Mar Reguant: "Una transició lenta a la sostenibilitat té un cost econòmic inassumible"

Mar Reguant investiga la transició a renovables des de fa una dècada i mitja. És doctora per l'Institut de Tecnologia de Massachusetts i professora a la Universitat de Northwestern (Illinois), als Estats Units, on ha viscut 17 anys, i a la Barcelona School of Economics. El 2020 va formar part del grup d'economistes assessors en canvi climàtic d'Emmanuel Macron, juntament amb els premis Nobel Paul Krugman, Peter A. Diamond i Jean Tirole, entre altres. Des del 2023 dirigeix un equip de sis investigadors a Institut d'Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC).

El 2023 va rebre el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat al Talent Jove. La setmana passada va ser escollida membre de la Societat Economètrica, una organització internacional dedicada a avançar la teoria econòmica en relació amb l'estadística i les matemàtiques, per "les seves importants contribucions a l'economia". Aquest dijous ha estat guardonada amb el Premi Nacional d'Investigació per a Joves, del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats.

Jordi Vilardell: T'has dedicat especialment a investigar com millorar l'eficiència de les polítiques en els mercats elèctrics i en els d'emissions de carboni.

Mar Reguant: Sí, he investigat els detalls de les subhastes diàries d'electricitat i com es comporten les empreses elèctriques en aquestes subhastes.

Tinc un estudi sobre aquestes subhastes a Espanya el 2010-2011 on s'evidencia que el mercat no funcionava bé. Hi havia molta oferta de vent que acabava sent falsa i moltes tèrmiques s'ofertaven en el mercat secundari de congestió. Això produïa preus alts al mercat principal i molts costos de congestió. Es va haver de revisar el seu funcionament. Estudio com les empreses fan servir aquests mercats per a fer trampes, perquè el preu del consumidor sigui més alt.

També investigo quin impacte estan tenint les renovables en aquests mercats, que majoritàriament ha estat molt positiu. He investigat els mercats elèctrics de Nova Zelanda, Califòrnia, Xile, Vietnam, Espanya i Portugal...

També he investigat els mercats de drets d'emissions de CO2. Ara participaré en una jornada d'un grup de treball de l'OCDE, que m'ha demanat que expliqui els problemes de competència internacional derivats d'aquests mercats.
 

Quina és la principal mesura per a la transició energètica que hauríem de fer aquí, però que els polítics no són prou conscients, o no tenen prou coratge, per fer?

MR: A Catalunya la contribució més gran que podem fer, per la salut de les persones i pel canvi climàtic, és afrontar la fi del motor de combustió. És un tema que és claríssim. La Xina ja ho entén i aquí seguim encara en la negació.

El problema és que és un repte sectorial, perquè treballa molta gent per fer un motor de combustió, mentre que fer un motor elèctric és molt senzill. És un tema sectorial molt gros. Un tema de reconversió industrial. Però no pots fer veure que no veus el problema...

Cal generar molts llocs de treball nous i de valor: en el cotxe elèctric, en infraestructures, en plaques solars, en temes d'electricitat, que cada vegada en necessitarem més, en adaptació dels habitatges per què siguin més eficients. En la reconversió del sector agrícola, perquè faci menys emissions i sigui més resilient a la calor, a les inclemències, a la sequera... En el sector càrnic...
 

Necessitem una política pública d'inversió massiva dirigida? Un autèntic Green New Deal?

MR: Sí! I afrontant les coses difícils! El tema renovables ja està superat en molts llocs del món. Passarà sol, amb una mica d'empenta per a accelerar-ho. Els números ja son molt clars. Ho veuen a tot arreu, encara que aquí no es vegi.

El que jo intento és pensar en el que no està passant sol.
 

El canvi que hem de fer és tant gran, que ja es veu que el mercat sol no empeny prou.

MR: Necessitem el mercat, però no és suficient. Hem de donar subsidis, per desplegar la xarxa elèctrica, pel cotxe elèctric, per les renovables... perquè els necessitem. Sense subsidis no existirien. Amb les bateries el mateix; volem bateries més netes? Doncs posem programes públics per a desenvolupar-les.
 

Molts analistes dieu que els mercats no solucionaran les fallades del mercat

MR: Sí, un exemple és el mercat de drets d'emissions de CO2, que només cobreix una part de les emissions i tenen preus baixíssims.

