Les revolucions no acaben amb la caiguda del dictador
La història ensenya que les revolucions no acaben amb la caiguda del dictador. Són sempre processos molt llargs, que duren anys, i no sempre acaben bé. Els fets d'Egipte ho corroboren.
La història ensenya que les revolucions no acaben amb la caiguda del dictador. Són sempre processos molt llargs, que duren anys, i no sempre acaben bé.
Fa dos anys, un grup de joves laics i demòcrates van començar les protestes a la plaça Tahrir. Aviat se'ls van unir tots els enemics del corrupte règim de Mubarak, les classes mitjanes urbanes i els islamistes. Egipte cridava a una sola veu. Però al final, per fer caure Mubarak, va caldre un cop d'estat de l'exèrcit, el primer.
Uns mesos després, Egipte va celebrar les primeres eleccions democràtiques de la història, i les van guanyar els islamistes Germans Musulmans. Mohamed Mursi va ser elegit president. Però Mursi es va saltar el consens i va imposar una constitució islamista, va desobeir els tribunals de justícia i es va autoatorgar poder absolut. I el que encara és més greu per a la majoria d'egipcis: va fracassar en la gestió econòmica del país.
Llavors, els joves i els laics van tornar a omplir la plaça Tahrir. I van recollir firmes demanant la destitució de Mursi: 22 milions, més que no pas els vots que l'havien portat a la presidència. Una majoria d'egipcis s'havia cansat de Mursi, però el president es va enrocar en el poder, al·legant el dret que li donava les urnes. Va tancar les portes al diàleg. I fa sis setmanes els militars van fer un altre cop d'estat, el segon. Van destituir Mursi i van formar un nou govern de laics.
Els Germans Musulmans es van considerar traïts per tots: per l'exèrcit, pels laics i pels Estats Units. I van convocar els seus a ocupar dues places emblemàtiques del Caire. Les mediacions internacionals han fracassat. Ningú no ha cedit i el compromís ha estat impossible. Donada la imperícia i la mala fama de la policia egípcia, el bany de sang era previsible. Què diran ara els laics? De moment, el vicepresident Mohamed el-Baradei ja ha dimitit.
Les conseqüències de tot plegat no poden ser més desastroses, per Egipte en particular i per al món àrab en general. Feia vuitanta anys que els Germans Musulmans esperaven en l'oposició i, gairebé sempre en la clandestinitat, arribar al poder. I un cop que ho havien fet, i a més de forma democràtica, els hi arrabassen. La veritat és que el partit islamista no va saber fer un bon ús del poder que les urnes li havien atorgat. Però per als seus militants i partidaris, la frustració és comprensible. Una frustració que pot portar-los a un rebuig de la democràcia i a una radicalització molt perillosa. Els Germans Musulmans egipcis són el partit islamista més antic del món àrab. I n'han inspirat molts partits similars a altres països. La revolució egípcia entra per camins dramàtics i desconeguts. I l'islamisme polític, potser també.
Fa dos anys, un grup de joves laics i demòcrates van començar les protestes a la plaça Tahrir. Aviat se'ls van unir tots els enemics del corrupte règim de Mubarak, les classes mitjanes urbanes i els islamistes. Egipte cridava a una sola veu. Però al final, per fer caure Mubarak, va caldre un cop d'estat de l'exèrcit, el primer.
Uns mesos després, Egipte va celebrar les primeres eleccions democràtiques de la història, i les van guanyar els islamistes Germans Musulmans. Mohamed Mursi va ser elegit president. Però Mursi es va saltar el consens i va imposar una constitució islamista, va desobeir els tribunals de justícia i es va autoatorgar poder absolut. I el que encara és més greu per a la majoria d'egipcis: va fracassar en la gestió econòmica del país.
Llavors, els joves i els laics van tornar a omplir la plaça Tahrir. I van recollir firmes demanant la destitució de Mursi: 22 milions, més que no pas els vots que l'havien portat a la presidència. Una majoria d'egipcis s'havia cansat de Mursi, però el president es va enrocar en el poder, al·legant el dret que li donava les urnes. Va tancar les portes al diàleg. I fa sis setmanes els militars van fer un altre cop d'estat, el segon. Van destituir Mursi i van formar un nou govern de laics.
Els Germans Musulmans es van considerar traïts per tots: per l'exèrcit, pels laics i pels Estats Units. I van convocar els seus a ocupar dues places emblemàtiques del Caire. Les mediacions internacionals han fracassat. Ningú no ha cedit i el compromís ha estat impossible. Donada la imperícia i la mala fama de la policia egípcia, el bany de sang era previsible. Què diran ara els laics? De moment, el vicepresident Mohamed el-Baradei ja ha dimitit.
Les conseqüències de tot plegat no poden ser més desastroses, per Egipte en particular i per al món àrab en general. Feia vuitanta anys que els Germans Musulmans esperaven en l'oposició i, gairebé sempre en la clandestinitat, arribar al poder. I un cop que ho havien fet, i a més de forma democràtica, els hi arrabassen. La veritat és que el partit islamista no va saber fer un bon ús del poder que les urnes li havien atorgat. Però per als seus militants i partidaris, la frustració és comprensible. Una frustració que pot portar-los a un rebuig de la democràcia i a una radicalització molt perillosa. Els Germans Musulmans egipcis són el partit islamista més antic del món àrab. I n'han inspirat molts partits similars a altres països. La revolució egípcia entra per camins dramàtics i desconeguts. I l'islamisme polític, potser també.
