Mil dies de guerra a Ucraïna: Biden sacseja, Putin gesticula i Zelenski apuja l'aposta

La xifra dels 1.000 dies, una obvietat matemàtica, té una conseqüència directa a l'hora d'analitzar el conflicte en perspectiva: distorsiona la realitat de la crisi.

Els 1.000 dies només serveixen per mesurar en el temps la tercera invasió russa d'Ucraïna en el segle XX, el tercer intent de Moscou de conquerir un territori que el nacionalisme rus sempre ha considerat vassall.

No són mil dies, sinó dècades d'intervencionisme i de projecte expansionista sense una sortida clara.

Els càlculs militars del Kremlin eren prendre el control del govern de Kíiv en poques hores, el tercer cop i el definitiu. Certament, des de l'inici de la invasió han passat 24.000 hores i la capital ucraïnesa queda més lluny que mai de Moscou.

Entremig, ha passat tot això: crims de guerra com la matança de Butxa; la destrucció sistemàtica d'infraestructures; el desprestigi total de la figura de Putin i molt especialment el del seu exèrcit, incapaç de vèncer unes tropes inferiors en número i en armes; la confirmació de la naturalesa repressiva del govern de Moscou contra tota mena de dissidència; la feblesa de l'economia russa, i la futilesa de les amenaces de Moscou, que ja només fan por als més aprensius.

I és que aquests 1.000 dies han servit perquè Occident hagi descobert les impostures de les línies vermelles del Kremlin. La darrera d'aquestes línies s'acaba de saltar. Segons els portaveus de la Federació, l'autorització de la Casa Blanca perquè l'exèrcit ucraïnès pugui atacar territori rus amb míssils de més abast significa l'inici d'una nova fase en la guerra i l'entrada dels Estats Units, l'OTAN i Europa en el conflicte.

Còlera per una decisió previsible

Moscou ha reaccionat amb còlera i ha elevat el to, però queda clar que no pensar passar d'aquí. I és que la darrera decisió de Biden no suposa cap sorpresa: era inevitable.

Es tracta, tot s'ha de dir, d'una autorització que encara no ha estat confirmada pel govern nord-americà. Tot està basat en informacions publicades aquest cap de setmana per l'agència Reuters i els diaris The New York Times i The Washington Post. Asseguren que Joe Biden ha donat permís perquè els ucraïnesos puguin utilitzar els seus coets ATACMS contra zones de la rereguarda russa, allà on el Kremlin manté protegits els dipòsits d'armes, casernes militars i hangars.

Les reaccions a Moscou, però, no han estat unànimes. El Kremlin ha parlat amb el to colèric habitual i amb les amenaces de manual, que fa molts mesos que ja no susciten cap inquietud a Occident.

Els tertulians dels programes de més audiència a la televisió, per la seva banda, han mostrat les seves contradiccions, també habituals: han menyspreat la capacitat destructiva dels míssils nord-americans, però alhora han amenaçat amb l'ús de l'arma nuclear. La premsa una mica més seriosa, en canvi, opina que la decisió de la Casa Blanca era previsible i inevitable.

I segurament tenen raó aquests últims. La decisió de Biden s'ha sabut unes hores després del pitjor atac aeri contra Ucraïna des del mes d'agost. Rússia ha llançat una autèntica pluja de foc contra la infraestructura energètica ucraïnesa amb 120 míssils i 90 dons suïcides. Però no és aquest el motiu de l'últim gest nord-americà.

Les raons de Biden

La gran pregunta d'aquestes hores és per què Washington ha fet aquest gir de 180 graus en la seva política sobre l'ús d'aquestes armes a dos mesos justos de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, per què Biden té ara pressa per ajudar Ucraïna després de mesos i mesos rebutjant les súpliques d'ajuda del president Volodímir Zelenski.

L'excusa de Biden sempre va ser la necessitat de no enfurismar el Kremlin. Què ha canviat, doncs? Tot són especulacions i la motivació podria ser de caràcter intern.

Tothom té més o menys clar que Trump reduirà encara més el suport dels Estats Units vers Ucraïna. És uns dels seus plans en política exterior més anunciats, uns plans que gairebé sempre va acompanyats d'una promesa de remodelació de l'Estat Major de l'Exèrcit.

Durant la campanya, el magnat ha confessat que pretén col·locar persones integrants del moviment MAGA (Make America Great Again) al capdavant de l'exèrcit. L'autorització per utilitzar ATACMS podria ser, doncs, una maniobra del Pentàgon per reduir la capacitat de maniobra del futur president en el vessant de la defensa.

També es parla d'un gest sincer de suport a Ucraïna. Segons això, Biden no vol marxar de la presidència amb dues guerres que la seva administració no ha sabut i no ha volgut aturar: la matança de Gaza i la invasió d'Ucraïna. No és un bon final de carrera per a un polític, Biden, que pot acreditar 60 anys servint el seu país des de diferents responsabilitats de l'administració.

L'objectiu de la Casa Blanca seria ajudar Ucraïna a millorar la seva posició militar de cara a unes eventuals negociacions de pau. Aquestes negociacions podrien ser inevitables quan Trump arribi al Despatx Oval, especialment si la Unió Europea continua mostrant cautela davant de les agressions de Rússia.

Moscou voldrà escalar el conflicte?

Les propostes de pau, almenys fins ara, passen totes per una rendició d'Ucraïna, per la pèrdua del 16% del seu territori i per la prohibició d'entrada a l'OTAN. No són, per tant, projectes de pau reals. Moscou ja ha advertit que només cessarà els atacs si Ucraïna cedeix les regions de Crimea i el Donbàs.

Per això la còlera mostrada pel Kremlin les darreres hores sembla més aviat una impostura. Ara mateix, Moscou no té cap necessitat d'escalar el conflicte. Moscou avança en el front ucraïnès, sí, però molt lentament i a costa de milers de soldats morts cada mes.

Una part del seu país, la regió de Kursk, continua ocupada per Ucraïna i ha hagut de recórrer a la compra de carn de canó nord-coreana; la seva economia està en fallida i el seu exèrcit fa mesos que pidola munició.

Així i tot, considera que està guanyant la guerra. I és aquest convenciment el que fa que Rússia no necessiti incrementar la pressió bèl·lica o energètica contra Occident. Això, i el més important: el 20 de gener Trump arribarà a la Casa Blanca i les regles del joc seran molt diferents i favorables. Només necessita esperar.

Una altra prova d'aquesta còlera sobredimensionada és un fet objectiu: els ATACMS només tenen 300 km d'abast. Aquests míssils no canviaran el signe de la guerra: només poden frenar alguns atacs o aturar la internacionalització del conflicte, ja que pot dissuadir altres països a enviar-hi tropes com ha fet Corea del Nord.

Endevinar els pròxims moviments de Vladímir Putin mai no és fàcil. Què farà durant aquests mesos? Què farà si al final resulta que sí, que Ucraïna és capaç de colpejar durament l'exèrcit rus?

Tampoc té tantes sortides. L'ús d'armes nuclears està descartat. El sabotatge energètic ja no és tan important: Europa sembla haver-se blindat. Influir en els partits polítics afins d'extrema dreta europea ja és un fet. En efecte, només li queda una aliança activa de Trump. I no queda clar que això passi.