràsits que les provoquen se situen normalment a la vagina, el penis, l'anus o la boca, però també en altres òrgans o zones del cos, com la pell. 

Des que el microorganisme s'instal·la al cos fins que s'observa algun símptoma pot passar un temps, anomenat període d'incubació o de finestra, durant el qual es pot encomanar la malaltia sense saber-ho. Moltes, a més, són asimptomàtiques, per això, des del CJAS es recomana a les persones sexualment actives fer-se una prova a l'any de les més comunes (són gratuïtes), per descartar-ne el contagi. 

Una recomanació que també fa l'OMS, que aconsella fer un cribratge regular anual a totes les persones de menys de 25 anys, sobretot de les ITS bacterianes més habituals, com la clamídia o la gonorrea. O l'Agència de Salut Pública de Barcelona, des d'on també es fan tests gratuïts i confidencials, i que compta amb un servei de prova ràpida de VIH, sífilis i hepatitis C.

Els preservatius i altres mètodes barrera haurien de ser "l'última baula en les decisions" per frenar-les, explica el director del CJAS. I les primeres, "la comunicació dins la parella", "el consentiment" i el fre a les violències sexuals --com tenir sexe quan no et ve de gust o sense condó perquè la parella no ho vol--. També promocionar imaginaris de pràctiques sexuals que no passin només pel coit, a més d'acompanyar, sobretot els joves, perquè tinguin més cura de la pròpia salut sense jutjar-los.

"Als joves no els posem gens fàcil cuidar-se", avisa Baroja:

"Les persones tenen un ventall de possibilitats per protegir-se, no només fiar-ho tot al preservatiu."

Per què no paren de créixer?

Les ITS augmenten cada any, algunes amb xifres rècord dels últims 10 anys a escala mundial. Un augment que s'associa a diverses causes, entre les quals:

• La falta d'educació sexual, tant en joves com en adults, i la falta d'informació sobre les ITS, basada més en el discurs de la por que en la lògica de la cura a la pròpia salut. També l'estigma, el paternalisme i els judicis morals que encara pesen sobre el sexe.

• Un canvi en les conductes sexuals, amb més comportaments de risc, com un descens en l'ús dels preservatius o la falta de protecció en el sexe oral --que, insisteix Jordi Baroja, gairebé no ha existit mai--.
   
• Canvis socials, com l'augment d'interaccions, de parelles sexuals i de viatges o no tenir por ni sensació de risc. També que l'estudi de contactes no es fa bé i no ajuda a tallar les cadenes de transmissió.
   
• Canvis biològics, que inclouen més resistència als antibiòtics.
   
• L'augment dels tests, proves i controls, que n'han millorat molt la detecció --sobretot a Barcelona, que és on es fan la majoria--. 
   
• I certes barreres estructurals, com ara que hi hagi menys accés al sistema de prevenció i salut de col·lectius de risc, com són els treballadors sexuals, gais i transsexuals, i migrants i refugiats.

 

Quines són i com es transmeten

Les infeccions de transmissió sexual o venèries es transmeten pels fluids corporals (el semen, els fluxos vaginals i la sang). També es poden transmetre de forma vertical, és a dir, d'una dona embarassada al fetus. Quan se'n desenvolupen els símptomes ja parlem de malalties de transmissió sexual (i no d'infeccions).

N'hi ha més d'una vintena. Entre les més esteses hi ha:

• La gonorrea, la clamídia i la sífilis, provocades per bacteris.
   
• Les berrugues genitals i venèries (condilomes acuminats), l'herpes genital, les hepatitis A, B i C, el virus del papil·loma humà, la sida (VIH) o la verola del mico, provocades per virus.
   
• La tricomonosi (que provoca vaginitis i uretritis) i la pediculosi púbica (lladelles al pubis, aixelles o barba), la sarna o els fongs, entre les parasitàries.

Moltes d'aquestes malalties són asimptomàtiques, però es curen amb facilitat si es tracten. Quan es compliquen, poden provocar esterilitat, problemes en l'embaràs (avortament, embaràs ectòpic o part prematur) o algunes formes de càncer genital o anal.  
 

