L'extrema dreta pot desplaçar el centre de gravetat al Parlament Europeu el 9J

Hi ha només dos grups al Parlament Europeu que les enquestes els són nítidament favorables de cara a les eleccions europees 2024. I son els grups d'extrema dreta. Es preveu que a la pròxima legislatura europea hi hagi més eurodiputats que mai de les opcions d'extrema dreta. Un creixement que no es produeix de la nit al dia.  

L'espai polític a la dreta de la dreta tradicional fa temps que es va consolidant en molts racons de món i la Unió Europea no n'és una excepció, fins al punt que diversos partits han aconseguit entrar a les institucions i als governs.  

Aquests partits capaços d'arribar a pactes de govern se situen, majoritàriament, al grup dels Europeus Conservadors i Reformistes (ECR). Són els ultraconservadors, una família política escindida del Partit Popular Europeu, que ha endurit el discurs pel que fa a la migració, el debat identitari i també sobre les polítiques ambientals de la Unió Europea.  

Amb això, l'ECR comparteix estil amb Identitat i Democràcia, l'altre grup d'extrema dreta a l'Eurocambra que, a diferència de l'ECR no acostuma a arribar a pactes amb altres famílies com els populars o els liberals. ID té un caràcter més euroescèptic, tot i que està virant cap a posicions més eurocrítiques. No té l'esperit atlantista de l'ECR i se li detecta complicitat amb la Rússia de Putin. Són l'extrema dreta populista.

Serà difícil que, malgrat els bons resultats, ECR i ID aprofitin el seu pes per posar-se d'acord després de les eleccions i forjar una gran coalició que pugui determinar la política europea gràcies a la seva força de bloqueig. Hi ha massa divisions entre els dos grups, però probablement podran influir.  

"És aritmèticament impossible que tinguin la majoria, però desplaçaran el centre de gravetat del Parlament Europeu cap a la dreta. A la pràctica això vol dir que, per exemple, el Pacte Verd europeu no es podria votar tal com està".

Aquesta anàlisi la fa Charles Sapin, periodista francès del setmanari Le Point. Ha estat anys analitzant l'extrema dreta a Europa i n'ha publicat un llibre, "Les moissons de la colère", en què s'endinsa en el fenomen de l'extrema dreta i n'explica el creixement.

La clau del creixement és que es van "desendimoniant"

Sapin parla del creixement de l'extrema dreta sense anomenar-la "extrema dreta". Aquest periodista diu que la denominació el fa sentir "incòmode", perquè "és un terme subjectiu i depèn de la persona que el fa servir", en funció de si qui l'utilitza és d'esquerres, de centre o de dreta.

"El podem fer servir per parlar de totalitarisme genocida del s. XX, per parlar de forces contràries que respecten les regles democràtiques o també pels grupuscles molt violents que no participen en les eleccions. Són tres coses ben diferents que no es poden anomenar pel mateix nom. La ciència política dona un terme objectiu que és el 'nacionalisme'. Quan parles de 'nacionalisme' parles de la mateixa cosa. I pots distingir entre populista i conservador."

Sapin distingeix, doncs, entre nacionalisme conservador, el que podríem anomenar "ultraconservadors" i el nacionalisme populista, que etiquetem com "extrema dreta populista". En tots dos casos, aquest periodista fa notar que els partits que duen aquesta etiqueta s'han anat deslliurant d'una certa radicalitat els últims anys per guanyar suport electoral. S'han anat "desendimoniant"

Recorda casos de partits com el Front Nacional o els Demòcrates de Suècia, que s'han anat desmarcant de membres fundadors amb lligams amb el neonazisme i també han abandonat els missatges més radicals en aquest sentit. Molts analistes fan notar que aquests partits ja no són euroescèptics, sinó més aviat eurocrítics, moguts també per un cert tacticisme electoral.  

El procés de deixar d'"endimoniar-los" ha jugat a favor de l'extrema dreta i, potser -apunta Sapin-, també s'han beneficiat dels cordons sanitaris.

Efecte dels cordons sanitaris

Charles Sapin sosté que els cordons sanitaris que s'han imposat a l'extrema dreta, especialment a França, han ajudat aquests partits a acaparar complicitats entre els electors.  

"A força de refusar de tractar els nacionalistes de ser com les altres, els ha ajudat perquè ha legitimat el discurs antisistema. Ha deixat que s'instal·lin com les úniques forces d'alternança veritable".

Però amb això no n'hi ha prou perquè a les urnes hi hagi cada cop amb més paperetes d'extrema dreta. Sapin explica que aquestes formacions també han sabut capitalitzar el malestar en diverses qüestions, essencialment la migració i les polítiques mediambientals.

Els partits tradicionals han estat capaços després d'anys i panys d'aprovar el Pacte per la Migració i l'Asil. Ho van valorar com una gran victòria del projecte europeu, però per l'extrema dreta aquest és un pacte que s'ha tancat en fals i que no ataca de ple el problema real de la migració, que continua identificant-se com un focus d'inestabilitat i delinqüència.

Els posicionaments antiimmigració de l'extrema dreta troben una crossa en la voluntat de reforçar el debat identitari europeu i de posar-lo al centre dels parlaments. Amb aquests posicionaments han aconseguit arribar a molts electors.

El rèdit d'oposar-se a la transformació verda

L'altre gran cavall de batalla que vol capitalitzar l'extrema dreta és el de les polítiques mediambientals de la UE. Han tingut la seva gran oportunitat amb les protestes arreu d'Europa de milers de tractors fent-se notar contra l'excés de burocràcia que imposa Brussel·les, la dificultat per vendre el producte a un preu just i, per sobre de tot, per un enduriment dels requisits mediambientals que molts pagesos han identificat com la gran amenaça a la seva supervivència.

I aquí s'hi han agafat els partits d'extrema dreta. No ha estat gens estrany veure eurodiputats afegir-se a les concentracions de tractors al centre de Brussel·les per fer evident aquesta complicitat. Als Països Baixos, fins i tot han guanyat eleccions els partits fundats per agricultors i fonamentats sobre una base populista.

De cara a les eleccions europees, l'extrema dreta busca aquest sector de l'electorat per assegurar el seu creixement al Parlament Europeu. Conscient que hi ha una bossa d'electors que arrufen el nas davant les exigències ambientals, també el Partit Popular Europeu ha anat escorant-se cap a tesis més pròpies de l'extrema dreta per no perdre pistonada.

Sembla clar que els partits ultraconservadors i d'extrema dreta populista tindran més eurodiputats que mai, però el dubte és saber si seran capaços d'arribar a acords i pactes amb les grans famílies europees tradicionals i, d'aquesta manera, influir de manera efectiva en la política europea.