Libro libre
Cinc poetes han unit esforços i creativitat per donar forma a un volum que vol recuperar l'esperit crític de la poesia, utilitzant el vers com a eina de denúncia social. Treballen sense embuts, ni metàfores endolcidores i la seva veu vol ser el crit de molta gent i alhora esdevé consciència i memòria de tot allò que és i que no hauria de ser.
Jordi Cervera
Periodista de Catalunya Ràdio i escriptor
El segell editorial Los Soles Cuadrados que impulsa Alfredo Gavín acaba de publicar Libro libre, un volum col·lectiu de poesia en què intervenen el mateix Gavín, Eduardo Moga, Ramón García Mateos, Juan López-Carrillo i Vicente Llorente.
En un temps força antic, els poetes tenien un pes cultural important, eren els "savis de la tribu" i la seva capacitat d'incidir en la vida social de la seva comunitat era notable. Actualment, en algunes cultures entre les quals no s'hi inclou la nostra, com a mínim gaudeixen d'un pes cultural important i aquí la poesia ha perdut força el seu impacte social i s'ha convertit, sempre salvant les excepcions, en una barreja entre entreteniment i espectacle que sovint busca impactar més per la forma que pel fons.
Doncs bé, enmig d'aquest panorama, els cinc poetes, junts però sense barrejar, han afrontat el repte d'omplir aquest llibre de poderosa crítica social. Treballen amb les paraules i afirmen, amb tota la raó del món, que les paraules estan al servei dels batecs que ens cremen les temples i dels cucs que ens rosseguen l'estómac. D'aquí sorgeix el seu crit poètic, molt en la línia d'aquests temps que ens toca viure i que són altament propicis al creixement d'indignacions de tota mena.
La seva és culta, poètica, treballada i rigorosa, però no per això està menys indignada. Cadascú amb el seu estil, amb la seva veu, amb les seves paraules que no defugen ni el renec ni l'insult, expressen aquesta protesta interior, el crit d'atenció contra situacions i persones indignes, la batalla contra la correcció política, la gasiveria, la corrupció i el crim social, sigui quina sigui la seva forma i el nom que habita. Moga, García Mateos, López-Carrillo, Llorente i Gavín són aquí els abanderats contra la passivitat i la indiferència, trenquen la complicitat del silenci i fan sentir les seves veus, unes veus sàvies, contundents, intel·ligents i rabioses, que aspiren a convertir-se en catalitzadors de la revolta o, com a mínim, en consciències gens callades d'una realitat que cal evidenciar, denunciar mentre s'aspira a fer enrojolar de vergonya els malvats que la protagonitzen.
Poesia satírica, forta, crítica, gens submisa, abocada a assenyalar amb el dit calent de la paraula les injustícies i els pecats socials del capital, poesia necessària que cal llegir per saber que la indignació també es pot protagonitzar des de la literatura ben feta i que, tal com afirmen els mateixos autors, rosa és una paraula poètica, però merda també ho és.
