Luis Ángel Fernández Hermana: "Ningú pot saber cap a on ens portarà internet en els pròxims anys" (I)
Eren els temps de la internet 1.0, molt abans que apareguessin els blogs, Facebook o les eines 2.0 que ens serveixen per comunicar-nos actualment. Llavors va existir una revista digital, pionera a Espanya, anomenada en.red.ando. Durant els vuit anys d'existència (1996-2004), la publicació va ser coneguda mundialment, molt abans que Twitter la pogués catapultar a la fama. L'editorial UOC acaba de recollir, en tres volums: "Historia viva de Internet", una recopilació de tots els editorials que el seu director, el periodista científic Luis Ángel Fernández Hermana, va escriure per a en.red.ando.
"La historia viva de Internet" és el títol que ha donat als tres volums que acaba de publicar. Però els llibres parlen del passat. Té sentit aquest títol?
Es parla del present d'internet en el moment en què es van escriure els editorials. El que vam fer des de la revista en.red.ando, aixecava un registre del que passava en aquell moment i també decidíem quines coses podien fer per influir en la història de la xarxa. Vam ser historiadors de l'època digital.
En aquell moment eren conscients de ser "historiadors digitals"?
No, no teníem ni la més mínima idea de què era el que estàvem fent. Jo vaig crear en.red.ando perquè com a periodista d'un diari no tenia espai, ni possibilitat de publicar el que estava observant i fent a internet. Quan proposava escriure sobre el que passava a la xarxa l'any 1995 sempre rebia negatives.
Com va començar amb en.red.ando?
Abans de ser revista, en.red.ando era un editorial setmanal, a la mateixa manera d'un diari de paper. El meu era com un "dazibao digital", que són les fulles de diari escrites amb grans caràcters i que trobes als carrers xinesos. Vaig començar a "editorialitzar" el que jo anomenava "Reflexió i anàlisi d'internet". Era gener del 1996. Tot el que va passar després, va ser per acumulació.
A què es refereix?
Que no tenia una constatació clara que el que escrivia podria marcar un fil històric i seria interessant per a algú. Amb els anys, a partir de la creació de la revista en.red.ando (1997) i amb l'entrada de desenes de col·laboradors experts, em vaig adonar del que havíem fet. La publicació va derivar en una empresa digital pionera, del mateix nom, que va mantenir una vintena de periodistes, informàtics i dissenyadors gràfics.
Sobre "dazibaos"
El seus "dazibaos digitals" van ser l'embrió del "periodisme digital" a Espanya?
No exactament. Jo posaria la pedra fundacional del periodisme digital en la revista electrònica en.red.ando.
Per què?
El 1997, els mateixos que estaven fent projectes a internet ho explicaven, amb les seves pròpies paraules, sense intermediaris. No hi havia cap periodista, ni cap mitjà de comunicació que processés els esdeveniments. Aquest és el model del periodisme digital que encara no practiquen el 99% dels mitjans actuals. Però el 1997, ja existia.
Però sí que hi ha mitjans que publiquen en una web els articles d'especialistes...
Aquells no eren especialistes, era gent que explicava els seus projectes a internet. La redacció d'en.red.ando verificava la informació i la complementava amb altres articles, documents i enllaços. En aquella època no hi havia espai per al màrqueting i la revista era una plataforma que donava a conèixer la vida de la xarxa. Això és el que els mitjans d'ara, en general, encara no ofereixen al ciutadà. Si el periodisme no explica què passa i com passa, perquè jo pugui interpretar el món actual i saber com actuar... doncs ens trobem amb aquesta mena de periodisme d'entreteniment que tenim des de fa anys.
El que passa a internet s'explica a les seccions de tecnologia de bona part dels mitjans...
Jo no estic parlant d'internet, sinó de periodisme. En cap moment d'en.red.ando vam haver de retractar-nos d'una informació publicada perquè qui escrivia, ho feia sobre el que estava fent. Aquesta mena de periodisme és fundacional en la història de la xarxa. Quan el 1998, a l'Online Journalism Review de Berkeley em van triar com un dels 50 periodistes més influents del moment va ser per dirigir la revista en.red.ando. Es necessiten milers o milions d'en.red.ando. L'únic periodisme que sobreviurà és el d'assaig, el que reflexioni la realitat i tracti de donar eines per actuar sobre ella. I no estic fent cap profecia.
Què hi ha en aquest sentit ara?
Gairebé res. Tenim els blogs on cadascú diu el que li dóna la gana i em sembla bé, però no va més enllà. Tenim els grups de Facebook i Twitter però és molt efímer. No es pot informar ni fer cap crònica més enllà de dir que la gent s'ajunta o se separa...
Llegir el passat
"La historia viva de Internet" repassa l'evolució d'internet durant vuit anys (1996- 2004). I la UOC, la publica vuit anys més tard. No llegirem temes molt obsolets?
Vaig passar per l'angoixa, aquest estiu, de rellegir tot el que havia escrit fa tant de temps.
Angoixa?
Sí, perquè vaig veure que tot continua sent d'actualitat i que avui es parlen d'elles com si s'haguessin descobert aquest matí abans d'esmorzar. Altres coses lògicament que han passat, i d'altres que s'han superat però el discurs central dels editorials és de rabiosa actualitat.
Si es van publicar en format digital en el seu temps, per què ara en paper?
