Lyndon B. Johnson, el precedent de Biden: el president que va renunciar a la reelecció
Als Estats Units, on la tradició marca que el president té dret a optar a la reelecció, existeix un únic precedent d'un mandatari que va decidir retirar-se
Yago Pasinato
Periodista del 324.cat
Joe Biden ha fet finalment un pas al costat després de les pressions de l'opinió pública i del seu propi partit. L'encara president dels Estats Units renuncia a la reelecció i es rendeix a l'evidència que les constants especulacions entorn del seu estat de salut fan que no tingui cap opció contra un Trump disparat en les enquestes.
És una decisió històrica, en un país en què la tradició marca que el president al càrrec s'ha guanyat el dret a optar a la reelecció, sempre que no hagi superat el límit de dos mandats consecutius.
Un fet tan insòlit, que a alguns els costava d'imaginar-s'ho. Però hi ha un precedent i, de fet, té moltes similituds amb la situació que viu ara Biden.
Ens hem de remuntar a més de cinc dècades enrere, quan el president era Lyndon B. Johnson.
Substitut de Kennedy després del seu assassinat
Johnson va accedir al poder de forma inesperada el 1963, quan va succeir John F. Kennedy després del seu assassinat. Fins aquell moment havia estat el seu vicepresident.
També va abandonar la presidència d'una manera abrupta: podia haver optat a la reelecció, però va decidir retirar-se per sorpresa.
En aquell moment, els Estats Units s'encaminaven als comicis de novembre del 1968. Justament, com enguany, estaven programats pel dia 5.
Igual que Biden, Johnson era demòcrata i arribava a la fi del seu mandat amb la popularitat sota mínims.
Un caràcter controvertit, però sobretot la mobilització pels drets civils de la població negra i els efectes de la Guerra del Vietnam quant a vides i recursos, havien fet que la seva taxa de suport públic se situés al voltant del 36%.
Sense suport intern
El desgast del seu lideratge era tan fort que Johnson començava a perdre el control del Partit Demòcrata --un altre punt en què Biden pot veure's reflectit arran dels creixents crits d'alerta interns per les seves ficades de pota públiques.
Malgrat que, aparentment, no hi havia elements que fessin pensar que Johnson tingués pensat renunciar a la candidatura, feia mesos que des de dins li movien la cadira.
Tot es va precipitar al març, quan va enfrontar-se a les primàries de New Hampshire, un dels estats clau en tota elecció presidencial, amb el senador Eugene McCarthy.
McCarthy havia estat molt crític amb la guerra del Vietnam i va posar contra les cordes Johnson, que va poder salvar la papereta per molt poc: va treure el 48% dels vots, contra un 42% del seu rival.
Només quatre dies més tard, Robert F. Kennedy (Bobby), germà de John F. Kennedy, va anunciar que se sumava a la carrera per ser candidat demòcrata.
Per a Johnson allò va ser la constatació que ni tan sols en el seu propi partit el volien.
La família el va animar a retirar-se
Com ara passa amb Biden, la família de Johnson va tenir un paper clau en la seva decisió.
Tot i tenir només 60 anys --60 anys en una època en què l'esperança de vida era d'uns 70--, el president tampoc tenia una bona salut.
Era un fumador impenitent i feia anys que arrossegava problemes cardíacs. De fet, va acabar morint el 1973 víctima del seu tercer infart, als 64 anys.
Potser per això, la seva dona, Clàudia Alta Taylor Johnson, més coneguda com a Lady Bird Johnson, va demanar-li que es retirés.
Una renúncia televisada
El 31 de març del 1968, enmig d'un discurs televisat sobre la situació al Vietnam, Johnson va anunciar per sorpresa que no aspiraria a la reelecció com a candidat demòcrata:
"No buscaré i no acceptaré la nominació del meu partit per a un altre mandat com a president."
Diuen que no ho va decidir fins a l'últim moment i que només el seu cercle més íntim en tenia pistes.
En aquell moment el pas al costat va generar dues lectures. Per alguns, com el senador Fred Harris, d'Oklahoma, allò va ser "un acte valent i heroic que el marcarà com un dels grans homes de la història". És el que li han dit molts a Biden, que la seva retirada pot ajudarà a salvar la democràcia enfront del perill que Trump torni a ocupar el Despatx Oval.
D'altra banda, hi va haver detractors, com ara el representant Wright Patman, de Texas, que ho va definir com "un Pearl Harbor en política".
El Partit Demòcrata, fet miques
La realitat és que per als demòcrates l'adeu de Johnson va acabar sent un atac a la seva línia de flotació, un fantasma que ara amenaça de repetir-se en cas que s'obri un buit de poder en el si del partit.
Encara a la presidència del país, Johnson va intentar afavorir el seu vicepresident, Hubert Humphrey, que també va entrar en la carrera demòcrata per la candidatura a les presidencials.
Un actor més que va acabar d'esmicolar el partit, molt dividit per greus disputes ideològiques, i ara fragmentat entre bàndols que apostaven per Humphrey, Kennedy o McCarthy.
Per acabar-ho d'adobar, quan millor li anaven les coses, Bobby Kennedy va ser assassinat al juny, quan acabava de guanyar les primàries de Califòrnia i Dakota del Sud.
Finalment, enmig d'un clima enrarit entre retrets mutus i per molt pocs vots, Humphrey va guanyar la nominació presidencial en la Convenció Demòcrata d'agost, celebrada a Chicago.
En aquell moment, les enquestes mostraven que el flamant candidat progressista perdria les eleccions generals per 20 punts.
Les eleccions de novembre del 1968 van confirmar la derrota, tot i que per menys marge de l'esperat: Richard Nixon va obtenir el 43,42% dels sufragis, i Humphrey, el 42,72%.
Els demòcrates no recuperarien la presidència dels Estats Units fins vuit anys més tard, el 1976, de la mà de Jimmy Carter.