L'experiència d'un soldat: "La guerra m'ha deixat sense cames, però ni jo ni Ucraïna ens rendim"
- TEMA:
- Ucraïna
Aquesta és la transcripció editada de l'entrevista que vam fer al soldat de les forces especials ucraïneses Eugene Berdnik el 14 de febrer a un centre de finançament privat que ofereix rehabilitació gratuïta a mutilats de guerra en un hospital púbic als afores de Kíiv. El text està lleugerament editat per motius d'espai i comprensió.
Em dic Eugene Berdnik, tinc 40 anys i aquesta és la meva història. El 2014 tenia 30 anys i una vida relativament fàcil. Treballava en la construcció i dirigia un petit grup d'operaris, fins que va arribar la guerra i em va canviar la vida.
El meu país, Ucraïna, vivia temps molt convulsos. L'any anterior, el president (Víktor Ianukòvitx) havia intentat lligar-nos a Rússia i allunyar-nos d'Europa. Jo i molts companys vam participar en les protestes de la plaça Maidan lluitant contra els bérkut (forces especials de la policia).
Allà em vaig començar a interessar per la política i també em vaig acostumar a les explosions, un coneixement que em serviria més endavant perquè al febrer em vaig allistar a la Guàrdia Nacional per defensar el Donbàs dels separatistes.
Vaig estar lluitant dos anys, però quan van començar a negociar amb els russos i a insinuar que es podrien quedar part del territori em vaig sentir traït i vaig reprendre la vida civil.
A Brovarí, als afores de Kíiv, vaig fer realitat un dels meus somnis: construir casa meva amb les meves pròpies mans i amb l'ajuda dels meus amics mentre seguia treballant en la construcció per guanyar-me la vida.
La invasió russa arriba a deu quilòmetres de casa
Fins que un matí em van despertar el so de les explosions. Era el 22 de febrer del 2022 i els russos estaven bombardejant la meva ciutat! Em vaig vestir i en lloc d'anar a l'oficina de reclutament militar, on ja hi havia cua, vaig anar directament a la unitat on havia estat anys abans.
Al cap de poc, em vaig trobar lluitant, literalment, per defensar els meus carrers dels bombardejos dels russos, que estaven a deu quilòmetres d'on vivia. Pensava: "Aquests animals encara em destruiran la casa que m'ha costat sis anys d'aixecar".
Quan van fer fora els russos em van destinar al Donbàs, i més tard, a Zaporíjia, unes regions que ja coneixia molt bé de quan havia estat soldat. Vaig acabar entrant a les forces especials i implicat en la contraofensiva de l'estiu del 2023 que havia de sevir per fer retrocedir els russos i alliberar la nostra terra.
El dia terrible que vaig perdre les cames
La contraofensiva no anava bé perquè els russos havien minat tota la zona i no podíem avançar amb els tancs. Ho havíem de fer a peu i amb la meva unitat teníem la missió d'arribar fins a una posició enemiga pel laberint de trinxeres, mines i trampes que eren aquells camps del front de Zaporíjia.
Un dron rus ens va localitzar i al cap de poc ens va començar a caure a sobre una potent pluja d'artilleria. Un infern. Quan et trobes així d'acorralat només penses a fugir, recular com sigui perquè estàs molt exposat al seu foc.
El problema és que estàvem molt lluny de les nostres posicions. Tot el nostre voltant estava minat i no paraven de caure'ns projectils. Era un caos. Va haver-hi un moment que les explosions eren tan intenses i el terreny tan perillós que no sabia què fer.
O bé m'estirava a terra bocaterrosa sense cap protecció, amb el risc que em toqués la metralla, o bé saltava a una trinxera on intuïa que havien col·locat mines i trampes explosives abans de retirar-se.
Vaig ficar-m'hi amb un salt i va ser un error, perquè tan bon punt vaig caure-hi van explotar i vaig quedar molt mal ferit. Tenia les cames destrossades i no podia caminar.
Una evacuació agònica
Els meus companys em van treure d'allà, van intentar aturar l'hemorràgia i van començar l'evacuació. Era molt difícil perquè ens seguien els drons russos, ens estàvem quedant sense munició i ells, clarament, eren molt superiors. En cap moment vaig perdre el coneixement i puc recordar gairebé cada pas de tot l'agònic camí fins a l'hospital.
Havíem de caminar tres quilòmetres fins a les nostres posicions i em portaven dos col·legues, mig a coll i mig arrossegant-me, perquè no paraven de caure projectils. Havien de vigilar molt de no trepitjar cap més trampa i, sobretot, córrer molt quan travessàvem zones sense arbres ni cobertura, on estàvem molt exposats.
Si haguessin estat quatre homes, hauria estat més fàcil, però amb dos tots era molt lent. Vam tardar tres hores a fer els tres quilòmetres. Era molt dolorós. Perdia tanta sang que em van haver d'estrènyer moltíssim els torniquets, fins que al final ja no tenia circulació a les cames, estaven com mortes.
A les deu de la nit vam arribar per fi al punt d'on havíem sortit i allà hi havia una concentració més gran de soldats i equips i, per tant, un blanc més atractiu per als russos que no pas dos o tres soldats sols.
Van atacar-nos de nou i van deixar inutilitzat el transport blindat que m'havia d'evacuar. Al final, allà hi havia com un antic sidecar de l'exèrcit. Em van posar a dins i se'm van emportar corrents.
