"Matar el monstre", parlen els testimonis de la mutilació genital femenina

"Hi havia tres dones grans, dues dones a cada costat i una davant meu, i la que estava davant meu em va posar un mocador d'aquests que es posen al cap a la boca i portava..., no sé com es diu en català, la "cuchilla"; i les altres dues em van agafar els braços i el que recordo és que cridava i em feia molt de mal."

Així explica Binta Jadama Dibba com li van fer la mutilació genital, una pràctica que encara es manté en una trentena de països, la majoria de l'Àfrica subsahariana. Aquí ens toca de prop per les més de 6.000 nenes que viuen a Catalunya i que poden estar en risc de patir-la. La mutilació genital femenina és un atemptat contra la integritat física de les dones i una violació dels seus drets sexuals i reproductius. Una pràctica que deixa seqüeles físiques i psíquiques a qui l'ha patit.

El "30 minuts" ha viatjat a Gàmbia i Senegal per saber què es fa allà per combatre-la i escoltar les dones que l'han hagut de patir. Són històries personals de les víctimes, que en alguns casos no han estat capaces d'explicar fins ara.

El programa fa el viatge amb una jove, Jumma Jeilow, que trenca el silenci. Va néixer a Banyoles i va marxar de vacances al país d'origen de la seva família, Gàmbia, el 1998, quan encara no existia el protocol de prevenció de la mutilació genital femenina. La seva àvia la va mutilar.

Fins ara, ho havia amagat:

"Mai n'havia parlat, jo. Me'n recordo que, a l'escola, els nens em deien: 'Què, a tu també t'han fet això de la vulva? T'han tallat la vulva, a tu?', i jo deia: 'Però què dius? Si jo he nascut a Espanya! No!' I en realitat em moria de ganes de dir: 'Sí', però, com que t'ho preguntaven tan fredament, jo me n'avergonyia. I, com que no podia parlar-ne amb ningú, la meva única forma de desfogar-me era escriure."

Per Adama Boiro, de l'associació Jokkere Endam, a l'origen hi ha unes creences molt arrelades fruit d'una societat patriarcal:

"Aquesta societat patriarcal ens ha fet creure que nosaltres som menys. Per tant, hem d'anar traient una part del nostre cos i no passa res. I això ho tenim tan normalitzat que fa que moltes vegades no ens preguntem si el que li estem fent a la nostra filla està bé o malament. I, si ens ho preguntem, sempre n'acabem veient la part positiva, perquè, al final, és que una mare és una mare, és igual d'on sigui o de quin color sigui, i perquè una mare porti la seva filla perquè li facin un mal tan gran, és perquè realment el que hi ha darrere és superior a ella."

Fàtima Jeilow creu que el primer pas és trencar el tabú i parlar-ne:

"Si anem donant la veu i parlant amb la gent i ensenyant-los que és una cosa dolenta, que no es pot fer això, perquè és una part del cos el que estàs traient. És com si jo et tallo un dit! No és que t'estigui fent la circumcisió, com als nois, perquè és un tall de pell, allò, però fer una mutilació, és una part del cos que t'estan traient. Jo crec que els silencis s'han de trencar, parlar del tema, perquè sempre ha estat molt tabú parlar sobre la mutilació."

"Educació per a tots: nens, nenes, mares, pares, avis, àvies i tota la comunitat. Això ajudarà a accelerar el final del procés."

Ho diu Beryl Magoko, víctima d'aquesta pràctica i autora del documental "Womanhood, in search", en què parla de la seva experiència. I ho diuen altres persones que són un referent en aquesta matèria. Educar per canviar, una de les claus per lluitar contra aquesta pràctica.