Nagia Mahmoud, testimoni de l'expulsió de Rafah: "No vull desplaçar-me més, és més fàcil morir"

"La sensació més difícil de la guerra és que he oblidat que soc una dona en primer lloc, no hi ha privadesa, no hi ha espai per sentir-me dona, tot tracta sobre la supervivència". Qui parla és Nagia Mahmoud, una noia de 34 anys originària de Rafah, al sud de Gaza.  

Com la immensa majoria dels quasi dos milions de palestins a Gaza, la Nagia s'ha hagut de desplaçar de manera forçosa en diverses ocasions arreu de la Franja per sobreviure els més de 550 dies que fa que dura la guerra amb Israel.

Quan va començar el ramadà, el 28 de febrer, la Nagia va poder tornar, finalment, a Rafah, la seva ciutat. Gaza vivia aleshores una tímida i fràgil treva que va durar quasi dos mesos -del 19 de gener al 18 de març-, fins que Israel va rebentar l'alto el foc que ell mateix havia acceptat.  

Un mes més tard, explica a través d'una conversa de WhatsApp al 324.cat, es va veure obligada a marxar davant les ordres d'evacuació de l'exèrcit israelià i les "greus amenaces" que rebien els ciutadans d'aquella zona.

D'aquest moment, no en fa ni 15 dies. "No hi havia mitjans de transport, les comunicacions eren molt difícils i amb prou feines hi havia un carro estirat per rucs per portar-nos d'un lloc a un altre", recorda.

Però ella i els seus, considera, van tenir "sort":

"Al principi només vam poder marxar les dones i els nens, però sense cap de les nostres pertinences. Fins i tot vam haver de deixar les tendes... era com una escena del dia del judici final."

Recentment, l'exèrcit d'Israel ha anunciat que ha encerclat completament Rafah, al sud de Gaza. Amb aquesta operació ha separat i aïllat la ciutat de la resta de la Franja, l'han annexionada al que considera la "zona de seguretat d'Israel" i han establert el que anomenen "el corredor de Morag". La Nagia n'havia pogut sortir poc abans.

Tot va canviar

"Abans del 7 d'octubre, Rafah estava ple de vida, les escoles eren un lloc on aprendre i créixer i on els estudiants tenien una vida tranquil·la i en un entorn segur", recorda quan se li pregunta com era Rafah abans, quan hi vivien unes 200.000 persones.

"Els professors inspiraven els estudiants, la gent anava a treballar, els infants podien caminar pels carrers, els mercats estaven plens de vida i els camins ens eren familiars."

En aquella època, la Nagia treballava com a traductora en línia. D'aquí, el seu anglès perfecte.

Una realitat, però, tan llunyana que sembla impossible que hagi existit mai: "De sobte, tot va canviar, va ser un moment tràgic, Rafah va ser ocupat i el seu esperit va ser destruït: les escoles van tancar, els carrers es van buidar i la vida va ser drenada de la ciutat, el que un dia havia sigut una comunitat pròspera es va convertir en un lloc desolat".

La Nagia havia perdut la ciutat, la casa i la feina. "M'encantava la feina de traductora, però la meva única font d'ingressos es va apagar al mateix ritme que la ciutat perdia l'electricitat, la connexió i internet".

Havia estudiat la carrera de Matemàtiques a la Universitat d'Al-Azhar: "Tenia somnis, però ara tot és pols que se l'emporta el vent". A Rafah, diu, "no hi queden ni els ocells".

No tornar a desplaçar-se

La Nagia i la seva família ara viuen a Al-Mawasi, una població costanera uns 8 quilòmetres al nord. És l'ordre que han rebut per part de l'exèrcit israelià.

"A vegades ens arriben súpliques desesperades de famílies que sembla que encara serien a Rafah, però, pel que he pogut comprovar jo mateixa, molt poca gent s'ha quedat allà", explica. Ràpidament, recorda que els que s'han quedat "no és perquè ho hagin decidit, sinó perquè simplement no poden marxar".

Segons explica, deu ser per problemes de mobilitat, de gasolina o de diners.

"El que he vist no és només una ciutat buida, sinó gent paralitzada per l'esgotament i la impotència, deixada enrere en silenci."

Ara, ella, la seva família i tothom al seu voltant viu en tendes o directament al carrer. "No tenim cases, només hi ha algunes teles que ens separen els uns dels altres", explica. "Estic exhausta, no sé ni a quin dia visc, només demano no haver de tornar a desplaçar-me, és més fàcil morir que ser desplaçat un centenar de vegades".

La vida, diu, es complica cada dia més. Han d'aconseguir aigua com poden i el poc menjar que obtenen és gràcies al Programa Mundial d'Aliments de l'ONU. Uns aliments, diu, que són absolutament insuficients per a tota la gent que els necessita. Bàsicament consisteix en un plat d'arròs. A més, diu, no es pot comprar res als mercats.

Una altra complicació derivada del desplaçament són les comunicacions. Només poden carregar les bateries dels telèfons mòbils quan el sol carrega les plaques solars de les estacions de recàrrega improvisades. I això també té un preu "econòmic" i sobretot "de portar al límit la nostra paciència".

"La supervivència individual s'ha convertit en una guerra tranquil·la"

"El pitjor sentiment de la guerra és haver perdut la meva identitat, sobretot com a dona", confessa la Nagia. Enmig d'aquest context, "tot va sobre la supervivència, estem exposats contínuament, no hi ha cap mena de privadesa mai ni cap espai on poder sentir-me una dona".

Troba a faltar espais de privadesa, espais on poder cuidar-se. "Dormo vestida, envoltada de desconeguts on només ens separen parets primes de teles, no em puc canviar de roba lliurement ni em puc dutxar quan ho necessito, no em puc sentir neta", exemplifica.

"Enmig de la guerra, no em puc ni permetre el luxe de sentir-me vulnerable, només puc sobreviure."

I és que, per sobreviure el dia a dia, cal superar reptes diaris i constants. Per això, la convivència amb la resta de persones no és fàcil. "La misèria i la desesperació ho cobreixen tot, no culpo ningú, tothom està massa ocupat intentant sobreviure", explica.

Per ella, hi ha una mena de "cansament social i moral", sobretot perquè després de tants mesos pesa molt "l'esgotament psicològic i físic".

Per això, diu, "la supervivència individual s'ha convertit en una guerra tranquil·la, una guerra dins de les guerres, que ens esgota en silenci".

Tot i això, la Nagia manté l'esperança que algun dia podrà sortir de Gaza: "Espero poder escapar d'aquesta mort lenta". "Som éssers humans, ens encanta la vida", recorda, mentre implora a la comunitat internacional que "posin fi al genocidi".