L'Iran i Israel canvien el paradigma: implicacions i escenaris després de l'atac

El primer atac directe des de territori iranià a Israel representa un canvi de paradigma en el conflicte latent entre l'estat jueu i el règim dels aiatol·làs. Estàvem acostumats a les operacions israelianes contra interessos iranians al Líban, a Síria o a l'Iraq. I als atacs de les diverses milícies proiranianes a la perifèria d'Israel. Però per primera vegada, els dos països han assajat l'enfrontament directe.

Primer, Israel, atacant la legació diplomàtica iraniana a Damasc, que segons la llei internacional és, a tots els efectes, sòl de sobirania iraniana. Hi va matar tretze persones, entre elles vuit membres de la guàrdia de la revolució.

Després, Iran, responent amb una pluja de míssils i drons llançats des del seu territori sobre Israel, que no han fet víctimes ni grans destrosses.

Les dues parts havien estat fins ara molt curoses d'evitar la topada directa, que representaria el prolegomen més que probable d'una guerra regional.

Els esdeveniments, però, situen el conflicte al caire d'un esclat que, d'una manera o d'una altra, tindria una dimensió global. No només perquè el joc de les aliances podria implicar totes les potències, des dels Estats Units i la Unió Europea fins a la Xina i Rússia, sinó també perquè les conseqüències econòmiques d'una guerra oberta podrien ser greus, començant pel preu del petroli i la inestabilitat dels mercats.
 

"Contenció", en boca de tothom

Per això evitar la resposta israeliana, posar el punt final a l'incident entre els dos països, és avui la prioritat de totes les cancelleries.

"Contenció" és la paraula més repetida. I fins i tot és el terme amb què Teheran defineix l'espectacular --més que eficaç-- atac massiu sobre Israel.

El ministre d'exteriors ha reconegut que havia advertit altres governs de la regió, i fins i tot als Estats Units que la seva seria una acció "limitada" i en el marc de l'autodefensa.

Llavors, per què ha servit l'atac iranià?

A Israel, li ha servit per demostrar la fortalesa de les seves estructures defensives. No només ha sotmès a una "prova d'estrès" el seu sofisticat sistema antiaeri "Cúpula de ferro", sinó que s'ha demostrat la coordinació perfecta amb els Estats Units, que, juntament amb Jordània, el Regne Unit i França, també han participat en la neutralització dels projectils iranians.

Però, a més, ha tingut l'efecte de desviar l'atenció del que està passant a Gaza, amb denúncies per genocidi i crims de guerra. En lloc de crítiques, Israel ha recollit  una extensa condemna de la comunitat internacional contra l'acció de Teheran i mostres de suport a Tel-Aviv.

Per Netanyahu ha tingut un efecte balsàmic veure com Joe Biden deixava de banda les crítiques als excessos israelians de les últimes setmanes i tornava a proclama, i a demostrar- la sòlida aliança amb Israel.  

A l'Iran, li ha servit per restituir el seu honor de país agredit i ha demostrat la seva capacitat militar d'arribar eficaçment a Israel. També ha galvanitzat la part de la població que dona suport al règim i el seu enfrontament etern amb Israel.

Les manifestacions entusiastes al carrer, però, no poden amagar una altra realitat, la dels milers d'iranians que han corregut a fer cua a les benzineres i als supermercats per estar ben proveïts davant la perspectiva d'una represàlia israeliana, que doni continuïtat a l'espiral bèl·lica entre els dos països.

Els escenaris del conflicte, en ebullició

L'escalada bèl·lica arriba quan els diferents escenaris del conflicte palestí presentaven posicions cada cop més enrocades.

El primer, a Gaza, 33.000 morts després, on només se n'espera o un improbable alto el foc o una operació israeliana sobre Rafah.

El segon, a la Cisjordània ocupada la pressió dels colons i de l'exèrcit israelià sobre la població palestina ha anat en augment: ja són més de 400 els morts en múltiples incidents des del 7-O.

Des del sud del Líban, Hezbollah va llançar hores abans de l'atac iranià desenes de coets, com un prolegomen destinat a desgastar o distreure les defenses israelianes.

Més enllà, des del Iemen, també la milícia houthi proiraniana havia disparat projectils contra el sud d'Israel.

I fins i tot al Golf Pèrsic, Iran havia capturat dissabte un vaixell mercant de propietat israeliana, afegint un punt més d'incertesa en un altre dels punts amb més incidència en el trànsit marítim internacional de petroli.
 

Què passarà a partir d'ara?

És la pregunta que ningú està en condicions de respondre. Dependrà especialment de la capacitat de pressió que pugui o vulgui exercir Washington sobre Benjamin Netanyahu.

Aquest intenta arrossegar els Estats Units a una guerra contra l'Iran, que el mateix president Joe Biden ha volgut evitar sempre. No oblidem que ell és artífex, com a vicepresident de Barack Obama, de l'acord 5+1 sobre el pla nuclear iranià, el 2015, que representava, sobre el paper, el compromís de Teheran de limitar-se a l'ús civil de l'energia nuclear.

Biden li ha dit explícitament a Netanyahu que els Estats Units no confondrà "defensar Israel" amb "atacar Iran", i que no participarà en cap acció militar contra els aiatol·làs. Difícilment Israel s'embarcarà en una guerra regional sense l'acompanyament dels Estats Units. A més, per arribar al cel iranià hauria de violar diversos espais aeris --Jordània, l'Iraq, Síria...-- i sumaria antagonistes que també podrien buscar la seva resposta contra Israel.

En tot cas, el govern de Netanyahu no renuncia a la revenja de la revenja, "quan arribi el moment".