Menors, barques i fusells de guerra: una nit al pas de migrants del Rio Grande

Ens havien dut el racó perdut del Rio Grande per on creuaven cada de nit desenes migrants en barques inflables. Un ample de riu d'uns 100 metres als afores d'un humil poble texà. Vam arribar-hi dimarts abans del crepuscle. I sols vam esperar. I esperar. I esperar... fins a quarts d'una de la matinada. I no va venir ningú. Preguntant-nos si els coyotes haurien canviat la ruta, l'endemà hi vam tornar. Esperem una hora, dues... fins que abans de la mitjanit detectem una llumeta a la riba mexicana i el soroll d'una manxa, l'eina imprescindible per inflar la barca de platja i el senyal que esperàvem.

De la foscor del riu va apareix a rem un jove mexicà portant a bord els primers 10 migrants atemorits i silenciosos, dones amb fills petits i menors no-acompanyats. Sense cap policia en un quilòmetre a la rodona i mullant-se els peus salten a la riba nord. En aquest moment ja estan físicament a la terra promesa i en el que és, en teoria, el principi del final de la seva odissea des de Centre-Amèrica fins als Estats Units. Un viatge clandestí convertit en un fabulós negoci pels traficants. Al llarg d'aquests dies preguntarem a diversos migrants quant els cobren per treure'ls del seu país i portar-los fins aquí i ens diuen entre 3.000 i 5.000 dòlars per persona amb un petit descompte per a les criatures. Si algú aconsegueix arribar de forma independent fins al riu, creuar-lo són "només" 200. I com són les coses, el coyote, quan desembarca els passatgers, educadament, encara els demana una propina i alguns li donen les poques monedes que els queden.

Durant la nit, el mateix barquer farà mínim cinc viatges més. Des que Joe Biden va arribar al poder, uns 6.000 migrants entren il·legalment als Estats Units cada dia. La majoria ho fan per aquest extrem sud-est de la frontera de Texas perquè el riu els és més favorable que les llargues travessies pels deserts de l'oest, on el mur de separació també és més continu i efectiu. Només a l'abril van arribar 178.000 migrants, el maig va camí d'igualar-lo i acabarem l'any amb més d'un milió de nouvinguts, la xifra més alta en 20 anys.

No hi ha dubte que l'arribada del president demòcrata ha accelerat la migració, la seva promesa d'humanitzar-la ha generat un efecte crida inevitable i donat esperances a milers de persones. Tots els nouvinguts amb els qui hem parlat a Texas ens han dit el mateix: vam veure a les notícies com Biden deixava entrar famílies amb nens petits i menors no acompanyats i ens va faltar temps per fer buscar els diners i marxar.

Tornem a la riba de Rio Grande. Mentre el coyote ha anat a buscar més migrants a la banda mexicana, arriben dos joves soldats nord-americans armats amb fusells de guerra. Sense dir res, fan un senyal perquè la vintena de centreamericans els segueixin muntanya amunt. En aquell moment, apareix d'entre els matolls un sorollós grup de romanesos, tres famílies amb nens que en lloc d'emigrar a Alemanya o Espanya han decidit fer un periple molt més complicat fins als Estats Units, han vist la nostra llum i han vingut intuint que la "sortida" estaria allà. La majoria de migrants que creuen són centreamericans, però cada cop n'hi ha més d'altres parts del món.

Què fa l'administració Biden davant d'aquesta arribada massiva? Doncs el que pot, i no deixa a ningú content. Des de l'esquerra se li critica que, amb el pretext de la Covid i del tancament de fronteres, encara expulsi en calent a dues terceres parts dels migrants (adults sols o famílies amb fills més grans de set anys que sense la Covid tindrien dret a demanar asil i quedar-se) mentre que des de la dreta se li recrimina l'efecte crida que ha provocat i es recorda com amb Trump les arribades, l'últim any, van caure en picat.

Després de caminar 15 minuts per una pista forestal, el grup de migrants arriba a l'entrada del poble texà de Roma. Allà l'esperen més soldats silenciosos i membres de la guarda de frontera, que cada nit fan el mateix. Tres files: una amb famílies amb nenes petites, una altra amb menors no acompanyats i l'última amb la resta (aquests seran expulsats). Els fan treure els cordons de les bambes, els cinturons, els rosaris i les gomes de cabells i ficar el poc que tenen, algun document o el mòbil, en bosses de plàstic transparents. Mentre ho fan, continuen arribant més migrants del riu, en comptem en total una cinquantena. Parlant amb ells, ens adonem que venen molt desinformats; molts no tenen ni idea de què el pot passar, quin procés legal els espera o si compleixen les condicions per ser expulsats.  

Els menors no-acompanyats que trobem, sobretot noies, tenen entre 15 i 17 anys. Han fet el viatge soles, algunes amb coyotes des dels països d'origen d'altres viatjant per elles mateixes  fins a Rio Grande. Algunes són els pares els que les han encoratjat a marxar, d'altres ho han decidit per si mateixes en veure que era impossible construir cap futur allà. Tots saben que probablement tardaran anys o dècades a retrobar-se amb els seus éssers més estimats; el fet que estiguin disposats a fer un pas tan dolorós dóna una idea de la desesperació amb que viuen. La majoria d'adolescents tenen algun parent o familiar als Estats Units que, un cop identificat per les autoritats, els donarà un sostre però trobem casos, com el de la Rosa, 16 anys, hondurenya tímida i espantada, que no hi coneix absolutament ningú ni te idea d'on pot anar a parar.

El relat que ens expliquen tan joves com grans sota les llums dels cotxes de la guàrdia fronterera és sempre molt semblant. Ja sigui a Hondures, Guatemala o El Salvador, la vida és impossible. Pobresa, corrupció, violència i amenaces dels grups criminals, els dos huracans de l'any passat i ara la Covid. Tres països que s'enfonsen en un fang de falta d'oportunitats i els que no aguanten més escapen com i quan poden cap al nord ara que s'ha obert una escletxa.

A quarts de dues, arriba un vell autobús escolar repintat de blanc i hi ha fan pujar tots els detinguts que aniran a un centre de processament. Uns quants seran deportats en calent aquesta mateixa nit, les famílies amb nens petits alliberades al cap d'un dia o dos i els adolescents es passaran un mes en centres d'acollida fins que el seu contacte als EUA els vingui a buscar.

La policia marxa i aquell racó de Rio Grande torna a quedar en silenci, fins l'endemà. Perquè aquí ningú dubta que l'onada migratòria del sud al nord, i més en temps de coronavirus, continuarà amb molta intensitat aquest any i el que vindrà, i amb alts i baixos continuarà els següents..,