Amb el sulfur de sofre i el nitròxid els mercats van funcionar superbé als Estats Units. Allà es va fer durant l'època més neoliberal, els anys 90, i va ser un superèxit. Però  resulta que en el sulfur i en el nitròxid les partícules són molt més grosses que en el CO2 i podem filtra-les; en el CO2 les partícules són molt més fines. Els economistes hem estat supertossuts pensant que una cosa que va funciona pel sulfur i el nitròxid funcionarà amb el CO2.

Molt tossuts, pensant que aquest incentiu marginal, el mercat d'emissions, transformarà el sector, quan no és el mateix posar un filtret a la teva central, que desplegar les renovables. El nivell de cost fix, de canvi de paradigma, és molt diferent.
 

I encara estem en aquesta tossuderia?

MR: No. Jo crec que finalment ho veiem. Però que pesats!
 

Quan ha durat aquesta controvèrsia?

MR: Uns 15 anys...

A més, el sulfur de sofre i el nitròxid, com que són grossos, es dipositen a terra. És un problema anual. Si deixes de fotre merda amb una central de carbó, l'any que ve el sulfur ja no hi és. Però el CO2 es manté a l'atmosfera durant segles.
 

Mil·lennis!  El 25% seguirà a l'atmosfera 1.000 anys després de l'emissió i un 10% després de 10.000 anys.

MR: Exacte!  Aleshores si segueixes fent emissions estàs malinterpretant el cost de no fer-ho bé avui. El cost d'anar lents, de no fer-ho bé avui, és... etern... inassumible!

Els analistes econòmics esteu aconseguint que les administracions i les empreses siguin més conscients del marge que tenen?

MR: Als Estats Units havien tingut molt pes els economistes, però amb el canvi climàtic sempre han estat extremadament conservadors. Sempre dient: "Esperem una mica més, a veure què passa", "Potser demà en sabrem més i ho farem millor".  En el fons han estat, no negacionistes, perquè la majoria d'economistes accepta el canvi climàtic, però sí que han estat molt retardistes.

A Europa vaig treballar amb en Macron, i sí que ens van escoltar. El que passa és que tu els dius les recomanacions, les raones, i després ells les creuen amb les seves restriccions polítiques. Però a França els economistes tenen molt pes, són economistes molt tècnics, grans matemàtics, però en el fons d'economistes, i estan en les posicions de més poder.

A Alemanya també ho estan intentant els  think tanks
 

I aquí?

MR: Aquí hi ha una mica de tot. La majoria dels economistes, si els deixes parlar a la tele, et diran que necessitem l'aeroport, les rondes, el vuitè cinturó de Barcelona...

La majoria d'economistes encara no entén la situació actual, que és molt més complicada del que ens agradaria, i de vegades queden... molt "antics".

Hi ha qui pensa que la solució a l'escalfament global vindrà quan les empreses facin negoci. Comparteixes aquesta opinió?

MR: No, no podem esperar fins que, màgicament, a tothom l'importi. A la gent l'importa quan els hi fots una clatellada. El problema és que políticament aquesta clatellada ha de ser acceptable, prou gran perquè marqui una diferència, però que no tan gran perquè et facin fora, i de vegades aquest espai és superpetit. Les renovables ajuden a fer els deures més ràpid, perquè fan mes tolerable que el cost de les polítiques publiques.

Als Estats Units ho fan a base de subsidis, perquè les clatellades no els hi surten. A Europa hem aconseguit fer una mica de subsidis i una mica de clatellades.

Les coses voluntàries són súper poc eficaces, com per exemple el mercat voluntari de CO2 als Estats Units, amb preus que no valen res i reduccions de CO2 que sovint són paper mullat. Però tothom content, fan veure que fan els deures.
 

Penses que pot ser útil una política d'aranzels amb Xina, o penses que són més útils els avantatges de la producció global?

MR: Just ara hem fet un treball per a l'Organització Mundial del Comerç sobre els subsidis industrials, amb grups d'economistes que treballen en temes de xips, de vaixells, de cotxes, de renovables... Volen que els hi fem propostes sobre això.

Les estem treballant, però la nostra recomanació principal és que en els sectors de transició a renovables és on veiem pitjor els aranzels, perquè estàs parant una cosa que hem de fer i que la Xina pot fer. A més, a diferència del gas natural, que l'has de comprar i cremar cada dia, les plaques solars ja es queden aquí una vegada han estat importades. És cert que la Xina és enorme i emeten molt, però almenys allà s'ho creuen una mica...
 

Fan plans i els compleixen abans d'hora...

MR: Exacte. Sí, sí...
 

