L'hora de la veritat d'Oriol Junqueras

Oriol Junqueras ha aconseguit allò que volia. Els més de sis mesos que ha dedicat a recórrer el país i reunir-se amb la militància han donat el seu fruit.

Qui votava no era el simpatitzant o el votant, sinó el militant. I aquí Junqueras ha aconseguit convèncer que és capaç de tornar a fer gran el partit i tornar a donar-li els grans resultats que amb ell de cap de llista havia aconseguit.

Recupera la presidència davant d'una alternativa que va trigar a articular-se i que, malgrat tenir el suport de puntals del partit com Marta Rovira o Pere Aragonès, no ha aconseguit construir un projecte prou fort per superar la força de Junqueras.

Han pesat a favor seu arguments inqüestionables com el seu lideratge avalat per les urnes i el seu pas per la presó.
 

Un partit dividit

Junqueras diu que el temps de les candidatures s'ha acabat i que ara només hi ha un partit. Però és un partit dividit, on gairebé la meitat no li ha donat el seu vot. Passar de les paraules i les abraçades fraternals que s'han promès aquests dies als fets serà el que tocarà ara.

Es podrà mesurar amb la generositat que apliqui per mantenir o no els que han liderat, per exemple, el grup parlamentari i que ara no li feien costat, com Josep Maria Jové i Marta Vilalta, en si l'executiva integra algú d'altres candidatures i en el marge que es dona per modificar la proposta d'estratègia que Junqueras vol portar a la segona part del congrés d'aquí uns mesos.

Atents també a la comissió de la veritat: aclarir els responsables veritables de l'estructura B del partit és una ferida pendent de curar. I Junqueras ja va advertir que caldria netejar-la bé.

Els acords amb els socialistes, a anàlisi

De portes enfora, el partit haurà de prendre decisions rellevants en múltiples fronts. La campanya interna d'Esquerra ha acostat Junqueras a les tesis més crítiques dels seus rivals cap als acords amb els socialistes. Caldrà veure si això es tradueix en el que PSC i PSOE es temen: un enduriment de la negociació i un preu més alt pel suport dels republicans.

Hi ha el compromís de sotmetre al vot de la militància el suport als pressupostos que fa mesos que té encallats esperant Esquerra el govern Illa. I també avaluar el compliment dels pactes amb els socialistes al Parlament i al Congrés.

Finalment, l'entrada o no a l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona serà un altre dilema. El compromís és que la militància de Barcelona ho decideixi, però la nova secretària general, Elisenda Alamany, n'és la principal protagonista i defensora. Guanyar o perdre aquesta proposta serà una maniobra que haurà de calibrar bé en un context general de distanciament amb el PSC.

La política catalana segueix en la cruïlla entre passar pàgina al 2017 i obrir una nova etapa. Salvador Illa és el president de la Generalitat en un govern monocolor del PSC i on, a diferència del que fa uns mesos semblava, Esquerra no té ganes d'entrar-hi, malgrat haver-lo votat en la investidura.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras segueixen liderant els dos principals partits de l'oposició. Són lideratges forts que no han tancat com volien la seva biografia política. Tots dos creuen que les urnes poden fer-los justícia.

Serà la prova de la veritat.