L'Estat ens rescata del coronavirus: del lliure mercat al "Big State"

No és habitual veure un dirigent polític reconeixent que s'ha equivocat i fent una esmena a la totalitat d'algun aspecte del seu programa. El president francès, Emmanuel Macron, ho va fer durant una visita per sorpresa a l'hospital més gran de París, La Pitié Salpêtrière, una institució que té cura de la salut dels parisencs des del segle XVII i que ha fet front històricament a múltiples epidèmies.

La de la Covid-19 ha evidenciat les mancances després d'anys de retallades i restriccions i ha posat el personal sanitari que hi treballa al límit de la resistència. Davant d'alguns dels seus representants, Macron va reconèixer un "error estratègic" en la política sanitària dels seus governs. I va anunciar la revisió del model liberalitzador amb què va arribar a la presidència.

El "mea culpa" presidencial no va evitar la discussió amb un auditori més aviat incrèdul davant les promeses de l'actual inquilí de l'Elisi.

La primera, ja aprovada, és el pagament de primes de 500 euros a tot el personal sanitari i 1.500 per als qui han estat en primera línia contra la pandèmia.

La segona, una "refundació del sistema de salut" amb un "pla massiu" de reforma hospitalària, amb dos pilars principals: la revalorització  dels salaris i les carreres professionals i una major inversió en instal·lacions i material.

La pandèmia obliga a fer un cop de volant

Si Macron va ser elegit amb propostes que posaven més èmfasi en el lliure mercat i la iniciativa privada que en la intervenció estatal, la crisi del coronavirus l'obliga a fer un cop de volant.

La rectificació en la política sanitària pot quedar en una anècdota al costat de les decisions que caldrà prendre per intentar minimitzar el daltabaix econòmic que s'anuncia.

I el seu cas no és una excepció. Per a molts economistes, la pandèmia posa en qüestió un dels dogmes de fe des de l'època de Ronald Reagan i Margareth Thatcher: que el mercat és sempre més eficient que l'Estat.

Si fem un cop d'ull al que estan fent els successors dels dos abanderats de la revolució liberal-conservadora al capdavant dels Estats Units i del Regne Unit -els dos països, per cert, amb el nombre de morts més alt per la Covid-19- , ens trobarem amb receptes que no casen amb aquella doctrina.

Torna l'Estat

Al Regne Unit, l'estat ja havia reaparegut amb força, per exemple, nacionalitzant línies ferroviàries o gestionant molts aspectes derivats del Brexit. Boris Johnson, gens "sospitós" de simpatitzar amb corrents estatistes, anuncia el desplegament de recursos públics més gran per invertir en infraestructures des dels anys setanta, a més de mesures per planificar i regular el mercat laboral i una intervenció massiva en economia, en forma d'ajudes a empreses, subsidis, subvencions, mesures fiscals...

I als Estats Units, el republicanisme més al·lèrgic als poders públics, personalitzat en Donald Trump, reparteix xecs entre la població, mesura similar a la "renda bàsica universal", i mobilitza milers de milions de dòlars per reactivar l'economia.

L'escenari de prop de 40 milions de persones sense feina, sense recursos i sense accés a la salut provoca pànic a qualsevol governant, i exigeix una resposta.
 

El "Big State" vist com una amenaça

Tots els analistes i mitjans econòmics parlen als Estats Units del retorn del "Big State". Alguns invoquen el període del "New Deal" de Roosevelt, però no necessàriament amb simpatia. 

A Bloomberg, per exemple, es publicava un article fa uns dies que deia: "tan injuriat i criticat durant els últims anys, ara el "Big State" tornarà. Amb tot el seu potencial, tan positiu com negatiu". I feia un tenebrós paral·lelisme històric: "En el període d'entreguerres, un estat en expansió va assumir poders sense precedents i es va transformar en alguns països en un feixisme absolut".

El retorn de l'Estat és el concepte de moda entre els politòlegs, filòsofs i economistes per analitzar la sortida de la coronacrisi. L'eslovè Slavoz Zizej, com deia Xavi Graset en un altre article d'aquesta secció, hi veu una via cap a una mena de comunisme. Molts d'altres vaticinen les retallades de drets i llibertats que es poden derivar d'aquest moviment de fons. Però això ja mereixeria un altre article. 

I torno a La Pitié Salpêtrière

El temps dirà si l'escepticisme amb què va topar la rectificació de Macron és justificat o no. Però el seu plantejament propicia la reflexió sobre si caldria reconèixer i pagar millor els col·lectius professionals que tenen cura dels ciutadans. Els hospitals, les residències de gent gran, els centres sociosanitaris, estan plens de biografies vocacionals admirables i mileuristes.

Em pregunto si no ens posaríem tots d'acord, abans que res, en un "Big State" del benestar que es mereixés aquest nom, garantint un sistema de salut universal, gratuït i ben dotat, una educació pública de qualitat per a tothom i unes pensions dignes. A l'hora de prioritzar, això. I després, la resta.