El 2020 un centenar d'economistes internacionals, entre ells alguns premis Nobel, vàreu signar una carta on demanàveu acabar amb l'economia del carboni i que s'eliminessin les subvencions als combustibles fòssils.

MR: Sí, les línies vermelles són claríssimes. Hem de parar el combustible fòssil i el que genera demanda de combustible fòssil. No pararàs el combustible fòssil si continues fent cotxes de combustió. No va així el món. Ningú s'atrevirà a pujar el preu de la gasolina per acabar amb els cotxes. Si la gent té cotxes els farà servir.

És una línia vermella. Hem gaudit molt amb el cotxe de gasolina, però ens està matant, hem arribat  al límit. La gent ho entén una mica, però després veu el que implica i no li agrada.

Al final el què falta és una visió clara del problema i un projecte il·lusionant d'on volem estar el 2030-2040...

MR: Sí, sí, i com més aviat millor. I lideratge polític!

Un exemple, fa poc vaig anar a Rotterdam per unes conferències. Tota la família, amb les filles, en cotxe elèctric, per experimentar. Vaig descobrir molts impediments, coses simples que són fàcils d'arreglar.

A Espanya hi ha hagut problemes perquè han posat carregadors que sovint quan hi vas no estan disponibles.  Creues el frontera i a França es van posar una mica les piles i estan bastant ben desplegats, però el preu és el doble del que pagaries a tarifa residencial, quan en realitat estan traient electricitat d'alt voltatge i hauria de ser bastant més barata.

Arribes al teu carregador, però resulta que et falta no sé quina App... Estàs a França, et queden vint quilòmetres al cotxe, i quan  ja t'has instal·lat cinc Apps... et falta una targeta física concreta!  Quan jo ja tinc una targeta de crèdit, que té diners!

Ens hem de ficar les piles. Per carregar gasolina no has de deixar les teves dades, no has de dir el teu nom, ni el teu DNI, simplement tens una targeta, pagues i continues... Falta molta regulació!

Un altre exemple, fer una comunitat energètica. En el fons és algú que s'emociona i il·lusiona els seus veïns. Però si fer una comunitat energètica costa tres anys i mig... Pobre gent! No necessitem cinc-cents herois, necessitem que algú prepari el terreny i que llavors la gent il·lusionada pugui anar per feina. Fer la feina no ha d'implicar fer quatre triples salts mortals!
 

Fa uns dies vas anar a París a fer una conferència a l'asseguradora AXA.

MR: Tenen una fundació que es dedicada a recerca en riscos climàtics. Els importen moltíssim, perquè és una asseguradora i molts d'aquest riscos són in-assegurables.

Als Estats Units ja està passant que a Florida i a Califòrnia, en un cas per inundacions i tempestes, i en l'altre pels focs, les asseguradores ja no asseguren. Estem parlant d'asseguradores grans, de les top five. De vegades és per negociar amb l'Estat quina part del risc climàtic passa a ser públic. A Califòrnia ja tenen una assegurança pública per terratrèmols, perquè un terratrèmol és un risc inassegurable, i ara estan fent un programa públic de riscos de foc, perquè també són inassegurables.

En les conferències públiques de les asseguradores només reps una versió del que està passant al món de les assegurances, però m'agrada que siguin proactius perquè, fins i tot si no els importa el canvi climàtic a dia d'avui ja és un deure fiduciari. No pots dir que no ho sabies, no pots dir que no t'ho esperaves, no pots dir: "Ai, de veritat que hi ha més focs a Califòrnia...?" Així que tant sigui perquè els importa o perquè els ha d'importar, amb el canvi climàtic sovint el sector privat s'està posant les piles, i més que el públic.

Aquest estiu setze científics catalans de rellevància internacional i vinculats a la crisi climàtica heu encapçalat la firma d'una carta demanant al govern català lideratge per fer un full de ruta cap a la sostenibilitat basat en el consens científic.

MR: Sí. I afrontar les males notícies, entendre-les i veure que impliquen. Perquè no fer els deures és negació, a nivell climàtic, però també és negació d'un futur encara possible.

Si no fas els deures ara, cada vegada costarà més agafar el toro per les banyes, perquè serà més potent, tant en mitigació com en adaptació.

Hem de preparar-nos ja per les calors, per les sequeres. Hem de fer els deures i explicar-ho bé. Hem de replantejar com vivim i com ens adaptem. Com consumint, quin model de país tenim, i quin volem.

Hem d'entendre que no pot ser només solucions power flowers que facin content a tothom mentre seguim amb el mateix model que ja no funciona.

Ens hem de replantejar les prioritats.