L'informe que Jimmy Carter va rebre el 1977, oportunitat perduda contra la crisi climàtica?
Tot i els informes científics dels Estats Units d'un possible canvi climàtic catastròfic a mitjans dels seixanta i en ple mandat de Jimmy Carter, als setanta, els problemes polítics immediats van frenar l'ambició climàtica dels inquilins de la Casa Blanca
Jordi Vilardell Gómez
Periodista de TV3 especialitzat en crisi climàtica i de biodiversitat
@JordiVilardellEl 7 de juliol de 1977, fa 45 anys, una nota interna de la Casa Blanca alertava el president sobre el risc d'una catàstrofe climàtica a causa de les emissions de CO2.
Tot i ser un president amb un interès inaudit per les energies renovables, l'exsenador i governador de Georgia i 39è president dels Estats Units, Jimmy Carter, va acabar cedint a la pressió del curt termini i la seva ambició climàtica es va frustrar.
El memoràndum del 1977
La nota que va rebre Jimmy Carter tenia un títol inequívoc: "Emissions de CO2 fòssil i la possibilitat d'un canvi climàtic catastròfic". L'autor era Frank Press, director de l'Oficina de Política Científica i Tecnològica, i alertava que:
"La combustió de combustibles fòssils ha augmentat a un ritme exponencial durant els darrers 100 anys. A causa de l'efecte hivernacle del CO2 atmosfèric, l'augment de la concentració induirà un escalfament climàtic global d'entre 0,5 i 5 °C. L'efecte potencial sobre el medi ambient d'una fluctuació climàtica d'aquesta rapidesa podria ser catastròfic."
El tècnic, amb indicadors tant o més preocupants, podria haver arribat a les mateixes conclusions 10, 25 i, com veiem ara, 45 anys després. Tant pel que fa al diagnòstic com en les conseqüències de l'escalfament global, com descrivia Press:
"Demana una avaluació d'impacte d'importància i dificultat sense precedents. Un canvi climàtic ràpid pot provocar una pèrdua de collites a gran escala quan l'augment de la població mundial porta l'agricultura al límit de la productivitat."
I també les recomanacions per desaccelerar el procés i mitigar l'impacte:
"La urgència del problema deriva de la nostra incapacitat de passar ràpidament a fonts d'energia no fòssils quan els efectes climàtics es facin evidents poc després de l'any 2000; la situació podria sortir de control abans que les fonts d'energia alternatives i altres accions correctives siguin efectives."
De fet, les afirmacions del Memoràndum del 1977 s'han documentat àmpliament en estudis de les últimes 4 dècades i mitja Tot i això, Carter va llegir el Memoràndum, però, al mateix temps, la nota del secretari d'estat d'Energia, que, a banda de les evidències científiques, en va fer una lectura de caràcter més polític i curtterminista:
"La meva opinió és que les implicacions polítiques d'aquest tema encara són massa incertes per justificar la participació i les iniciatives polítiques presidencials."
Aquesta és el Memoràndum del 1977:
Carter, un president pro renovables
Poc abans del memoràndum, l'abril del 1977, en un discurs a la nació, Carter va dir:
"Hem de començar ara a desenvolupar les fonts d'energia no convencionals en què confiarem el segle que ve"
El líder demòcrata i "líder del món lliure" encoratjava a la recerca de les energies alternatives, però tenia objectius contradictoris, ja que havia de garantir la seguretat energètica, en risc per la crisi del petroli del 1973.
Per això, malgrat que visualitzava l'esgotament dels hidrocarburs a l'horitzó, va promoure l'augment de la producció de petroli dels Estats Units. Globalment, doncs, no va avançar gaire en la mitigació de l'escalfament global, tot i que va promoure algunes lleis importants, com la relacionada amb la neteja de residus tòxics.
1979: plaques solars a la Casa Blanca
Dos anys més tard, el 1979, una segona crisi del petroli sacsejava el món arran de la revolució a l'Iran. Els Estats Units tornaven a tenir problemes d'abastiment.
En una altra decisió avançada als temps, Carter va cridar a la independència energètica i va fer instal·lar 32 plaques solars a la teulada de la Casa Blanca i una caldera de biomassa, per a la calefacció.
Alhora, va demanar els nord-americans que compartissin vehicle, que anessin en transport públic i que abaixessin la calefacció. Per predicar amb l'exemple, ell mateix va fer un discurs televisiu en jersei.
