L'evolució de l'independentisme al Congrés: es trenca la tendència a l'alça

L'independentisme ha aconseguit aquest 23 de juliol un total de 14 escons al Congrés dels Diputats, 9 menys que el 2019, quan va obtenir els millors resultats històrics i va arribar a assolir gairebé la meitat dels 48 escons s'escullen a Catalunya.

ERC en perd 6 i es queda amb 7 diputats; la mateixa representació que Junts, que ha perdut un diputat respecte al 2019. La CUP no obté representació i perd els 2 escons que tenia el 2019. El PDeCAT es presentava el 2019 dins la candidatura de JxCat. Ara, que s'ha presentat per separat, no ha aconseguit representació.

Fa quatre anys, a les eleccions al Congrés i al Senat del 10 de novembre --que van ser una repetició electoral de les eleccions fetes uns mesos abans, a l'abril--, ERC va obtenir 13 escons, JxCat 8 diputats i la CUP, que es presentava per segona vegada, en va obtenir 2.

En un històric d'onze eleccions, l'evolució de la representació independentista al Congrés dels Diputats havia seguit un creixement exponencial fins a l'any 2019, amb l'excepció del període 2008-2015. Un creixement que aquest 2023 s'ha trencat de forma abrupta i, per primera vegada, la representació de l'independentisme a Madrid baixa.

En aquesta forta davallada s'ha d'estudiar el paper que ha tingut la crida a l'abstenció d'una part de l'independentisme.

La suma de vots dels partits independentistes (ERC, Junts, CUP i PDeCAT) és de 985.685. 

L'evolució històrica de la representació de l'independentisme al Congrés i també al Parlament de Catalunya té uns punts d'inflexió molt clars: 1993, 2004, 2015 i 2019.

1977. L'ERC de la Transició

La primera força política catalana independentista que va tenir representació al Congrés dels Diputats després del franquisme va ser ERC, Esquerra Republicana de Catalunya.

En les primeres eleccions de la Transició al Congrés, el 1977, va aconseguir 144.000 vots i 1 diputat, el secretari general del partit, Heribert Barrera.

Però malgrat que el partit va recollir l'herència del projecte independentista de la Segona República, durant el període encapçalat per Barrera, entre el 1977 i el 1987, no el va posar com a punt principal del seu programa polític.

ERC, "explícitament independentista" des del 1992

Qui va fer-ho va ser la direcció escollida en el setzè congrés del partit, celebrat a Lleida el 1989, encapçalada per Àngel Colom.

El mateix partit ho explica així a la seva pàgina web: és a partir del 1992 que ERC ja és "explícitament independentista".

Aquell any van aconseguir més de 200.000 vots i 11 diputats en les eleccions al Parlament de Catalunya, doblant els resultats de les anteriors, del 1988.

1993. Una diputada al Congrés

Ja amb un programa clarament independentista, el 1993 ERC va recuperar la representació al Congrés que havia perdut els anys 80: 186.784 vots i 1 escó, ocupat per Pilar Rahola.

En les dues següents eleccions generals, el 1996 i el 2000, el partit va conservar l'escó, amb Pilar Rahola repetint en les primeres i amb Joan Puigcercós en les segones.

Mentrestant, i encapçalat per Josep-Lluís Carod-Rovira des del 1996, el partit va bastir un programa basat en l'objectiu d'aconseguir la independència de Catalunya.

2004. 8 diputats amb Carod-Rovira

Va ser el 2004, amb Carod-Rovira com a cap de llista, que ERC va fer el salt: va triplicar el nombre de vots, arribant a 640.000, i va passar a tenir 8 diputats.

Els governs del tripartit dels quals va formar part ERC amb el PSC i ICV van passar factura, i va baixar a 3 diputats en les dues següents eleccions generals, el 2008 i el 2011.

En les primeres amb Joan Ridao com a cap de llista, el partit va perdre més de la meitat de vots --290.000--, i en les segones, amb Alfred Bosch, va baixar més --245.000.

Després la sentència de l'Estatut, enorme creixement

El punt d'inflexió en la representació parlamentària de l'independentisme es produeix el 2012 al Parlament de Catalunya, dos anys després de la sentència del TC sobre l'Estatut.

ERC va doblar els vots i va passar de 10 a 21 diputats, però el principal augment de l'independentisme va ser l'aportació dels 50 diputats de la Convergència i Unió encapçalada per Artur Mas.

Ja amb la proposta de fer un referèndum d'autodeterminació com a principal punt de programa, aquesta força va perdre 12 diputats respecte de les eleccions anteriors.

L'altra força independentista, la CUP, centrada fins llavors en l'àmbit municipal, també va entrar al Parlament en aquestes eleccions, amb 100.000 vots i 3 diputats.

2015 i 2016. 17 diputats independentistes

Tot això es va reflectir al Congrés en les eleccions del desembre del 2015: ja amb Gabriel Rufián com a cap de llista, ERC va aconseguir 600.000 vots i 9 diputats.

S'hi van sumar als 8 diputats del partit d'Artur Mas ja sense Unió, amb la marca electoral Democràcia i Llibertat, i amb Francesc Homs al capdavant, que va obtenir gairebé 570.000 vots.

La repetició d'eleccions el juny del 2016 no va variar el nombre de diputats de cada candidatura, malgrat que ERC va pujar més de 30.000 vots i Convergència en va perdre més de 80.000.

2019. 22 diputats independentistes el 28A

El 28 d'abril del 2019, la representació de l'independentisme català al Congrés dels Diputats va arribar als 22 escons.

Amb una llista encapçalada per Oriol Junqueras a la presó i en ple judici del procés, ERC va aplegar 1.020.000 vots --gairebé 400.000 vots més-- i va passar de 9 a 15 diputats.

L'espai postconvergent, sota la marca impulsada per Carles Puigdemont des de Bèlgica, Junts per Catalunya, i amb Jordi Sànchez com a cap de llista i amb Laura Borràs de segona, va aconseguir 500.000 vots --uns 13.000 més--, però va perdre un escó, passant de 8 a 7.

2019. 23 diputats set mesos més tard

Set mesos més tard, el 10 de novembre del 2019, l'espai independentista aconseguia sumar un escó més i arribava a gairebé la meitat dels 28 diputats que s'escullen a Catalunya.

En relació amb els resultats de l'abril, ERC perdia 2 escons i es quedava amb 13 diputats, JxCat en sumava 1 i passava de 7 a 8, i la CUP, que es presentava per primera vegada, n'aconseguia 2.