Manicura que cura: estudiants de perruqueria de Figueres fan pràctiques amb gent gran

"Et fan riure, et diuen coses i són molt amables." Ho diu amb un somriure Maria Tubert, una de les usuàries de la residència acabada de pentinar. Pels anglosaxons, això seria un clar exemple de "win-win" perquè, efectivament, tothom hi guanya: els estudiants aprenen a tallar cabells, a afaitar i fer manicures, i la gent gran s'estalvia haver d'anar a la perruqueria. 

Però tots els implicats tenen clar que els beneficis són més amplis perquè milloren l'estat anímic d'uns i altres. Rosa Abulí és professora del cicle formatiu de grau mitjà de Perruqueria i Cosmètica Capil·lar. Va ser ella la que va tenir la idea de fer aquestes pràctiques. 

Tot i que durant la pandèmia va quedar clar que les perruqueries eren un servei de primera necessitat, perquè molta gent gran necessita ajuda per rentar-se els cabells, aquesta professora es va adonar que els seus alumnes no valoraven prou aquesta part de la seva feina.

Com és un dia de pràctiques?

La quinzena d'alumnes de l'Institut Narcís Monturiol fa pràctiques un cop cada dues setmanes. A la residència disposen de dues sales per treballar. En una hi fan manicures, depilacions facials, tractaments i tallada de cabells, i en una altra hi tenen un rentacaps on també afaiten.

Els estudiants arriben a quarts de deu del matí i, només trepitjar el centre, l'espai s'omple de les converses habituals en qualsevol saló de bellesa: "Estàs molt guapa... Tu sí que estàs maca! (Riures.) Què et vols fer avui? Tu mateixa, estic a les teves mans."

Libia Toscano és una de les alumnes que fa pràctiques. Té 18 anys i està encantada amb el tracte amb la gent gran. Tant, que no descarta treballar professionalment en residències: 

"M'agrada molt parlar amb ells i que m'expliquin les seves coses i, a més, sempre t'afalaguen i mai et fan un lleig."

Leo Moreno, de 16 anys, explica mentre afaita un resident que tot plegat és com una cadena: "Els tallem la barba i els cabells i ells es queden feliços, i jo feliç perquè s'han quedat feliços."

Laia Pérez coincideix a dir que és una feina "bonica", però també admet que al principi li va generar algun neguit: "Sincerament, jo em vaig quedar bloquejada perquè em feia molt respecte fer-los mal, s'ha d'anar més amb compte." Les clientes, com Maria Tubert, surten encantades:

"Mai m'havia fet la manicura. Jo treballava de pagesa, tocant terra."

Una altra de les residents ho rebla amb aquesta frase: "Estic contenta i estic bé. Ells sí que són uns sols."

Quina valoració en fa la residència?

Judit Guerrero és la treballadora del centre Els Arcs que fa d'enllaç amb l'institut. Té clars els beneficis que comporta per a la gent gran sentir-se cuidada:

"Només veure que estan rebent una atenció directa fa que ho percebin com unes carantoines."

Guerrero admet que els residents no sempre expressen amb paraules el que senten: "Potser no diuen res, però mostren una rialla, i amb això ja et dones per satisfet i sents que ja has fet la teva feina."

En aquest aspecte, la satisfacció també és doble. A Rosa Abulí, com a professora, l'omple pensar que els seus estudiants "es dediquin al que es dediquin, aprenen a ser millors persones, a tenir valors com el respecte, i això no els hi treu ningú".