Murals a la ciutat de Derry, a Irlanda del Nord
Murals a la ciutat de Derry, a Irlanda del Nord
ANÀLISI

Murs més alts 25 anys després dels acords de pau a Irlanda del Nord

Sílvia Heras / Josep Maria PortaActualitzat

El 10 d'abril del 1998 es van firmar els acords de pau a Irlanda del Nord després de 30 anys de conflicte que van deixar 3.600 morts a mans de l'IRA, de paramilitars protestants i de l'exèrcit britànic. Sovint es parla d'un enfrontament entre catòlics i protestants, però no es tracta d'un conflicte religiós, sinó d'identitat i, sobretot, d'opció política: entre els que volen que Irlanda del Nord segueixi formant part del Regne Unit, unionistes lleialistes, i els que volen la reunificació d'Irlanda, nacionalistes o republicans.

Aleshores, TV3 hi va ser per explicar als catalans aquells fets tan convulsos. Ara, hi hem tornat per veure si el pas del temps havia canviat les coses. Han estat 25 anys de pau, sense bombes ni trets, però als barris conflictius les comunitats segueixen segregades.


"Que 20 anys no són res"

L'última vegada que vaig trepitjar Irlanda del Nord va ser el 2001. Feia tres anys dels acords de pau, i ara hi he tornat. El primer que m'ha vingut al cap al tornar-hi després de tants anys és la cançó "Volver", de Carlos Gardel, perquè pensava trobar les coses canviades… i no ha estat així.

És cert que no hi ha bombes, ni trets, i que la gent respira tranquil·la sense violència... Però ja era així fa 20 anys. El centre de Belfast havia fet eclosió amb botigues, restaurants i bars i havien desaparegut els checkpoints, els soldats i els vehicles militars… Ara, esperava que els murs haguessin desaparegut més enllà d'alguna mostra per als turistes... els físics i els mentals.

Un mural al barri catòlic de Bogside, a Derry
Un mural al barri catòlic de Bogside, a Derry

He volgut anar a buscar les persones que vaig conèixer i entrevistar fa 25 anys quan es van firmar els acords de pau. Gairebé tots els telèfons han canviat, i investigar per Facebook, Instagram i Twitter des de Barcelona no va ser gaire productiu, de manera que les velles llibretes d'espiral amb les direccions que encara guardava es van convertir en un tresor. Fent equip amb en Josep Maria Porta hem estirat el fil de les històries fins que hem pogut localitzar-los.

Parlant amb tots ells hem pogut copsar una mirada a la situació actual, d'un costat i l'altre, perquè allà segueix havent-hi clarament dos costats: els catòlics o nacionalistes, que un dia volen reunificar-se amb Irlanda, i els protestants o unionistes, que volen seguir amb la unió amb el Regne Unit.

Tothom diu que les coses han canviat molt, que ara poden anar a tot arreu, que al centre es barregen sense preguntar i que a les escoles s'educa en integració, però quan es pregunta si es pot anar a qualsevol barri a la nit la resposta, ràpida, és no.
 

Una parella mixta que va trencar amb els prejudicis

Els primers que vam visitar van ser la Brigid i el Keith, una encantadora parella mixta de Belfast. Ell fa 25 anys conduïa atemorit cada dia fins a casa seva en un barri catòlic. Ara ja no té por de circular per tota la ciutat. 

"Em sento segur, és totalment diferent ara"

Als barris conflictius, però, continua la desconfiança i la segregació. De fet, hi ha més murs que mai i encara són més alts. I les tanques que tenen portes les segueixen tancant a partir de les 6 de la tarda. Si mirem cap a les noves generacions, més del 90% de les escoles continuen estant segregades.


De l'IRA a l'Europarlament

Sí que és veritat que s'ha avançat molt quan la Martina Anderson, una expresa de l'IRA que complia cadena perpètua, ara és política, eurodiputada fins que va arribar el Brexit. Ella va poder sortir de la presó gràcies als acords de pau i ens va explicar fins a quin punt va rebre el menyspreu dels unionistes quan va començar a treballar al parlament autonòmic.

"Si eren a l'ascensor i s'obria la porta i jo entrava, es giraven de cara a la paret, quan em veien es tapaven el nas", Martina Anderson.

Fa 25 anys vam conèixer la seva mare, Betty Anderson, que orgullosa de la seva filla ens deia:

"La lluita armada ens ha portat a la pau d'avui i espero que duri, dono suport al que ha fet".

Ara la Martina confia que d'aquí a cinc anys es pugui celebrar un referèndum a Irlanda del Nord per decidir el seu futur.


Qui també treballa per la reunificació és Tony Doherty, víctima del Bloody Sunday, el diumenge sagnant. Aquell dia van matar el seu pare i ell va decidir que s'uniria a l'IRA. Ens parlava de l'impacte negatiu del Brexit en el procés de pau, sobretot perquè els paramilitars lleialistes encara no s'han desmobilitzat i no volen controls duaners al mar d'Irlanda.

"Encara atrauen un gran nombre de nois i també de noies. Encara estan armats, estan involucrats en el tràfic de droga, la delinqüència i el gangsterisme. Hi ha molts diners en joc i ofereixen molts diners en un context de pobresa."


Més murs i més alts

Alguns veïns dels barris més desafavorits de Belfast van veure com els aixecaven murs, alguns al mig de les seves propietats. L'objectiu era evitar que continuessin els aldarulls entre catòlics i protestants. Uns murs que més de dues dècades després continuen existint.

L'Esther McGookin i la Margaret Craig encara van patir la violència uns anys després de la firma de la pau i asseguren que els donen seguretat.


I els més recalcitrants al canvi: els orangistes. A Portadown, un dels punts més calents, els van prohibir desfilar pel barri catòlic el 1998... I van prometre que marxarien cada diumenge fins a poder passar. Però l'edat i el cansament han deixat empremta i ja no representen cap amenaça.

En l'últim cens, el del 2021, per primera vegada els catòlics van superar els protestants: 45% contra 43%. No es tracta, però, d'un conflicte de religions, sinó d'identitat i, sobretot, de voluntat política. Al parlament autonòmic el Sinn Féin ja és la primera força, tot i que la majoria encara és unionista. Ha començat, però, el lent camí cap per decidir el seu futur.

 

ARXIVAT A:
Irlanda del NordRegne Unit
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut