Les transformacions d'Eduard Fernández: com és el procés per convertir-se en Enric Marco

Després de 40 anys de professió i de multitud de feines al teatre, la televisió i, sobretot, al cinema, Eduard Fernández està en un gran moment professional. I entre les ofertes que li plouen, n'hi va haver una que no va poder rebutjar: fer d'Enric Marco, l'home que va fer creure a tothom que havia sobreviscut a un camp de concentració nazi i que va arribar a ser el president de l'Amical Mathausen.

A sobre, l'oferta provenia dels Moriarti, la productora basca que hi ha al darrere dels talentosos directors Aitor Arregi i Jon Garaño, autors de treballs tan prestigiosos com "La trinchera infinita", "Handia" o la sèrie "Cristóbal Balenciaga".

Ara, "Marco" ja arriba als cinemes i Eduard Fernández n'és el protagonista absolut. Una nova encarnació que sembla abocada a rebre més d'un premi. Però, com ha estat el procés de convertir-se en Enric Marco?

D'entrada, els directors bascos tenien rodades moltes hores amb Enric Marco perquè el primer projecte era fer-ne un documental. Fa més d'una dècada que els Moriarti es van interessar per la persona i la personalitat d'aquest farsant, que era evident que tenia moltes més capes. Però mentrestant se'n va fer un altre documental i van reconvertir la idea en una pel·lícula ficció basada en fets reals.

Tot aquest material, sumat a la multitud d'entrevistes que va donar a mitjans com TV3, van ser una font de documentació de primer ordre per a Eduard Fernández. Revisant les imatges va comprovar, per exemple, com parlava en públic, gairebé sempre sense mirar als ulls del seu interlocutor.

També hi va haver tota una transformació física. Enric Marco estava més gras i era més gran. Així que Eduard Fernández va decidir engreixar-se, ni més ni menys que 16 quilos.

"Per tenir dificultats físiques a l'hora de moure'm, tenir un altre caminar, les mans també s'inflen una mica i són menys àgils."

Es va afaitar el cap i es va posar en mans de l'equip de maquillatge de Karmele Soler, que va fer la resta.

Un procés cuinat a foc lent, estudiant tots els matisos i, on no arribava la informació, va arribar la invenció. Per això parlem d'una ficció.

"L'espai més interessant per treballar per a un actor és el decalatge que hi ha entre el que el personatge sap d'ell mateix i el que l'actor sap del personatge que ell desconeix. És el que es treballaria en una teràpia."

I així construir aquest farsant necessitat d'atenció constant, d'una vanitat i un narcisisme de manual, que es va apropiar d'una vida que sabia que atrauria l'atenció de tothom.

No va demanar mai perdó. Va sostenir fins que va morir amb 101 anys que gràcies a ell i a les seves xerrades a les escoles, als mitjans i amb els polítics es va reconèixer el col·lectiu de refugiats dels camps nazis, oblidat durant dècades. No va guanyar mai ni un cèntim amb aquesta activitat, i quan se li criticava l'apropiació que havia fet del dolor aliè, s'excusava dient que ell l'havia patit quan va ser detingut per la policia nazi a Kiel. Una situació ben allunyada de l'estada en un camp d'extermini.

"Marco" pren com a punt de partida el moment en què la farsa aixeca sospites. És una cinta que refresca la memòria als que recordem aquell escàndol i que ens descobreix un home complex, que habita la mentida amb tota impunitat, però que també desperta simpatia i més d'un somriure.

"Et fiques en el personatge i entens les seves motivacions i la seva desgràcia. Per què aquesta necessitat? Jo crec que és fruit d'un buit interior brutal."

Les "mil" cares d'Eduard Fernández

Eduard Fernández ha demostrat repetidament la seva capacitat de mimetització amb els personatges. Ara mateix comparteix cartellera amb l'èpica reivindicativa de Manolo Vital, el conductor d'autobús que va segrestar per unes hores "el 47" a Torre Baró.

És una pel·lícula del director Marcel Barrena, amb qui també va treballar a "Mediterrani". Allà era Òscar Camps, l'alma mater de l'ONG Open Arms, que va fundar quan va comprovar de primera mà el drama dels refugiats sirians a les illes gregues.

També va ser el fundador de la legió, José Millán-Astray, a "Mientras dure la guerra", d'Alejandro Amenábar. O el religiós Pere Casaldàliga, el paper que més l'ha marcat.

"Pere Casaldàliga deia: "jo no soc qui per jutjar ningú"; els seus actes sí. És la persona més alta que he conegut mai. I si ell no jutja ningú, jo tampoc. Així que et fiques en les seves motivacions i en les seves desgràcies."

Perquè considera que la feina de l'actor és encarnar en el sentit literal de la paraula, "fer carn, habitar els personatges."

Bigas Luna el va definir com l'Al Pacino català. Ha guanyat tres Goyas, dos Gaudí o la Concha de plata a Sant Sebastià... i aquest any competeix amb si mateix a "Marco" i "El 47", i podria ampliar el nombre de premis. 40 dècades de carrera camaleònica i ascendent que el situen en el millor moment.

"Estic molt content de l'any com em va... M'agrada molt la meva professió i estic preocupat pel pròxim paper si seré capaç de fer-lo... La gent diu que sí... Segur ho dius tu, jo no ho tinc tan clar."

Segurament tothom ho té clar, perquè ha demostrat ser l'home de les mil cares, com la pel·lícula en què va interpretar l'exagent Francisco Paesa, un altre gran mentider que el va fer gran en la mentida d'actuar.