Com prevenir-les

Per prevenir aquestes malalties és bàsic:

• Fer un ús correcte de preservatius (masculins i femenins) i de barreres de làtex des del primer moment de la relació.

• Tenir una bona comunicació amb la parella i informació sobre els riscos d'aquestes infeccions i com evitar-les.

• Ser molt conscient de la responsabilitat de cadascú tant per no contagiar-se com per no transmetre-les als altres. Fer proves per a la detecció precoç, seguir els tractaments i avisar les parelles.

• La higiene també és molt important per a una sexualitat segura: rentar i eixugar bé la part externa dels genitals i evitar el rentat intern vaginal que alteri les defenses naturals; o no rentar-se les dents amb raspall abans i després del sexe oral (per evitar ferides o sagnats que permetin l'entrada d'infeccions), són algunes de les recomanacions que fa el Departament de Salut.

Símptomes i proves diagnòstiques

Els principals símptomes que poden provocar són picor, coïssor o irritació a la zona genital, augment del flux vaginal i canvi en el seu color (en el cas de les dones) i secreció anormal del penis (en els homes), dolor en orinar o al baix ventre, relacions sexuals doloroses, pèrdua de sang anormal després de les relacions sexuals, inflamació dels testicles en els homes o úlceres o nafres doloroses als genitals tant en homes com en dones.

En cas de qualsevol símptoma, cal anar al metge de capçalera, al centre de salut de referència o a la unitat d'atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) que tinguem més aprop o trucar al 061. No cal anar a urgències si no és una situació d'emergència.

Els joves menors de 25 anys poden adreçar-se també al Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats, on se'ls farà una prova gratuïta i confidencial. Només tenen oficines a Barcelona, però obertes a tot el jovent, també als menors d'edat, que hi poden anar sols o acompanyats.

Algunes d'aquestes malalties es poden detectar amb una anàlisi de sang específica o amb mostres d'altres fluids corporals, com el semen o els fluxos vaginals.

Com més aviat es detectin, menys problemes comportaran. Algunes es poden curar fàcilment amb antibiòtics (com la gonorrea, la sífilis o les infeccions per tricomones o per clamídies). D'altres no tenen cura definitiva i només poden tractar-se per alleujar els símptomes i frenar-ne l'evolució (com les hepatitis A i B, la infecció per VIH, l'herpes genital o algunes berrugues i condilomes).

Aviat, hi podria haver testos de reactius ràpids de gonorrea i clamídia, unes proves que es podrien fer des de casa (com amb la covid), explica Jordi Baroja, que podrien ajudar molt en la detecció precoç i per potenciar l'autocura. 

La clamídia: molt comuna entre els joves i sovint asimptomàtica

La clamídia és una de les infeccions sexuals més comunes, sobretot entre els joves menors de 25 anys. 

Està causada pel bacteri Chlamydia trachomatis i afecta els òrgans genitals, el recte i, menys sovint, la gola. Sovint és asimptomàtica però, si no es tracta, pot provocar greus problemes de salut a llarg termini. En les dones, afecta el coll de la matriu o altres òrgans de l'aparell reproductor.

Es transmet a través de les relacions vaginals, orals o anals (i també durant el part). Passar-la un cop no t'immunitza (es pot tornar a agafar més endavant).

Els símptomes en les dones poden ser, sols o combinats: orinar sovint i sensació de cremor en fer-ho; alteració del flux vaginal; sagnat entre cicles menstruals o després de relacions sexuals amb penetració; molèsties o dolor durant les relacions sexuals; dolor abdominal o lumbar i febre.

I en els homes: secreció anormal del penis (clara o blanquinosa), sensació de cremor o dolor en orinar, dolor o inflamació dels testicles.

Quan la infecció és anal, tant en homes com en dones hi pot haver dolor rectal, secreció anormal de l'anus o petites hemorràgies. Les de faringe són poc comunes i no acostumen a donar símptomes.

El diagnòstic es fa amb una mostra (amb resultats en uns cinc dies) i es tracta fàcilment amb antibiòtics per via oral. Sovint coincideix amb altres infeccions (com la gonorrea) i els tractaments es poden combinar. En cas de contagi, cal avisar la parella o parelles sexuals perquè també es facin la prova i abstenir-se de tenir relacions sexuals fins que la infecció s'hagi curat.

