"Mama, he guanyat un Oscar"

La ficció es lleva aviat el dia dels Oscars. Homes i dones vestits, maquillats i pentinats per casar-se o per celebrar que es divorcien es passegen com figuretes de pessebre fora de context a primera hora del matí pels carrers tallats al trànsit que envolten el Dolby Theatre. Fins que en trepitgen la catifa com si cantessin "sàlvens" o "casa".  Aleshores és igual l'hora que sigui, perquè ja som a dins de la pel·lícula. Tota quadra i tot és possible.

Després de rebre centenars de mails, instruccions sobre el color amb què ens havíem de vestir i amenaces gairebé mafioses dites amb somriure i professionalitat americana sobre què ens passaria si gosàvem fer una foto de la nostra acreditació, per fi som a la sala per on passaran els guanyadors un cop hagin recollit i agraït l'Oscar. Aquí és on cauen en mans dels periodistes.

Tots tenim un número que hem d'aixecar si volem preguntar i l'algoritme humà ens donarà la paraula. Creuem els dits.

Som 300, de 50 països diferents. Estem molt estrets i, com tots els periodistes, sempre i arreu, tenim gana. Quan les gambes arriben al bufet lliure que hi ha al passadís, el grup de filipins que tinc a la dreta s'aixequen com si les haguessin olorat. Quan tornen, el meu veí diu que la seva favorita són aquestes ànimes en pena d'Inisherin, però se sent perdedor abans de començar. A la meva dreta hi ha el Japó en ple. El corresponsal de la televisió pública s'esforça a explicar-me en un castellà après per internet que aquest any no té gaire feina; la va fer tota l'any passat quan "Drive my car" va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Passejant entre les taules es fa evident quins països tenen nominacions en joc i quins no: irlandesos i alemanys estan nerviosos.

En una cantonada hi ha vuit documentalistes, vuit. Són un Google humà per a qualsevol dubte que tinguis sobre el funcionament de l'Acadèmia o sobre qui va presentar l'Oscar al millor guió original l'any 1986. Ho saben tot, però em confessen que també expliquen als despistats on és el lavabo.

No hem fet ni línia ni bingo, però aquest és l'1x1

Comença la desfilada de guanyadors i la sala d'entrevistes es converteix en un bingo. Si volem preguntar, els periodistes hem d'aguantar el cartell amb el número mentre la moderadora va cantant xifres. Estirem molt el braç, però no hi ha hagut sort. Ni línia ni bingo. Però com a premi de consolació assistim a una segona part de la gala que el públic no veu, on els guanyadors es deixen anar amb la premsa en clau de club de la comèdia o de vall de llàgrimes, depenent del personatge.

La més divertida: Jamie Lee Curtis. Entra com un volcà. S'anuncia a ella mateixa amb el micro enmig dels aplaudiments dels periodistes i arrenca amb un "more fucking women everything, everywhere all at once". Canta en hongarès per retre homenatge a l'origen del seu pare, Tony Curtis. I quan li pregunten si ell i la seva mare, Janet Leigh, l'estan mirant orgullosos des del cel, no dubta a dir que ella no creu en un món amb un munt de gent mirant-nos des del cel.

El que t'enduries a casa: Guillermo del Toro. Defensa l'amor i la desobediència, i quan li pregunten què representa el seu triomf per a la diversitat diu que la primera responsabilitat de les minories és fer la feina ben feta, perquè els seus triomfs representen moltes persones. Una vegada algú li va demanar que per què volien contractar un mexicà, si ja tenien un jardiner.

Els més emocionats: Ke Hui Quan i Brendan Fraser. "Mama, he guanyat un Oscar!" ha estat el crit del guanyador de l'Oscar al millor actor secundari i ha entrat a la sala de premsa saltant i ballant.

Els més profunds: l'equip de "Res de nou a l'oest". S'han endut quatre Oscars, entre ells el de millor pel·lícula estrangera. I en les quatre ocasions en què han passat per l'escenari, l'ambient festiu de la sala s'ha enfosquit una mica, amb el pes de la guerra i el sentit de la responsabilitat.

L'estrella de la nit: Michelle Yeoh. Aplaudida amb moltes ganes, reivindicant oportunitats per a la minoria asiàtica i papers per a les dones. El meu veí de The Philipine Star aconsegueix que la moderadora li doni la paraula (has de fer contacte visual amb ella, em recomana per a la pròxima vegada).

I les mares?

Segurament cada any passa, però en aquesta edició número 95 dels Oscars a la sala de premsa hi ha consens que a les mares els han xiulat les orelles més del que és habitual. Pot ser un recurs fàcil quan no t'has preparat gaire el discurs o pot ser un crit genuí que surt de les entranyes. Els directors de "Tot a la vegada a tot arreu" ho han resumit així: les mares són els autèntics superherois.

La darrera pregunta de la nit, aquesta ja sense haver d'aixecar cap cartell, la responen en Tony i en Ricardo, dos dels cambrers que pacientment ens han alimentat. Què es fa amb tot aquest menjar que sobra? Llençar-lo. Per què? Perquè en aquest país hi ha deu advocats per habitant, i si algú s'intoxiqués per culpa del menjar regalat, portarien l'Acadèmia als tribunals. Però aquesta ja és tota una altra pel·lícula.

I de la bufetada de Will Smith, què en queda?

Doncs a banda de quatre bromes de Jimmy Kimmel, el presentador, no gaire res més. La polèmica s'ha enterrat sota una gala de tornada a la normalitat, i una mica a l'avorriment. Però com ha dit algú en aquesta sala de bingo periodístic, l'avorriment és més segur.