Misteri, terror i irrealitat: les boires al cinema
Qui viu a les zones típiques de boira sap que aquest meteor pot ser un infern: dies sense sol, ambient fred, humitat que cala els ossos...unes condicions naturals que poden minar l'esperit del més fort en determinades èpoques de l'any.
En canvi, com a subjecte artístic, la boira resulta encisadora: sovint en tenim la prova amb les fotografies que ens envieu des de les fondalades o valls de muntanya on la inversió tèrmica acumula l'aire fred de manera habitual. O també quan aquest fenomen es dona, més excepcionalment, a la costa.
Al cinema, igual que passa amb la pluja, la neu o el vent, la boira és un recurs del tot efectiu per a la creació d'atmosferes suggerents, passatges de misteri o terror. De fet, la boira ha protagonitzat algunes de les escenes culminants de la història del cinema. Qui no recorda l'aeroport emboirat del gloriós final de "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942) ?
Aquesta escena és un paradigma de cinema emboirat. Tot seguit us presentem uns quants més títols per recordar.
Allò que el vent s'endugué (Victor Fleming, 1939)
Un altre moment estel·lar de la història del setè art, de la mà d'una de les seves pel·lícules més mítiques: Rett Butler acaba amb la senyoreta O'hara amb una frase demolidora, segons abans de perdre's en la boira com un record mig emborronat.
El gos dels Baskerville (Sidney Lanfield, 1939)
Les maresmes emboirades d'Anglaterra són l'escenari misteriós d'aquesta aventura clàssica del Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle, portat al cinema en nombroses ocasions.
L' increïble home minvant (Jack Arnold, 1957)
Una boira amenaçadora emergeix dels títols de crèdit d'una de les obres més colpidores del cinema fantàstic. En pocs segons, el núvol desencadena la desgràcia del protagonista. És clar que no es tractava d'una boira qualsevol, si no d'una boira radioactiva, com era obligat a la cinematografia del gènere als anys 50.
Tron de sang (Akira Kurosawa, 1957)
Un bosc boirós amaga bruixes que fan profecies en aquesta adaptació a la japonesa del "Macbeth" de William Shakespeare. La boira com a element que genera una sensació constant d'irrealitat.
L'enterrament prematur (Roger Corman, 1962)
Roger Corman va ser un especialista en minimitzar despeses i maximitzar recursos a les seves pel·lícules. Amb poc més d'una màquina de fum va aconseguir generar l'atmosfera de malson de les seves pel·lícules de l'anomenat "cicle d'Edgar Allan Poe". Només cal veure l'inici de "La Caiguda de la Casa Usher" (1960) o moltes escenes de cementeri a "L'enterrament prematur".
Aguirre, la còlera de Déu (Werner Herzog, 1972)
L'esplendor del paisatge, boires incloses, és habitual al cinema de Werner Herzog. Una mostra són les hipnòtiques seqüències de "Nosferatu" (1979), o també d'"Aguirre, la còlera de Déu". L'inici d'aquesta pel·lícula s'aprofita de l' escenari natural imponent i carregat d'un sentit d'irrealitat del cims emboirats dels Andes.
Amarcord (Federico Fellini, 1973)
Una pel·lícula habitual en aquestes recopilacions d'escenes de cinema i meteorologia. Els records de Fellini, enterbolits pel pas del temps i representats per una boira que afegeix la pàtina poètica a la dansa dels protagonistes.
La boira (John Carpenter, 1980)
Sense dubte, la pel·lícula estrella d'aquesta recopilació de cinema emboirat. Un petit clàssic del cinema de terror on la boira passa de ser un recurs atmosfèric per generar misteri a un element narratiu clau, perquè cada cop que hi apareix és per portar el terror al petit i malaït poble costaner d'Antonio Bay.
Ombres i boira (Woody Allen, 1991)
L'homenatge del Woody Allen a l'expressionisme alemany tira de les atmosfèriques boires fotografiades en un blanc i negre que ens porta directes als anys 30.
La boira (Frank Darabont, 2007)
Acabem amb una esfereïdora pel·lícula on la boira és l'estrella, el fenomen que amaga els monstres alienígenes que Frank Darabont contraposa amb d'altres, humans i fonamentalistes, que viuen entre nosaltres.