En les dones, si es complica pot provocar una malaltia inflamatòria pelviana que, en els casos més greus, pot ser causa d'esterilitat, d'embaràs ectòpic o de dolor abdominal crònic. En els homes, la complicació és poc freqüent, però a vegades provoca epididimitis, que comporta dolor i inflamació d'una part del testicle, que només en casos molt greus provoca esterilitat.

La gonorrea es cura amb una sola dosi d'antibiòtic

La gonocòccia, coneguda també com a gonorrea o purgacions, pot créixer i multiplicar-se amb facilitat en les zones humides del cos, com l'aparell genital i urinari de l'home (uretra) o de la dona (coll uterí, úter, trompes), la boca, la faringe i l'anus. No es transmet pel fet de compartir una tovallola o anar a un lavabo públic.

La causa el bacteri Neisseria gonorrhoeae i, si no es diagnostica i es tracta a temps, pot provocar problemes de salut greus i permanents, ja que els bacteris es poden disseminar per l'aparell reproductor i causar malaltia inflamatòria pelviana a la dona i epididimitis a l'home. De manera excepcional, pot passar a la sang i provocar lesions cutànies, dolor i inflamació a les articulacions.

Sovint no presenta cap símptoma ni molèstia, sobretot en les dones. Si n'hi ha, són molt semblants als de la clamídia (sensació de cremor o dolor en orinar, sagnat, dolor abdominal o dels testicles en els homes), però amb flux groguenc, tant en homes com en dones. En la gonocòccia rectal, el dolor o picor és a l'anus o en anar de ventre i de vegades hi ha presència de sang o moc a la femta. I en la faríngia, pot provocar mal de coll, però és poc freqüent que ho faci.

Es diagnostica fàcilment amb proves d'orina o agafant mostres (amb resultats als cinc dies) i es tracta amb antibiòtic, oral o injectat, amb una dosi única. En les formes greus, com la malaltia inflamatòria pelviana, cal més dies d'antibiòtics i, sovint, un ingrés hospitalari.

S'aconsella no tenir relacions sexuals fins una setmana després d'haver acabat el tractament i avisar la parella o parelles sexuals recents.

El virus del papil·loma humà, freqüent tant en homes com en dones

La infecció pel virus del papil·loma humà és de les més comunes, però sovint el cos l'elimina i no arribem a saber que l'hem tingut.

En alguns casos infecten les cèl·lules de la pell o les mucoses dels òrgans genitals i provoquen condilomes acuminats, també anomenats berrugues genitals o venèries. Poden passar mesos entre el contagi i l'aparició d'una berruga genital (que són lesions aspres, indolores, de color carn, grisós o blanc rosat). 

Hi ha més de 100 tipus diferents d'infeccions pel VPH. Alguns tipus (majoritàriament el 6 i l'11) poden originar berrugues indolores a la regió genital o anal, i més rarament a la boca. D'altres (com el 16, el 18, el 31, el 33 o el 35) no provoquen berrugues, però s'associen a un risc elevant de provocar càncer de coll d'úter o d'altres tipus.

Aquest virus no es transmet pels fluids com la sang o el semen, sinó amb contacte directe amb la pell afectada. El risc d'infectar-se augmenta si s'inicien relacions en edats primerenques, si un membre de la parella té o ha tingut múltiples parelles sexuals, si el sistema immunitari està debilitat i amb el consum d'alcohol i tabac.

El diagnòstic es fa mitjançant l'examen visual i manual de les lesions a l'àrea genital i anal. En les dones, també amb un examen vaginal i de cèrvix durant la revisió ginecològica. A vegades cal fer una biòpsia del teixit afectat per avaluar-ne l'estat i com evoluciona.

Els tractaments poden fer desaparèixer les lesions, però no eliminen del tot el virus, que pot tornar a aparèixer al cap d'un temps, per exemple, amb les defenses baixes. Les berrugues també poden desaparèixer soles, sense tractament.

La vacunació protegeix de manera eficaç contra les infeccions del VPH que causen la majoria de càncers de coll uterí i les berrugues genitals. Perquè sigui més efectiva, es recomana vacunar-se abans d'iniciar les relacions sexuals. 