Vam arribar un hospital de campanya i allà ja em van haver d'amputar les dues cames fins als genolls. No es podien reconstruir i amb tantes hores sense circulació s'havien quedat mortes.
Després em van portar fins a un hospital de Dnipró i allà em van dir que tenia una infecció greu, producte, segurament, de l'aigua bruta i la contaminació que hi havia al camp de batalla. En conseqüència, em van haver d'amputar la resta de les cames, fins als malucs.
La batalla de la rehabilitació d'un entusiasta
He passat vuit vegades pel quiròfan fins que, per sort, al novembre em van enviar a aquesta planta renovada d'un antic hospital, que ara és part del projecte Recovery. El van crear un matrimoni Victor i Olena Pintxuk, una de les parelles més riques del país, al cap de poc de començar la guerra.
A una casa de subhastes de Londres van vendre una obra molt gran d'un escultor molt famós ("Balloon Monkey", de Jeff Koons) i en van treure 11,5 milions de dòlars. Amb els diners, van renovar aquesta planta amb 50 llits i ara ja tenen vuit centres com aquest arreu d'Ucraïna per rehabilitar soldats que, com jo, han patit amputacions.
M'agrada molt ser aquí perquè et tracten molt bé. Hi ha molts especialistes. Tothom és molt diligent en la seva feina. Apliquen molta tecnologia als tractaments i et sents ben cuidat.
La veritat és que allà on vaig, la gent està encantada amb la meva vitalitat, la meva energia i les meves ganes de recuperar-me. Pensa que quan m'havien d'operar, arribava amb la cadira de rodes, feia un bot a la camilla sense que ningú m'ajudés i esperava el metge: "Comenci, doctor!". I es quedaven sorpresos perquè normalment els pacients arriben espantats i amb cares llargues al quiròfan.
La meva actitud, la meva forma de ser, també és un bon exemple per als companys de planta. Les infermeres em diuen que sóc una font d'inspiració. Quan em veuen positiu, treballant amb intensitat a la sala de rehabilitació, fent tot tipus d'exercicis, anant sempre una mica més enllà cada dia... Tot això els motiva.
Pensa que n'hi ha molts de deprimits, que no tenen esma per a res, i els veus la desesperació als ulls. I quan els tinc al costat els dic: "Mira'm i mira't a tu mateix. Quina diferència hi ha? Qui ho té més difícil?". Perquè molts tenen amputacions més petites que la meva. No n'hi ha tants que hagin perdut del tot les dues cames.
La impotència del present i la lluita pel futur
Reconec que, a vegades, jo també tinc moments difícils i em deprimeixo. Pensa que era una persona que feia de tot: submarinisme, voleibol, bàsquet, futbol... En tennis taula també era molt bo i m'encantava esquiar... Era un home molt actiu i també practicava arts marcials. La vida bullia constantment dins meu i no podia estar quiet.
Per tant, veure'm ara així, sense cames, m'imagino que és normal que m'entristeixi. Però aquests moments de depressió no em duren gaire. Entenc que no podré fer el que feia abans, però parlo amb la gent, tinc ganes d'aprendre, de fer-me més fort, de no rendir-me i estic convençut que acabaré participant en competicions esportives per a persones discapacitades.
Que quins són els meus plans de futur? Ah, en tinc molts! Vull matricular-me a la universitat per estudiar dret. No em veig sent advocat, però si que necessito una educació superior perquè la vida m'ha canviat una mica i ja no podré treballar amb el meu cos. Abans, els estudis no m'interessaven en absolut i podia guanyar diners de moltes altres maneres. Ara he de canviar i hauré d'estudiar.
A la recerca de dues pròtesis
Al marge d'això, la màxima prioritat és ara acabar la recuperació aquí i a continuació aconseguir unes pròtesis per substituir les meves cames. El problema és que si ho faig a través de l'exèrcit i la sanitat pública hi ha unes llistes d'espera llarguíssimes. Pensa que som desenes de milers de soldats mutilats que necessitem pròtesis.
La meva intenció és aconseguir-les als Estats Units, que tenen les més bones, i viatjar-hi. Però també són molt cares, especialment les biòniques, i per això ja he començat una recollida de fons perquè la gent m'ajudi a pagar-les. Vaig parlar amb el director d'una fundació nord-americana i em van dir que m'ajudarien, que no hi ha res impossible.
És cert que el meu cas és molt complicat. Tenir l'amputació tan arran del maluc ho complica tot i fer-me pròtesis adequades és més complex que per a algú que encara li queda cama fins el genoll.
Quan surti d'aquí aniré a viure amb la meva mare, que m'ha ajudat molt i sento com em sosté entre els seus braços. Cada cop aconsegueixo ser més independent i vull tornar a poder viure sol a casa meva. Bé, sol o potser amb la meva nòvia, a qui, per cert, ja va sent hora que li demani per casar-nos.
I pel que fa al futur d'Ucraïna i la guerra, penso que tot depèn dels nostres aliats estrangers. Si continuen enviant-nos armes i nosaltres ens mantenim units podrem derrotar l'enemic. El que tinc clar és que Putin no s'aturarà a Ucraïna. I si triomfa aquí, continuarà cap a Europa. És insaciable.
- ARXIVAT A:
- Ucraïna