Morir sense llar a Barcelona: "Hi ha persones que moren més soles que altres"
- TEMA:
- Pobresa
Al Cementiri de Montjuïc hi passa un cotxe funerari amb un fèretre i només una noia que acomiada un difunt. El veuen passar els voluntaris i els treballadors d'Arrels Fundació, que avui han vingut al cementiri a dir adeu a una altra persona, en Juan Verdón. Un home sense llar a qui coneixen des de fa gairebé 15 anys. No volen que marxi sol. El volen acomiadar.
La Lucía Alonso, treballadora social d'Arrels Fundació, ens explica que no són la seva família, però que els voluntaris i els treballadors de l'entitat fan aquesta funció:
"Amb aquesta feina crees uns vincles que són difícils. Al final és el Juan, i jo he viscut moltes coses amb ell."
Espera molt llarga per un enterrament de beneficència
Necessiten tancar la història de vida que han compartit amb les persones sense llar que han atès. Hi han parlat, han anat amb ells a les visites mèdiques, els han ajudat amb els temes administratius i quan moren també se'n volen acomiadar. Però en aquests casos, segons la Lucía, l'espera fins al dia de l'enterrament és molt llarga:
"El Juan va morir a un sociosanitari, però ja fa dues setmanes. Als enterraments de beneficiència tot és molt burocràtic, molt econòmic: s'ha veure si la persona té diners, si hi ha una família que pot fer-se'n càrrec..."
Per en Ferran Busquets, director d'Arrels Fundació, les persones que viuen al carrer tenen vulnerats tots els drets, també el dret a ser recordats. És per això que reclama que s'agilitzin els tràmits burocràtics de l'enterrament de les persones sense llar:
"El que és molt dur és que de vegades la persona es mor i fins que arriba el moment en què podem saber qui és i podem saber què ha passat és un procés molt llarg."
El dia de l'enterrament, els fan una cerimònia de comiat. Allà mateix, llegeixen algun poema o porten algun objecte personal del difunt per deixar-lo al taüt. Al Juan li han deixat la gorra que sempre portava posada i un ram, perquè les flors li agradaven molt:
"Al final és el que tots volem. El dia que marxem, tots volem que algú ens recordi, tots volem que algú ens plori o ens trobi a faltar, malgrat el dolor que pugui implicar"
Enterraments de beneficència: gratuïts o bonificats
Els serveis funeraris a la ciutat de Barcelona són privats i, per tant, són les funeràries com a empreses privades les que fixen el preu dels serveis. L'Ajuntament de Barcelona intervé en la inhumació dels difunts, ja sigui per a la inhumació en els nou cementiris de la ciutat o ja sigui per a la incineració al Crematori de Montjuïc.
L'Ajuntament fixa les taxes del servei d'inhumació i de les concessions de les sepultures i el preu d'incineració. El preu final d'incineració és de 570,22 euros, i el d'inhumació, de 281,78 euros si ja es disposa de sepultura. Si no se'n disposa, s'ha d'optar per una de les múltiples possibilitats de concessió de sepultura.
Quan una persona mor al carrer, a Barcelona, què es fa amb el cadàver i qui es fa càrrec de les despeses d'enterrament i la incineració del cos?
Es mira si la persona morta està empadronada a la ciutat i es comprova quins ingressos té la seva unitat familiar. En el cas de la mort d'una persona sola que no tingui cap ingrés, l'Ajuntament es fa càrrec de l'enterrament o la incineració del cos.
En el cas que tingui pocs recursos, l'enterrament o la incineració poden ser gratuïts o bonificats. L'Ajuntament de Barcelona ha fixat un barem en funció de l'Indicador de Suficiència de Catalunya (IRSC), que actualment està fixa't en 614,65 euros mensuals i 8.605,15 euros anuals.
Decret municipal sobre Serveis Funeraris by on Scribd
Si els ingressos mensuals són inferiors als 568 euros mensuals i no es té cap altre recurs econòmic, a Barcelona l'enterrament o la incineració són gratuïts. I si els ingressos mensuals són inferiors a 861 euros i tampoc es té cap altre recurs econòmic, es bonifiquen fins a un màxim de 360 euros.
L'enterrament de beneficència no permet posar-hi cap placa de marbre, però des d'Arrels Fundació han aconseguit que al nínxol els deixin enganxar amb silicona una placa de cartró recordatòria.
De vegades, la persona morta marxa totalment sola, sense el comiat de cap familiar ni cap amic. Soledat absoluta quan els operaris tanquen el taüt al nínxol.
Aquesta fredor encara impacta a en Txema Anguera, educador social d'Arrels Fundació, ara ja jubilat:
"Quan veus que pugen per enterrar-lo, per posar-lo al nínxol, només amb els senyors de la brigada i el conductor del cotxe, a mi em sembla una cosa tristíssima"
Segons dades d'Arrels Fundació, en els últims 8 anys han mort 494 persones sense llar. D'aquestes, com a mínim 136 dormien al carrer i el 64% han mort al carrer. 4 de cada 10 persones han mort a l'hospital o a un centre sociosanitari.
De mitjana, les persones sense llar moren amb 57 anys. El 52% d'aquestes persones que vivien al carrer o que hi havien viscut van morir per motius de salut, segons assenyala Lucía Alonso:
"Viure al carrer no és fàcil, i tot el que han viscut ho porten al darrera. Hi ha addiccions, malalties... i a mesura que passa el temps això passa factura"
Alonso explica que les persones sense llar viuen molt soles, que el seu procés de vida és d'una soledat que fa molt mal i que la societat les mira amb indiferència. I afegeix que moltes persones passen pel seu costat i ni les miren. Des d'Arrels reclamen que ningú hagi de dormir al carrer:
"Per a les persones que estan en situació de carrer tot és complicat, viure i morir, tot és complicat perquè són persones que no tenen res ni a ningú"
Des del 2016, les entitats que atenen les persones que viuen al carrer, cada mes d'octubre recorden totes les persones que ens han deixat darrerament. A més de l'acte de record davant de la Catedral, enguany, els voluntaris i els treballadors d'Arrels Fundació també han col·locat, en diferents carres de la ciutat, més de 450 plaques de record a les persones sense llar que ens han mort els últims 8 anys.
- ARXIVAT A:
- Pobresa