Actualment, la vacuna està inclosa en el calendari de vacunacions de l'alumnat de sisè de primària (noies i noies d'11 i 12 anys) i es pot fer a les escoles o als CAP.  A Catalunya, també està finançada per a determinats col·lectius de risc, com les dones amb lesions precanceroses greus, persones amb VIH o treballadors del sexe.

La sífilis també té cura però si no es tracta, pot ser greu

La sífilis o lues la causa un bacteri anomenat Treponema pallidum, es detecta amb una anàlisi de sang (en 20 minuts) i es pot tractar amb antibiòtic (amb una injecció de penicil·lina).

Si no es rep tractament, pot arribar a marxar sola però, en alguns casos (un 30%) pot mantenir-se latent durant dècades i acabar provocant complicacions al sistema cardiovascular o al sistema nerviós (i afectar el cor, els vasos sanguinis, el fetge, els ossos, o provocar demència, dificultat per coordinar moviments o ceguesa, entre altres efectes).

La transmissió amb una persona contagiada es produeix si es té contacte amb les lesions cutànies i les mucoses de la sífilis en les fases primàries i secundària. Unes lesions que no sempre són visibles. Un cop ha entrat el germen, es multiplica i es difon per l'organisme a través de la sang i el sistema limfàtic.

La sífilis no sempre provoca símptomes i a vegades es poden confondre amb altres infeccions. Es pot curar sol però, si evoluciona, ho fa en tres etapes:

• A la primària, pot aparèixer una úlcera no dolorosa anomenada xancre a prop o a l'interior de la vagina, al penis, a l'anus o a la boca fins a 90 dies després del contagi. Si no es tracta, pot marxar sola en unes sis setmanes, però també pot evolucionar cap a una segona fase.
   
• En la sífilis secundària, que pot durar 2 o 3 anys, apareixen taques a les plantes dels peus, als palmells de les mans i a altres parts del cos, als dos o tres mesos del contacte inicial. També hi pot haver febre, mal de coll, inflamació dels ganglis limfàtics, dolor a les articulacions i als músculs o caiguda irregular dels cabells. Els símptomes poden desaparèixer sols i hi pot haver una recaiguda fins a dos anys després.
   
• La infecció pot ser asimptomàtica i latent durant anys o tota la vida, però en alguns casos, arriba a la fase terciària, quan es torna greu i afecta diversos òrgans. 

Totes les dones embarassades s'han de fer l'anàlisi de la sífilis des del primer trimestre d'embaràs per poder tractar la mare si la té i evitar contagiar el fetus, ja que pot provocar un avortament o greus problemes congènits en el nadó.

Quan es té la sífilis, també cal avisar tots els contactes sexuals, fins i tot els de mesos anteriors, segons la fase en què es detecti.

L'herpes genital no és greu però sí recurrent

L'herpes genital el provoca el virus de l'herpes simple o VHS-1 i 2 (hi ha diversos tipus de virus d'herpes). N'hi ha que afecten altres parts del cos, com els llavis o la boca.

Sovint no provoca símptomes. Quan n'hi ha, són lesions com vesícules, panses, butllofes o úlceres doloroses. Poden trigar setmanes a curar-se i tornar a sortir al cap d'un temps, tot i que els brots posteriors no són tan intensos i duren menys. També pot provocar febre, inflamació dels ganglis limfàtics en engonals, aixelles i coll, picor, cremor, molèsties en orinar, mal de cap, cansament, dolor muscular i malestar general.

Es diagnostica amb un examen visual de les lesions, una recollida de mostres o una anàlisi de sang. Actualment, l'herpes genital no es cura, és una infecció crònica (el virus es manté en l'organisme), tot i que sí que hi ha medicaments antiherpètics per tractar els símptomes. Normalment, les lesions no deixen cicatrius quan marxen.

Es contagia amb contacte directe amb la pell o les mucoses infectades, per tant, es recomana no tenir relacions sexuals mentre hi hagi un brot fins que les lesions s'hagin curat o s'hagi acabat el tractament. L'ús correcte del preservatiu redueix el risc de contagi, però no és tan efectiu com en altres malalties de transmissió sexual perquè hi pot haver contacte en zones infectades no cobertes pel condó.

