L'OTAN celebra 75 anys fent front al mateix enemic que quan es va fundar i amb un futur incert

La unió fa la força i la força és la millor dissuasió. És el concepte amb què avui fa 75 anys 12 països van fundar l'Aliança Atlàntica. L'objectiu: fer front comú a l'amenaça que percebien de Moscou i al caos que hi havia en l'Europa de postguerra.

Si s'unien i es comprometien a la defensa col·lectiva en cas d'atac a un d'ells, estaven convençuts que tindrien la millor garantia per evitar qualsevol temptació bèl·lica de l'URSS. Moscou va reaccionar d'una forma semblant i va crear el Pacte de Varsòvia amb els seus països satèl·lits europeus.

L'invent va funcionar i malgrat nombrosos episodis de tensió, durant la guerra freda la Unió Soviètica no va llançar cap atac massiu contra un país membre de l'OTAN. La dissuasió mútua va funcionar i més estats es van anar unint a l'Aliança, que el 1989 tenia ja 16 membres.

Nova era, nous objectius

Amb la caiguda del mur de Berlín i la dissolució de la Unió Soviètica, molts es van preguntar quin sentit tenia l'OTAN si l'amenaça de l'est teòricament havia desaparegut.

Pels seus membres, l'Aliança s'havia demostrat com una eina efectiva i per primer cop els seus avions van participar ofensivament en un conflicte bombardejant posicions sèrbies en les guerres de l'antiga Iugoslàvia (Bòsnia 1994 i Kosovo 1999) i les seves forces s'hi van desplegar com a pacificadores.

Arran dels atacs de l'11 de setembre contra els EUA, per primer cop l'Aliança va activar l'article 5 del Tractat de Washington, que diu que un atac contra un és un atac contra tots i la resta de membres s'han de sumar a la defensa de l'atacat. L'administració Bush va decidir envair l'Afganistan i, un cop derrocats els talibans, forces dels països de l'OTAN van acabar desplegant-s'hi anant molt més enllà dels límits geogràfics d'Europa i Nord-amèrica, les zones teòricament d'actuació. S'hi van estar quasi 20 anys i en van haver de marxar amb la cua entre cames.

L'Aliança també es va implicar en la guerra de Líbia per derrocar Gaddafi i en la missió contra la pirateria a Somàlia, i va patir la crisi més greu arran de la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq. Amb tot, el món havia deixat d'estar dividit en dos pols i, de Washington a Brussel·les passant per Moscou, alguns somiaven a integrar Rússia a l'òrbita occidental i amb la utopia que algun dia fins i tot pogués ser membre de l'OTAN.

Arriba l'hora de l'ampliació més ambiciosa

Al mateix temps, però, va començar el procés d'ampliació de l'Aliança. Els antics països comunistes tenien molt clar que volien estar sota el paraigua atlàntic perquè era l'única garantia de seguretat que trobaven per evitar que Rússia els tornés a envair o tutelar algun dia.

D'Estònia a Bulgària i de Polònia a Romania, els països de l'Est s'hi van anar sumant. I el temps els ha donat la raó. Moscou no els ha atacat i ells, ingressant al mateix temps a la UE, han experimentat un gran progrés polític, econòmic i social. 

El que no es va poder evitar és que la Rússia de Putin s'hagi sentit amenaçada per l'expansió continuada de l'OTAN cap a les seves fronteres, amb resultats desastrosos per a l'estabilitat del Vell Continent.

Fins al punt que el Kremlin va marcar amb foc dues línies vermelles. Primer, entrant el 2008 a Geòrgia i annexionant-se de facto dues petites regions del país. I, després, envaint una part d'Ucraïna el 2014 (annexionant-se Crimea i encenent el Donbàs). Accions molt dràstiques, però efectives des del seu punt de vista, perquè Putin sabia que l'OTAN mai acceptaria, ni acceptarà, com a membre un país en guerra i parcialment ocupat per Rússia.

Ucraïna i la nova raó de ser

El 8 de novembre del 2019, el president francès, Emmanuel Macron, va pronunciar una frase polèmica, però que per alguns amagava part de veritat: "Estem vivint la mort cerebral de l'OTAN".

El líder francès es referia al fet que l'Aliança estava sense un rumb definit, uns pressupostos militars cada cop més prims, un Donald Trump des de Washington que la posava en dubte i la sensació que travessava una crisi existencial que posava en dubte el seu futur a llarg termini.

Però, com diu el tòpic, "en tota crisi hi ha una oportunitat" i la invasió d'Ucraïna s'ha convertit en aquesta oportunitat i ha tornat a donar sentit a l'Aliança Atlàntica.

