L'últim atac, l'última empenta

Era el que tothom temia. Un atemptat al final de la campanya electoral. Un acte que pot trasbalsar l'opinió pública i que pot influir en el vot.

Nit del dijous 20 abril: últim acte col·lectiu dels 11 candidats a les eleccions presidencials franceses. Tots són entrevistats a la televisió pública, l'un darrere l'altre. El programa comença. Quan parla Marine Le Pen, del Front Nacional, encara no se sap res de l'atemptat als Camps Elisis.  

Al cap d'una estona, el presentador anuncia el tiroteig i la mort d'un policia, abans de la intervenció d'Emmanuel Macron, el favorit segons els sondejos. I Macron canvia l'inici de la seva intervenció. Parla de com això formarà part de la quotidianitat en els pròxims anys.

Quan arriba el torn de François Fillon, el candidat de la dreta avisa, amb un to greu, que anul·la tots els desplaçaments electorals de l'endemà, divendres, l'últim dia de campanya.

El programa acaba amb una ronda de conclusions de cada candidat. Marine Le Pen, visiblement afectada, diu que volia parlar de mundialització, però que no ho farà: "El malson recomença unA altra vegada. Acusa el govern de no fer tot el que es pot per protegir els ciutadans i afegeix:

"No vull que ens acostumem al terrorisme, no vull que diguin a la nostra joventut que hem de viure amb això."

Ho diu amb un to acusador, però no esmenta Macron. Parla d'"els nostres joves", "els nostres fills". Dimensió de mare. Un aspecte que ha promogut per suavitzar el seu perfil, per desdemonitzar el Front Nacional.

I és que el nom Front Nacional pesa. Pesa tant que no apareix en cap cartell, en cap imatge electoral. Fins i tot pesa el cognom Le Pen. La web oficial de la candidatura es diu, simplement, "Marine 2017. En nom del poble".

I, tanmateix…, tanmateix, Marine Le Pen ha fet com un retorn als orígens en els últims dies de campanya.

L'atemptat dels Camps Elisis i la reivindicació d'Estat Islàmic, així com les detencions a Marsella d'aquesta mateixa setmana, li han donat una última justificació per insistir amb més força en temes de seguretat i de terrorisme.

El dilluns 17 d'abril, en un míting, cridava "amb mi no hi hauria hagut Mohamed Merah" (referència al terrorista que va matar set persones a Tolosa el 2012), "amb mi no hi hauria hagut els terroristes migrants de Bataclan" (referència a l'atemptat del 15 de novembre del 2015, a París, que va causar 90 morts en aquella sala de concerts).

Seguretat, immigració, terrorisme… Arguments de sempre, del Front Nacional de sempre. Hi ha altres d'arguments, és clar, però tots són constants. Tots han fet que aquell Front Nacional que sorprenia el 1984 amb uns bons resultats a les eleccions europees tingui ara tantes possibilitats d'arribar a la presidència de la República o, si més no, a la segona volta.

Una prova:

"No hi ha un factor únic que expliqui l'augment del Front Nacional. El carisma del seu líder, l'augment de l'atur, la importància de la immigració, l'angoixa per la mundialització, la crisi de les organitzacions polítiques tradicionals, tots aquests factors hi han tingut un paper important, però cap, per si sol, explica el fenomen." 

Aquest raonament data del 1996. L'escrivien els especialistes Nonna Mayer i Pascal Perrineau. Es podria haver escrit el 2017.

Alguns eslògans de Marine Le Pen també han buscat inspiració en els propis arxius. Han reciclat frases de fa anys. I, de fet, els esforços per desdemonitzar el partit, per dotar-lo d'una imatge més presentable, ja havien començat als anys noranta per l'aleshores número 2, Bruno Mégret, i la mateixa Marine.

"Però…, qui és aquesta?"

Podríem dir que el canvi d'imatge del partit té una "hora H". Era el maig del 2002. Feia pocs dies que Jean-Marie Le Pen havia perdut les eleccions presidencials davant de Chirac. Arribar a la segona volta, de tota manera, ja havia estat una gran victòria per a ell. Un terrabastall: ningú no ho havia  previst. Jean-Marie Le Pen no va voler anar a un plató de televisió. Va enviar-hi la seva filla. I l'opinió pública descobria una dona jove, de paraula fàcil, desvergonyida i agressiva que tenia resposta per a tot i que etzibava acusacions a tort i a dret. No se'n salvava ningú.

El veterà Jean-Luc Mélenchon no donava crèdit al que estava sentint. Aleshores era membre del Partit Socialista, avui és candidat a la presidència per una esquerra radical. Mélenchon, amb uns ulls que li sortien de les òrbites, deia: "Però…, qui és aquesta?" Quinze anys després, «aquesta» va al davant d'ell en els sondejos electorals en la carrera cap a l'Elisi. L'escena del 2002 ha sortit dels arxius fa poc i ha fet somriure la mateixa Le Pen.

Des de fa molts mesos es dona per fet que Marine Le Pen passarà a la segona volta. Però, des de fa uns quants dies, la dinàmica ascendent de Le Pen s'ha aturat i els analistes diuen que la campanya no ha estat tan triomfal com ella esperava i que els debats, curiosament, no li han anat bé. Ella, un "animal escènic", no n'ha sortit ben parada. Calia, doncs, reforçar els seus temes clàssics, redibuixar un perfil una mica difús. Així, han aparegut frases dignes del seu pare sobre la Segona Guerra Mundial i sobre el còctel de suposats sinònims: inseguretat-immigració-terrorisme.

Aquell Mélenchon que havia dit fa quinze anys "qui és aquesta?" li estava festejant, fins dijous 21 al vespre, electors que, en origen, votaven l'esquerra i que s'han passat a l'extrema dreta.

L'atemptat dels Camps Elisis potser canvia les dinàmiques dels candidats. Han d'anar amb compte perquè no es noti que exploten políticament aquest últim atac d'Estat Islàmic. Per a Marine Le Pen, ha estat una última empenta per tornar a parlar d'emocions com la tristor i la ràbia, i per apel·lar a la valentia i a la determinació "per no deixar als nostres fills un país impotent". I, ja se sap, les emocions sempre són mobilitzadores.