El foc que Macron ha encès a Nova Caledònia i que ara l'obliga a viatjar-hi

Emmanuel Macron aterra a Nouméa, capital de Nova Caledònia, per intentar apaivagar una crisi que ell mateix ha generat en només una setmana. Hi arriba amb l'aeroport internacional encara tancat --perquè així ho va decidir el govern-- i amb Nova Zelanda i Austràlia enviant-hi vols especials per repatriar els turistes dels respectius països que s'hi havien quedat atrapats.

Els supermercats tenen problemes de subministrament de productes frescos des de fa una setmana, quan van començar les revoltes dels joves canacs. El país està bloquejat per terra, mar i aire i el turisme se'n ressent. Però el que més se'n ressent és la imatge de França, que es mostra com una metròpoli subjugant la colònia i oferint com a solució a la crisi l'estat d'emergència i l'enviament de més soldats i gendarmes.

La repressió com a solució

Difícilment s'entén el gest del macronisme d'ampliar el cens electoral a Nova Caledònia si no és en el context de la seva incapacitat de remuntar les enquestes per les europees davant l'extrema dreta. Reformar la llei sense pactar-ho amb els nacionalistes canacs, sabent que és una decisió que marcarà el futur polític de la colònia del Pacífic per sempre, era sinònim d'encendre els ànims dels pobles originaris. 

En només sis dies de revoltes al carrer ja hi ha hagut sis morts: un caldoch --caledonià d'origen europeu--, dos gendarmes i tres activistes canacs.

No són pocs els que critiquen a Macron haver-se deixat assessorar només pels membres de l'ala dura del govern. Com el ministre de Justícia Éric Dupond-Moretti, que ha recordat que al Codi Penal no hi ha penes específiques per fer barricades, però que si es fan servir per planificar emboscades a les forces de seguretat, aleshores ja és un fet perseguible. I afegia:

"Preveiem transferir a la metròpoli els criminals que siguin arrestats i posats sota mandat d'empresonament. 

Paraules que recorden que és París qui controla Nouméa i que no ajuden a calmar els ànims. 

Un país en procés de descolonització

Nova Caledònia està a la llista de l'ONU de territoris no autònoms per descolonitzar. Això implica que la població local ha de poder decidir el seu futur polític amb unes regles específiques, com limitar el vot en els processos d'autodeterminació a la població originària. Després de les revoltes dels anys 80 a l'arxipèlag, amb gairebé un centenar de morts, els Acords de Matignon signats per París i els sobiranistes canacs preveuen un període de deu anys de desenvolupament econòmic abans que els habitants de Nova Caledònia no es pronunciïn sobre una eventual independència.  

Un segon pacte el 1998, l'Acord de Nouméa, ajorna els referèndums d'independència fins al 2014 i preveu una transferència progressiva de competències que donen als seus habitants un tast d'autodeterminació. Només Defensa, Seguretat Interior, Justícia i Moneda queden sota control de París. El Franc CFP --sigles de "Colònies Franceses del Pacífic" reconvertides ara en "Comunitat Financera del Pacífic"-- es manté com la moneda corrent a Nova Caledònia, com també ho és a la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat de Wallis i Futuna.

Els tres referèndums

El president Macron va voler complir els acords de Nouméa i el 2018 va convocar el primer dels tres referèndums previstos. Els independentistes canacs el van perdre amb un 43,33% dels vots. El 2020 hi va haver el segon, i el van tornar a perdre però aquest cop només pel 46,74%. La progressió era clara i s'explicava pel desig dels joves canacs que s'anaven incorporant al cens d'agafar les regnes del destí de Nova Caledònia.

El tercer referèndum podia ser guanyat, es deien. Va ser convocat per finals del 2021 però va venir la covid i les demandes dels líders canacs al govern perquè ajornés la convocatòria no van ser escoltades. Els períodes de dol en la cultura originària canac són llargs i volien respectar-los. Els grups antiindependentistes van considerar que eren argúcies dels canacs per ajornar un plebiscit que sabien que estava perdut. Fos el que fos, els independentistes el van boicotejar i el "no" va tornar a guanyar, aquest cop per un 96,50% dels vots.

Es pot considerar vàlid, el tercer i definitiu referèndum? 

París ha tirat pel dret

La versió dels fets de l'etnòloga del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) Isabelle Leblec és que permetent que se celebrés aquest tercer referèndum, Macron va decidir trencar amb el seu "rol d'imparcialitat".

"El president no va respectar la promesa que havia fer el primer ministre Édouard Philippe d'ajornar el referèndum."

Diu Leblec que Macron, influenciat pels dos representants del seu partit a Nova Caledònia, Sonia Backès i Nicolas Metzdorf, "la dreta lleialista més dura de Nova Caledònia", va decidir avançar el referèndum un any, en ple període covid per evitar la progressió del vot independentista.

El discurs de l'aleshores ministre d'Ultramar després del tercer referèndum boicotejat pels independentistes també va ser revelador. "Nova Caledònia és França", va dir Sébastien Lecornu, ara ministre de Defensa. No calia afegir gaire més.

La crisi entra en campanya

I, efectivament, Nova Caledònia ha entrat en la campanya francesa per les europees. Raphaël Glucksmann, el candidat socialista, tebi en la qüestió Palestina --que a França tant diferencia les esquerres de les dretes-- ha trobat en Nova Caledònia el tema on diferenciar-se del centrisme que el macronisme pretén representar.  

Glucksmann ho descrivia amb la fredor d'analista polític heretada del seu pare: "Hi ha hagut un canvi de mètode i aquest canvi de mètode en una situació inflamable ha estat a l'origen de la crisi."

"Cal suspendre la revisió constitucional i cal tornar a aquella fàbrica de consens local que ha dictat les polítiques durant dècades i que ha de tornar a ser la regla." 

En tot cas, l'etnòloga Isabelle Leblec parla de doble humiliació a la minoria canac per part de París. Primer perquè no s'han considerat les seves peticions "en nom de la democràcia", i segon perquè han hagut d'escoltar de boca del diputat Metzdorf, que són "racistes amb els blancs". La realitat és que els índexs de pobresa i atur entre la població canac son molt superiors que entre els no canacs. 

Les diferències socials perpetuen l'estigma colonial

Les xifres que més criden l'atenció són les diferències en l'accés als llocs de treball més ben pagats. Menys del 5% de canacs actius són alts  càrrecs, una xifra que es triplica en el cas dels que no són canacs. Només el 15% dels canacs que treballen ocupen professions intermèdies, percentatge que es dobla entre els que no ho són. I, finalment, el 80% dels canacs ocupen les professions menys ben remunerades i són empleats o obrers; només un 45% en el cas dels no canacs.