Quan hi ha lesions (úlceres o butllofes), a més de seguir el tractament, cal vigilar a no tocar-les i rentar-se bé les mans amb aigua i sabó després de les cures, portar vestits amples i roba interior de cotó per reduir les molèsties, fer banys d'aigua calenta, mantenir seques les lesions i no posar-hi ni pomades ni cremes. També ajuda seguir una dieta equilibrada, fer exercici físic i un repòs adequat.

Només es pot complicar en el cas d'embaràs, si es transmet al fetus, per a la qual cosa és molt important detectar-lo i tractar-lo de seguida.

Les hepatitis B i C: compte què compartim

L'hepatitis B i l'hepatitis C són malalties que afecten el fetge produïdes pels virus d'hepatitis VHB i VHC respectivament.

La majoria d'infectats per hepatitis B eliminen el virus i es curen abans de sis mesos, sense que en quedin rastres i adquirint immunitat (en el cas de l'hepatitis B aguda). En alguns casos, però, el cos no venç el virus i es converteix en crònica. És en aquests casos, que sovint són asimptomàtics, quan pot derivar en cirrosi o càncer i transmetre-ho a altres persones.

Les causes més freqüents de contagi (també en l'hepatitis C) són les transfusions sanguínies, les punxades amb xeringues infectades o amb productes d'higiene personal infectats (com raspalls de dents, maquinetes o navalles d'afaitar, tallaungles, etc.), el contacte amb fluids corporals a través de relacions sexuals no protegides; les ferides o lesions que entren en contacte amb sang infectada, o de mare a nadó en el part.

Els símptomes, quan n'hi ha, inclouen: cansament, pèrdua de gana, nàusees, vòmits, dolor d'estómac o de les articulacions, febre, icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls) i orina fosca.

Es diagnostica amb una anàlisi de sang. El tractament és difícil i per això es recomana la vacunació, que a Catalunya està inclosa a la sanitat pública i s'administra als primers mesos de vida del nadó. Per a l'hepatitis crònica sí que hi ha tractaments i, en el cas de cirrosi i altres complicacions, pot ser necessari un trasplantament de fetge.

El virus de l'hepatitis C es transmet a través de la sang, principalment per l'ús de material contaminat i és 10 vegades més contagiós que el VIH (que provoca la sida). De fet, és la malaltia hepàtica més comuna a Europa i una de les principals causes de trasplantament de fetge a Catalunya.  A diferència de l'hepatitis A i B, no té vacuna per prevenir-la, però sí que hi ha tractament.

Els símptomes, quan n'hi ha, són similars als de l'hepatitis B i es diagnostica amb una prova de sang o amb un test ràpid de fluids agafats de les genives amb una paleta. Si el test és positiu es confirma, després, amb una analítica sanguínia.

Un de cada quatre pacients es curen sols, però la majoria (entre un 50% i un 70%) evolucionen cap a una hepatitis crònica, que pot ser asimptomàtica i avançar de forma molt lenta cap a una cirrosi o, menys sovint, un càncer de fetge. 

Si s'ha donat positiu, ja no es pot ser donant de sang, òrgans, teixits o semen.

La tricomonosi, un paràsit que no deixa rastre

Les infeccions pel paràsit Trichomonas vaginalis afecten bàsicament les dones i molt poc els homes. Sovint és asimptomàtica, no deixa seqüeles i tampoc acostuma a complicar-se.

Si s'ha passat però el tractament no es fa complet, es continua infectant.

Els símptomes en les dones, quan n'hi ha, són flux vaginal espumós de color groc verdós i de forta olor. També dolor en orinar, irritació i picor als genitals i dolor en mantenir relacions sexuals. En els homes no n'hi acostuma a haver. Si apareix algun símptoma és irritació i vermellor al penis, molèsties en orinar i una lleu secreció uretral.

Es diagnostica amb mostres de secrecions vaginals (dones) i uretrals (homes) i es tracta amb antibiòtic. En una dona embarassada, pot provocar un part prematur i que el nadó naixi amb poc pes.