Les plaques van estar a la teulada de la Casa Blanca fins al 1986, quan Ronald Reagan les va fer retirar coincidint amb la campanya negacionista de l'escalfament que promovia i que comptava amb desenes de milions de dòlars i el suport de la indústria dels combustibles fòssils.
1965: primera alerta climàtica al president dels EUA
El Memoràndum del 1977 era el segon avís a un president dels Estats Units. Més d'una dècada abans, el 1965, els científics ja van advertir sobre l'escalfament global el president Lyndon B. Johnson
Aquell informe al president documentava que l'augment de CO2 és causat per les activitats humanes:
"Podem concloure amb seguretat que els combustibles fòssils són l'única font de CO2 que s'afegeix al sistema oceà-atmosfera-biosfera. El Departament d'Afers Econòmics i Socials de l'ONU (1956) ha estimat per a l'any 2000 un augment del CO2 atmosfèric del 25% , en comparació amb el segle XIX, que donaria lloc a unes 350 ppm de diòxid de carboni a l'atmosfera."
L'ONU va subestimar, per poc, l'augment del CO2 per a l'any 2000, no va ser de 350 ppm, sinó de 370 ppm. En paral·lel, l'informe del 1965 també preveia la fosa de glaç antàrtic, l'augment del nivell del mar i l'escalfament dels oceans.
Lyndon Johnson va mencionar l'informe en un missatge especial al Congrés aquell mateix any, el 8 de febrer del 1965:
"Aquesta generació alterarà la composició de l'atmosfera a escala global i això augmentarà el diòxid de carboni procedent de l'ús de combustibles fòssils."
Pocs mesos després, el novembre del 1965, el comitè assessor científic del president va ampliar l'informe amb un altre de 350 pàgines, titulat "Restoring the Quality of Our Environment, on s'afirmava:
"Mitjançant la civilització industrial mundial, l'home, sense voler-ho, du a terme sense un experiment geofísic de gran abast. En poques generacions, es cremaran els combustibles fòssils que s'han acumulat lentament a la terra durant els últims 500 milions d'anys."
I feia un vaticini inexorable:
"Els canvis climàtics que es poden produir amb l'augment del contingut de CO2 podrien ser perjudicials des del punt de vista dels éssers humans."
En el següent vídeo s'observa l'evolució de les emissions de diòxid de carboni. L'increment és substancial en l'últim mil·lenni.
El 1965, Johnson va demanar al Congrés que aprovés una llei per frenar el CO2, i el 1967 va començar els estudis d'emissions i les tècniques de control.
Però la conjuntura no va permetre avançar més a Johnson: la guerra de Vietnam va resultar ser un pou sense fons per als Estats Units, els activistes dels drets civils eren assassinats a Mississipí i el director del Servei Federal de Salut deia que fumar era perillós per a la salut encenent totes les alarmes de la potent indústria tabaquera.
Curterminisme polític
Les evidències científiques presentades tant a Lyndon Johnson com a Jimmy Carter podien haver estat suficients per abordar la crisi climàtica des de molt abans, però la conjuntura els va tallar les ales.
Una dinàmica molt semblant a la que vivim actualment, en què novament una guerra, la d'Ucraïna, ha activitat l'expansionisme de l'OTAN per contrarestar Rússia, i, alhora que va creixent la tensió de l'aliança amb la Xina, el gran gegant asiàtic amb polítiques medioambientals més aviat laxes.
Els efectes climàtics ja són evidents i l'escenari òptim seria de cooperació global per afrontar l'emergència climàtica, no pas un món dividit en blocs i amb constants tensions geopolítiques.
La lliçó que deixa el memoràndum del 1977 és que el món necessita deixar de prioritzar el curt termini i utilitzar el coneixement disponible per evitar mirar a mitjà i llarg termini.
Els informes del 1965 i del 1977 va arribar quan molt aviat, quan els efectes climàtics eren a dècades vista. Ara és diferent, ja els estem començant a percebre, ja no es pot deixar per més endavant.
El pensament ecològic, a la vegada, ens ensenya que l'evolució no la fan les espècies soles, unes espècies i no altres, sinó que la fa tot l'ecosistema.
En el cas de les societats humanes això implica que l'evolució a renovables i a garantir la biodiversitat, no es pot fer només en una zona del planeta, s'han de fer a tot arreu, perquè és un únic sistema planetari, un mateix ecosistema Terra.
Aquesta transició cal fer-la, compassadament, també a l'Índia, l'Àfrica, a la Xina i a Rússia, cooperant per a un objectiu comú.
- ARXIVAT A:
- Estats UnitsCrisi climàtica