En aquell moment la gran majoria de la gent no estava a internet. Avui, en canvi, no hi ha ningú que estigui fora de la cultura digital. Publicar els llibres vol dir arribar a gent perquè sàpiguen els orígens, a quina mena de sistema estan connectats, què significa aquesta estructura tecnològica que permet una comunicació infinita, a unes dimensions i abast global. Molta de la banalitat actual que hi ha a la xarxa és perquè la gent desconeix tot això.
(Continua a la part II...)
Es parla del present d'internet en el moment en què es van escriure els editorials. El que vam fer des de la revista en.red.ando, aixecava un registre del que passava en aquell moment i també decidíem quines coses podien fer per influir en la història de la xarxa. Vam ser historiadors de l'època digital.
En aquell moment eren conscients de ser "historiadors digitals"?
No, no teníem ni la més mínima idea de què era el que estàvem fent. Jo vaig crear en.red.ando perquè com a periodista d'un diari no tenia espai, ni possibilitat de publicar el que estava observant i fent a internet. Quan proposava escriure sobre el que passava a la xarxa l'any 1995 sempre rebia negatives.
Com va començar amb en.red.ando?
Abans de ser revista, en.red.ando era un editorial setmanal, a la mateixa manera d'un diari de paper. El meu era com un "dazibao digital", que són les fulles de diari escrites amb grans caràcters i que trobes als carrers xinesos. Vaig començar a "editorialitzar" el que jo anomenava "Reflexió i anàlisi d'internet". Era gener del 1996. Tot el que va passar després, va ser per acumulació.
A què es refereix?
Que no tenia una constatació clara que el que escrivia podria marcar un fil històric i seria interessant per a algú. Amb els anys, a partir de la creació de la revista en.red.ando (1997) i amb l'entrada de desenes de col·laboradors experts, em vaig adonar del que havíem fet. La publicació va derivar en una empresa digital pionera, del mateix nom, que va mantenir una vintena de periodistes, informàtics i dissenyadors gràfics.
Sobre "dazibaos"
El seus "dazibaos digitals" van ser l'embrió del "periodisme digital" a Espanya?
No exactament. Jo posaria la pedra fundacional del periodisme digital en la revista electrònica en.red.ando.
Per què?
El 1997, els mateixos que estaven fent projectes a internet ho explicaven, amb les seves pròpies paraules, sense intermediaris. No hi havia cap periodista, ni cap mitjà de comunicació que processés els esdeveniments. Aquest és el model del periodisme digital que encara no practiquen el 99% dels mitjans actuals. Però el 1997, ja existia.
Però sí que hi ha mitjans que publiquen en una web els articles d'especialistes...
Aquells no eren especialistes, era gent que explicava els seus projectes a internet. La redacció d'en.red.ando verificava la informació i la complementava amb altres articles, documents i enllaços. En aquella època no hi havia espai per al màrqueting i la revista era una plataforma que donava a conèixer la vida de la xarxa. Això és el que els mitjans d'ara, en general, encara no ofereixen al ciutadà. Si el periodisme no explica què passa i com passa, perquè jo pugui interpretar el món actual i saber com actuar... doncs ens trobem amb aquesta mena de periodisme d'entreteniment que tenim des de fa anys.
El que passa a internet s'explica a les seccions de tecnologia de bona part dels mitjans...
Jo no estic parlant d'internet, sinó de periodisme. En cap moment d'en.red.ando vam haver de retractar-nos d'una informació publicada perquè qui escrivia, ho feia sobre el que estava fent. Aquesta mena de periodisme és fundacional en la història de la xarxa. Quan el 1998, a l'Online Journalism Review de Berkeley em van triar com un dels 50 periodistes més influents del moment va ser per dirigir la revista en.red.ando. Es necessiten milers o milions d'en.red.ando. L'únic periodisme que sobreviurà és el d'assaig, el que reflexioni la realitat i tracti de donar eines per actuar sobre ella. I no estic fent cap profecia.
Què hi ha en aquest sentit ara?
Gairebé res. Tenim els blogs on cadascú diu el que li dóna la gana i em sembla bé, però no va més enllà. Tenim els grups de Facebook i Twitter però és molt efímer. No es pot informar ni fer cap crònica més enllà de dir que la gent s'ajunta o se separa...
Llegir el passat
"La historia viva de Internet" repassa l'evolució d'internet durant vuit anys (1996- 2004). I la UOC, la publica vuit anys més tard. No llegirem temes molt obsolets?
Vaig passar per l'angoixa, aquest estiu, de rellegir tot el que havia escrit fa tant de temps.
Angoixa?
Sí, perquè vaig veure que tot continua sent d'actualitat i que avui es parlen d'elles com si s'haguessin descobert aquest matí abans d'esmorzar. Altres coses lògicament que han passat, i d'altres que s'han superat però el discurs central dels editorials és de rabiosa actualitat.
Si es van publicar en format digital en el seu temps, per què ara en paper?
En aquell moment la gran majoria de la gent no estava a internet. Avui, en canvi, no hi ha ningú que estigui fora de la cultura digital. Publicar els llibres vol dir arribar a gent perquè sàpiguen els orígens, a quina mena de sistema estan connectats, què significa aquesta estructura tecnològica que permet una comunicació infinita, a unes dimensions i abast global. Molta de la banalitat actual que hi ha a la xarxa és perquè la gent desconeix tot això.
(Continua a la part II...)