La pediculosi púbica (polls o lladelles al pubis) també és una infecció parasitària, igual que la candidiasi o la infecció per fongs, que són de les infeccions genitals més freqüents en la dona. Els fongs no són exclusivament una ITS, ja que es poden tenir sense tenir relacions sexuals, però també es poden transmetre durant el sexe si un dels membres de la parella té la infecció.

El principal símptoma de les lladelles és la picor intensa al pubis. Es poden trobar petites taques de sang a la roba per les picades dels insectes. El diagnòstic es fa mitjançant un examen meticulós per poder veure el paràsit o els ous i el tractament és senzill i molt efectiu.

La sarna és una infecció produïda per un àcar que es pot transmetre per via sexual i per contactes no sexuals. Els símptomes més freqüents són picors als genitals, entre els dits, les aixelles, etc., sobretot a la nit. També es poden trobar lesions a la pell per on passa el paràsit. El tractament és senzill i l'han de fer totes les persones que viuen a la mateixa casa i les parelles sexuals. També s'haurà de desinfectar la roba per evitar la reinfecció.

 

El VIH: ser seropositiu no vol dir tenir la sida

La infecció pel virus d'immunodeficiència humana (VIH) ha crescut els últims anys. El nombre de contagis de VIH va pujar un 49% entre el 2010 i el 2019, fins a arribar a la xifra total d'1,5 milions de casos a tot el món.

La sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) és la malaltia que provoca aquest virus i que destrueix el sistema immunitari, és a dir, les defenses del cos.

Es transmet per la sang, les secrecions genitals (quan hi ha sexe sense protecció) o de la mare al fetus durant l'embaràs, el part o la lactància (si el pit sagna en algun moment). No es transmet per altres vies, com és el contacte físic sense sang ni secrecions o compartir objectes quotidians (no d'higiene que puguin comportar lesions).

És a dir, que el VIH no es transmet pel fet de fer o rebre carícies, petons o abraçades; ni per compartir el telèfon, menjar, coberts o gots o banyar-se en piscines públiques o utilitzar el mateix sanitari. Tampoc per picades de mosquits o altres insectes, pels animals domèstics ni per treballar, relacionar-se o conviure amb persones infectades pel VIH.

Com moltes infeccions, es pot manifestar de forma inespecífica (febre, malestar general, erupció cutània, augment de la mida dels ganglis, dolor a les articulacions o en empassar, cansament) o pot ser totalment asimptomàtica. En els tres primers mesos, els anticossos podrien no detectar-se en una prova, però sí que es contagia. Ser seropositiu no vol dir tenir la sida, sinó tenir el virus al cos, que pot desenvolupar-se o no.

La baixada progressiva de les defenses que provoca aquest virus fa que puguin aparèixer altres patologies associades, com infeccions (per diversos bacteris, virus, fongs o paràsits) o neoplàsies (teixits que creixen de forma anormal), que poden afectar diferents òrgans.

Es diagnostica amb una prova d'anticossos i, tot i que no té cura, sí que hi ha tractaments amb antiretrovirals que no eliminen el virus de l'organisme, però sí que aconsegueixen preservar el sistema immunitari i reduir la possibilitat de noves infeccions. Existeixen fàrmacs que actuen en els diferents punts del cicle de vida del virus, per frenar la seva replicació dins de l'organisme.

El tractament amb retroviral s'ha de fer durant tota la vida perquè si es deixa, com que el virus està latent, tornarà a replicar-se.

 

Falsos mites a desterrar

No hi ha malalties de transmissió sexual que afectin un sol sexe. Per tant, totes es poden passar d'una parella a una altra, independentment del seu gènere.

També durant el sexe oral, tant en l'estimulació dels òrgans masculins (fel·lació) com en l'estimulació bucal dels femenins (cunnilingus), si es fa sense protecció. I també hi pot haver infecció sense ejaculació, perquè el líquid que es desprèn del penis abans també pot transmetre infeccions i perquè algunes es produeixen per contacte directe amb la pell infectada.

Portar els genitals rapats no és una garantia de no agafar polls púbics, perquè es poden reproduir a les arrels. I compte amb els pírcings: la introducció d'elements estranys al cos sempre pot comportar riscos. L'intercanvi de joguines sexuals (a més de xeringues o agulles per injectar-se drogues o fer-se tatuatges o pírcings) també poden ser focus d'infecció.