Els països geogràficament més pròxims a Rússia es van sentir automàticament amenaçats i l'OTAN hi va enviar ràpidament milers de tropes i material, de nou per dissuadir la voluntat expansionista del Kremlin.

Al mateix temps, els membres es van anar bolcant progressivament a l'hora d'ajudar militarment Ucraïna, primer amb llançacoets, després amb armes de més calibre i acabant amb blindats, tancs, míssils antiaeris, de mitjà abast i, a finals d'any, avions F-16 de combat.

Més unitat i encara més ampliació

La guerra a Ucraïna també ha servit perquè l'OTAN exhibís una unitat significativa que, aparentment, es manté intacta després de dos anys de guerra i que Putin somiava a desgastar. Amb més o menys implicació, els seus membres es mostren decidits a continuar ajudant militarment Kíiv i han augmentat de forma significativa els pressupostos de defensa.

A més, la por que ha generat la invasió d'Ucraïna ha comportat l'ampliació més significativa de l'OTAN dels últims 20 anys. Suècia i Finlàndia, tradicionalment estats neutrals, van decidir demanar l'ingrés a l'Aliança per la mateixa raó que ho havien fet els països de l'est: tenir la garantia que Rússia mai intentaria envair-los.

I aquesta és la gran derrota estratègica de Putin. Cert que ha bloquejat l'ingrés d'Ucraïna a l'Aliança, però ha vist com, amb la incorporació d'aquests dos països escandinaus, l'OTAN duplicava els quilòmetres de frontera comuna que tenia amb Rússia. Si volia allunyar l'OTAN de les seves fronteres, ha aconseguit que se li acosti encara més.

A una banda del nou teló d'acer hi ha 32 països de l'OTAN (més els aliats d'Ucraïna i Moldàvia); a l'altra, només Rússia i Bielorússia, soles.

Lligats al futur incert d'Ucraïna

L'OTAN pot dir que mai s'havia sentit tan forta ni havia tingut tants membres com ara i que segueix sent la base de la seguretat i l'estabilitat de la zona euroatlàntica. Tot això és cert, però també que els pròxims mesos seran decisius per al seu futur. I no té, ni de bon tros, l'èxit assegurat.

Ucraïna està a la defensiva en quasi tots els fronts i els experts militars creuen que, almenys fins al 2025, no podrà intentar recuperar terreny. Si no rep aviat la munició que li bloqueja el Congrés dels EUA, corre el risc de no poder aguantar les línies gaire temps ni de poder protegir els cels de les seves ciutats.

Els aliats europeus continuen enviant-li quasi tot el que poden, però l'exèrcit ucraïnès consumeix munició molt més ràpid que no pas pot fabricar-ne.

La gran angoixa per als líders de l'OTAN és què passarà si a l'estiu Rússia llança una ofensiva, aconsegueix reconquistar més territori ucraïnès i s'acosta perillosament a ciutats com Khàrkiv o Kíiv. Es bolcaran encara més en la guerra? Com ho faran? Enviaran tropes, com ha suggerit Macron?

Com actuaran davant d'un Putin envalentit que comença a provocar incidents a les fronteres amb els països bàltics o Finlàndia? On posaran la línia vermella? I si tot va malament, serà inevitable la confrontació directa amb Rússia? Seguiran units?

L'efecte imprevisible de Trump

Però potser l'amenaça més seriosa per a l'Aliança no ve de l'est, sinó del seu interior, i té nom i cognoms: Donald Trump. Si l'expresident nord-americà guanya les eleccions al novembre, no és desbaratat pensar que podria retirar els Estats Units de l'Aliança o renegar del compromís de defensa mútua. I és notòria tant la mania que té Trump per tot el que sona a Ucraïna com l'admiració pel líder del Kremlin.

De fet, quan era president ja va intentar retirar totes les tropes nord-americanes d'Alemanya i ara ha convidat Putin a "fer el que vulgui" amb els aliats que no gastin prou en armament.

Si els EUA marxessin de l'OTAN, aquesta quedaria immersa en la crisi més greu de la seva història, perdria el seu principal soci i el que, amb diferència, més capacitat militar té. Europa se sentiria indefensa i Putin veuria fet realitat el seu somni de veure desfeta la unitat occidental i la temptació d'assetjar-la d'alguna o altra manera seria més gran.

Per tant, 75 anys després, l'OTAN està més forta que mai, però poques vegades havia tingut al davant un futur tan incert com el del 2024. I tot a causa del mateix enemic que tenia fa tres quarts de segle, quan es fa fundar.