L'OMS posa fi a l'emergència sanitària per la verola del mico després d'un any

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha comunicat aquest dijous la fi de l'emergència internacional per la verola del mico després d'un any des que va començar-se a expandir globalment. Els casos s'han reduït un 90% en els últims tres mesos i constaten que es manté una tendència a la baixa.

Tanmateix, l'OMS recomana als països que mantinguin la vigilància i la capacitat de resposta, ja que el virus no ha desaparegut i continua transmetent-se en certes comunitats. Segons Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l'OMS, no es pot abaixar la guàrdia:

"Cal treballar per integrar la prevenció de la verola del mico als programes nacionals de salut de casa a futurs brots".

Les últimes dades de la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica a Espanya, del 27 de desembre del 22, indiquen que fins a aquella data s'havien notificat 7.498 casos, tres dels quals van ser mortals.

La majoria, 2.532, s'han registrat a la Comunitat de Madrid. En segon lloc, hi ha Catalunya, amb 2.312 casos. Entre els afectats, la mitjana d'edat és de 37 anys i només s'han registrat 166 dones que hagin emmalaltit per aquest motiu.

El primer cas, ara fa un any

El primer cas de verola de mico detectat a Catalunya va ser el maig de l'any passat a l'Hospital Clínic de Barcelona. Des d'aquell moment, els casos no van parar d'augmentar.

Cap al juliol, l'OMS va haver de decretar l'alerta màxima sanitària global per la malaltia. Llavors, la incidència era moderada arreu del món, però a Europa era molt alta i s'hi concentraven el 80% dels casos. L'Estat Espanyol va ser un dels països amb més nombre d'infectats al continent.

Després de juliol, que va ser el pic, el nombre de casos no va parar de baixar i a l'octubre el virus es va considerar sota control a Catalunya. 

Què és la verola del mico?

La verola del mico és una malaltia infecciosa que es va detectar per primera vegada el 1970 en zones de boscos tropicals del centre i l'oest de l'Àfrica. Durant molts anys, va ser molt minoritària i circumscrita al continent africà.

Es transmet majoritàriament d'animals a humans, però també entre humans a través de petites gotetes, per fluids o mucoses.

La infecció cursa amb febre, maldecap intens, dolor a l'esquena i als músculs, una gran fatiga i inflamació dels nodes limfàtics. Després de la febre apareixen erupcions a la pell. Se solen concentrar a la cara i a les extremitats, però poden arribar als genitals. 

Pot ser més lesiva en persones immunodeprimides, que amb un sistema de defenses més afeblit són més susceptibles de tenir infeccions i més greus.

No es tracta d'una malaltia que es transmeti fàcilment: cal un contacte estret i d'una certa durada. No és estrictament una malaltia de transmissió sexual, però les relacions íntimes afavoreixen el contagi.

Durant els brots, la comunitat LGTBIQ+ es va queixar que s'havien sentit discriminats. Durant la campanya de vacunació es va donar prioritat a les persones "amb pràctiques sexuals d'alt risc". També a aquelles que haguessin estat en contacte amb un cas i fossin vulnerables, com infants, dones embarassades i persones immunodeprimides.