Macron nomena François Bayrou: qui és el nou primer ministre de França

El president de França, Emmanuel Macron, ha designat François Bayrou com a primer ministre del país després de la marxa de Michel Barnier fa vuit dies.

Bayrou és actualment l'alcalde de la ciutat occitana de Pau i president del Moviment Demòcrata (MoDem), un partit centrista liberal fundat per ell mateix amb membres de la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF) el 2007.

François Bayrou s'havia perfilat en els darrers dies com una de les opcions preferides de Macron, que l'ha nomenat després d'una reunió de prop de dues hores aquest mateix divendres al matí.

Tot i que l'esquerra francesa se'l mira amb recel, el nou primer ministre podria comptar amb el seu suport per la postura favorable de Bayrou als impostos a la riquesa i a les rendes altes.

En el seu primer discurs després del nomenament i en referència al dèficit que arrossega el país, Bayrou s'ha defensat: "ningú coneix la dificultat de la situació millor que jo".

Bayrou podria comptar també amb el vistiplau de l'extrema dreta de Le Pen, a qui va ajudar a obtenir els suports necessaris per presentar-se a les eleccions el 2022.

François Bayrou té una llarga carrera política. Als anys 90 va ser el ministre d'Educació i va ser un dels primers suports d'Emmanuel Macron, que el 2017 va decidir confiar-li el Ministeri de Justícia.

L'etapa de Bayrou com a ministre de Justícia va durar un mes escassament, després que un escàndol pels assessors dels europarlamentaris esquitxés el seu partit. Aquest febrer, la justícia va absoldre'l de les acusacions.
 

Bayrou assumeix la responsabilitat

Bayrou ha dit que té dues obsessions: superar la paret de vidre que hi ha entre el poder i els ciutadans francesos, i la revitalització del sistema educatiu com a garantia de cohesió i ascensor social. 

I assumint la responsabilitat que li pertoca, ha assegurat que "davant d'una situació de tanta gravetat, la meva acció serà no amagar res, no descuidar res i no deixar res de banda".

"Crec que tenim el deure, en un moment tan greu per al país, per a Europa i davant tots els riscos del planeta, d'afrontar amb els ulls oberts, sense timidesa, la situació que heretem de dècades senceres", ha afegit.

Un successor per al primer ministre més efímer

L'anunci de Macron arriba vuit dies després que una moció de censura tombés el govern de Michel Barnier, que la setmana passada es va convertir en el primer ministre amb el mandat més breu des de la Segona Guerra Mundial, després de només tres mesos en el càrrec. Malgrat la incertesa generada per la caiguda de l'executiu, l'endemà Macron va descartar dimitir en una compareixença televisada.

Bayrou serà el sisè primer ministre nomenat per Macron des que va arribar a l'Elisi, l'any 2017, després d'Édouard Philippe, Jean Castex, Élisabeth Borne, Gabriel Attal i Michel Barnier.

Altres noms que hi havia sobre la taula eren alguns dels actuals ministres, com el titular de Defensa, Sébastian Lecornu, o la de Treball i Sanitat, Catherine Vautrin. Des de l'esquerra se'ls considerava a tots dos continuadors de les polítiques macronistes.

Entre els socialistes moderats que les darreres hores havien aparegut com a opcions hi ha el socialista Bernard Cazeneuve, que ja va ser primer ministre amb François Hollande. Cazeneuve podria haver comptat amb el suport del seu partit, tot i haver-se'n distanciat els darrers anys. L'exministre d'Exteriors Jean-Yves Le Drian i l'exdirigent sindical Laurent Berger també havien sonat com a possibles candidats, tot i que ells mateixos s'havien descartat.
 

Sis mesos de crisi institucional

El 9 de juny, dia dels comicis al Parlament Europeu, només conèixer les primeres projeccions electorals, Macron va comparèixer d'urgència per anunciar l'avançament de les eleccions legislatives, malgrat que tot just feia mig any de les últimes, en què el partit governamental va perdre la majoria absoluta.

Aquelles projeccions donaven una clara victòria al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que posteriorment l'escrutini va confirmar. Així doncs, poques setmanes abans de la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París, França encarava unes eleccions amb l'extrema dreta com a clara favorita.

Tot i que a la primera volta el Reagrupament Nacional va ser la força més votada per primera vegada en unes eleccions legislatives, a la segona volta el Nou Front Popular va aconseguir la victòria després que les esquerres i el macronisme retiressin més de 200 candidats per unir el vot contra l'extrema dreta. Arran del fracàs del partit de Macron, la mateixa nit de la segona volta, l'aleshores primer ministre, Gabriel Attal, va anunciar la dimissió.

Després d'uns mesos d'impàs, amb el país centrat en els Jocs, a principis de setembre Macron va posar fi al bloqueig amb el nomenament de Michel Barnier com a primer ministre. El nom de Barnier va indignar l'esquerra, que des d'un primer moment el va considerar il·legítim, però el veterà polític europeista comptava amb el suport de Brussel·les i el compromís implícit de l'extrema dreta de no vetar-lo.

Però amb l'estabilitat governamental en mans de l'extrema dreta i l'oposició frontal de l'esquerra, semblava que el nou executiu naixia amb data de caducitat. I, finalment, així va ser: la intenció de Barnier d'aprovar la llei de pressupostos de la Seguretat Social del 2025 per decret, és a dir, sense necessitat d'una votació a l'Assemblea Nacional, va precipitar el final del primer ministre. Aquell mateix dia, tant el Nou Front Popular com el Reagrupament Nacional van anunciar mocions de censura.

Entre la primera reunió de l'executiu de Barnier i la dimissió no van passar ni tres mesos.