I també es poden agafar infeccions quan s'està tenint la regla. De fet, la menstruació és un moment especialment fràgil per a la dona i hi ha més risc de transmetre qualsevol infecció.
 

Calen eines d'autocura, no més discurs de la por

Algunes d'aquestes infeccions, com la clamídia, la gonorrea o la sífilis, s'han duplicat a Catalunya en l'última dècada. Les dues primeres han augmentat molt entre els menors i els adults joves, que també són els col·lectius entre els quals hi ha més contagis. De fet, a Catalunya és on més han crescut les infeccions bacterianes de tot Europa.

La majoria dels nous diagnòstics d'ITS de Catalunya es concentren a Barcelona, explica Carles Pericas, metge referent d'ITS i VIH del Servei d'Epidemiologia de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). En part, perquè cada cop es fan més proves diagnòstiques, tant si es tenen símptomes com si no.

A Barcelona, per exemple, l'any passat la clamídia va augmentar un 49% i la gonorrea un 44% en homes,  segons dades de l'ASPB. La franja d'edat amb més incidència i que més ha augmentat és entre els 20 i 39 anys.

En dones, també va augmentar el gonococ en un 34%, "però la incidència encara és relativament baixa i cal valorar què passa d'ara endavant per determinar si, efectivament, és un augment mantingut o puntual", explica el doctor Pericas. En el cas de la clamídia, la incidència més elevada en dones és entre els 15 i els 29 anys.

Jordi Baroja coincideix que "els joves no són ni més ni menys responsables que els adults" i que l'augment de contagis entre el jovent no ens ha de sorprendre ni alarmar, però sí fer-nos veure que amb el discurs de la por no anem enlloc. 

"El més perillós de les ITS és no saber que les tens."

"El més important és entendre que forma part de la lògica de la cura d'un mateix o mateixa, que en la vida no hi ha risc zero", continua Jordi Baroja. "La població jove adolescent té una vida sexual rica i és normal, és l'època de l'experimentació, i això és bo. Han de prendre les seves pròpies decisions i també fer-se responsables de les conseqüències", però per això, insisteix aquest infermer, director del CJAS, necessiten eines per a l'autocura i "no sentir-se jutjats o rebre bronques". 

Als homes els costa més buscar ajuda

Especialment els nois, afegeix. L'any passat, el 72% de les visites per ITS al Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats van ser noies i només el 27% van ser nois (la resta, no binaris). Uns percentatges que s'expliquen, en part, perquè elles van a buscar altres serveis --com la píndola de l'endemà o proves d'embaràs, per exemple--, però sobretot "perquè els nois segueixen no volent-se mostrar vulnerables i això acaba repercutint en la seva salut".

Ells també tenen molts problemes, dubtes i pors, sobretot en les primeres relacions sexuals, "però hi ha un silenci molt gran i ho estan patint sols", alerta Baroja.

"Els avenços feministes han generat un canvi important en moltes noies, però als nois, i també als homes, els ha deixat fora de joc. Un cop arriben a l'adolescència, bona part de l'educació sexual ja està feta", alerta Baroja: "Protegeix molt més quins rols de gènere han vist a casa, com s'han relacionat els pares com a parella, si s'ha parlat de sexualitat o no, si hem buscat eufemismes per parlar dels genitals o hem canviat de canal a la TV amb determinades escenes, que una xerrada quan tenen la regla o relacions sexuals".

"L'educació sexual la fem des que neixen, sigui bona, dolenta o regular."

Per això, els experts demanen més educació sexual ("és l'assignatura pendent a l'escola", diu Baroja, i s'hauria de donar "de P3 a 4t d'ESO, de manera evolutiva i gradual"), més accés i ús dels preservatius, les bandes de làtex i altres mesures de protecció, més controls --amb tests de cribratge i proves anuals-- i també un millor accés al sistema sanitari, per minimitzar els contagis d'ITS.

També evitar l'estigmatització dels pacients amb infeccions de transmissió sexual, ja que el sentiment de culpa o la por a ser assenyalat fa que algunes persones contagiades no expliquin què els passa ni busquin ajuda, amb els problemes de salut i psicològics que això comporta.