Llencem 20 quilos de roba a l'any, molts al contenidor equivocat i que acaben en abocadors

A la planta de recollida de roba que la Fundació Solidança té a Sant Just Desvern, hi arriba cada cop més roba i de més mala qualitat. Fins i tot nova, encara amb l'etiqueta. 

De tota la que reben, un 10% es reutilitza per a la beneficència o per vendre en les seves botigues. Però una gran part, el 53%, l'han d'enviar a altres països, majoritàriament d'Àfrica, perquè en reben tantíssima que aquí no troben qui la vulgui. 

Podríem pensar que entitats de gestió com aquesta o com Formació i Treball agraeixen rebre més roba, però és tot el contrari. La qualitat és tan ingent que s'ha convertit en un problema, com descriu Nati Yesares, cap de medi ambient de la Fundació Solidança.

"A nosaltres ens arriba la roba de pitjor qualitat i ens costa molt trobar-hi una sortida. Si es fa malbé molt ràpid, amb 3 o 4 rentades, no la podem donar i molt menys vendre-la."

Només recollim de manera selectiva el 13% de la roba que llencem

A les plantes només hi arriba el 13% de tota la roba que s'ha convertit en un residu. És la poca que els catalans llencem als contenidors habilitats, com els de Roba Amiga o Càritas. La resta, un 87%, encara la llencem al contenidor gris, que acaba a l'abocador o a la incineradora. 

La nova llei europea, que entra en vigor el gener del 2025, obliga a recollir selectivament tota aquesta roba. Però la base del problema no és només on es llença, sinó el gran consum que se'n fa.

Un 40% de la roba que es fabrica no s'arriba ni a vendre

Segons dades de l'ONU, al món es venen entre 80.000 i 150.000 milions de peces de roba cada any. La xifra exacta no se sap perquè les marques no la revelen. 

La producció de roba es va multiplicar per dos entre l'any 2000 i 2014 i es va tornar a doblar els darrers 10 anys. La utilitzem molt menys temps abans de llençar-la i el 40% de la que es fabrica no s'arriba ni a vendre.  

Per si no n'hi hagués prou, de la que se'n va a altres països, molta acaba a la natura, en macroabocadors com el del desert d'Atacama a Xile, on es calcula que hi van a parar 100 tones de roba cada dia provinent sobretot de països rics com el nostre. Quilòmetres i quilòmetres de terra plena de sabates, samarretes i pantalons que s'amunteguen i, en alguns casos, es cremen llençant a l'atmosfera tota mena de gasos contaminants.

Aquí la investigadora de l'ICTA-UAB, Gemma Morell, va decidir estudiar l'impacte de la voràgine productora de la moda. "La idea és que es vengui de segona mà a altres països, però quan no es ven, es converteix en una problemàtica. La gestió del residu tèxtil o la gestió dels residus en general a altres països no té per què ser la mateixa gestió que fem aquí", assegura.

També l'ONG Greenpeace va descobrir, posant un dispositiu de seguiment a diverses peces, que la gran majoria de peces feien milers de quilòmetres fins a acabar en abocadors com el ja tristament famós de Ghana, que cobreix una línia interminable de platja. La responsable d'investigacions de Greenpeace, Sara del Río, posa el dit a la llaga.

"L'origen del problema és l'ultra fast fashion que algunes marques estan imposant amb preus ínfims que duen a la compra compulsiva. Fins que no ataquem això amb lleis fermes, no acabarem amb el problema."

Cada català llença 20 quilos de roba cada any

Un altre problema és que cada cop fem servir durant menys temps la roba que ens comprem, i això té un cost mediambiental i humà ingent. "Tu pagues menys per una peça, però després es paga d'una altra manera", ha explicat Del Río, i ha afegit que "això ens hauria de fer canviar el nostre model de consum i forçar canvis també en el model de producció".

La xifra total del que es llença a Catalunya també és esfereïdora: ni més ni menys que 155.000 tones de roba a l'any. Això es tradueix que cada català llença uns 20 quilos de roba a l'any.

La cap de medi ambient de la Fundació Solidança creu que la llei de residu tèxtil ha de ser més ferma: "S'hauria d'obligar els fabricants a incorporar en un percentatge mínim de teixit reciclat, perquè aquí hi ha una indústria que podria aprofitar aquesta roba i fer-ne fil per fer peces noves."

"S'està desaprofitant molt cotó, molta llana... quan tenim una crisi de matèries primeres."

Reciclar teixits per fer roba nova

A la planta de reciclatge de Coleo Recycling, a Pineda de Mar, hi arriba una part de la roba que llencem al contenidor de recollida selectiva i també de la que les marques llencen abans de vendre-la.

Es tracta d'una empresa pionera, de les poques que hi ha al món, capaç de classificar la roba per color i, el que és més important, per composició. D'aquesta manera es poden reutilitzar les fibres i fer fil per confeccionar teixits i peces noves.

El fil que n'extreuen també s'utilitza per fer aïllament per a la construcció o la indústria de l'automòbil. És una pràctica que no està gens generalitzada: només es recicla el 2% de la roba que llencem.

Una de les causes és la qualitat dels materials, perquè no tots són reciclables. Però el motiu principal és la baixa demanda: ni les marques ni els consumidors volen roba feta amb teixit reciclat. 

L'emprenedor que hi ha darrere de la creació de Coleo, Marc Puyuelo, i hi veu una bona oportunitat per transformar la indústria tèxtil catalana: "Si tenim unes matèries primeres i les sabem classificar i preparar, poden ser la base d'una indústria que es generi."
 

Per una nova llei del residu tèxtil

Pilar Chiva, cap d'economia circular de l'Agència de Residus de Catalunya, creu que la llei de residu tèxtil ha d'incloure punts que ara no toca, com per exemple "obligar els productors a incorporar material reciclat, fer que la roba sigui més durable, més reparable i més reutilitzable".

"La normativa ha d'intentar posar límits a aquesta ultra fast fashion. No pot ser que una samarreta ens costi 3 euros." 

Ara mateix, la gestió de la roba que llencem incorrectament, al contenidor gris, costa 25 milions d'euros anuals que paguem els catalans de la nostra butxaca. "Hauríem de tenir una normativa completa de responsabilitat ampliada del productor de residu tèxtil" diu Pilar Chiva "que inclogués, entre altres, l'obligació dels productors de fer-se càrrec del cost de la gestió d'aquests residus."

I és que potser la roba més sostenible és la que no s'arriba a fabricar mai.