Nens a Melilla: entre saltar al mar o ficar-se sota els camions

Són les onze de la nit d'un dimecres al port de Melilla. Dos nois de 16 anys es recolzen en una barrera de formigó davant d'uns camions. Se'ls miren atentament.

Els vehicles esperen adormits mentre encara no ha arribat l'hora d'accedir al ferri en direcció a la península. Els dos nois tenen el mateix objectiu.

Per això, calculen el millor moment per col·locar-se sota els eixos dels camions. Amagar-s'hi l'estona que faci falta i entrar al vaixell entre les quatre rodes.

Sembla que tinguin la mirada perduda i entre ells no es diuen gaire cosa. Ja ho tenen tot pensat i decidit. De moment aguantaran una estona més. Sembla que hi ha gaire vigilància.

A les cinc de la matinada, però, calculen que no hi haurà tants agents de la Guàrdia Civil. Ho tenen clar: tornaran a aquella hora i intentaran el que tots coneixen com a "risky".  

No és nou. Fa dècades que nois com ells, o nens, s'amaguen d'aquesta manera per intentar arribar a l'Espanya peninsular. Melilla n'és testimoni.

Abans dels camions, el mar

En una de les places més cèntriques de la ciutat autònoma, de poca ombra i rajola dura, s'hi troben cada vespre una vintena de nois marroquins.

Alguns es mouen en patinet, d'altres toquen la guitarra. N'hi ha que simplement deixen passar l'estona.

La majoria són menors d'edat. I gairebé tots han entrat fa poques setmanes a Melilla. Ho han fet nedant. Uns sis quilòmetres, expliquen.

Durant unes hores els acompanyen tres voluntàries de Solidary Wheels. "Arriben diàriament", diu Mar Soriano, assessora jurídica de l'entitat. "Hem passat d'una desena de nois, a una cinquantena".

Molts estan als centres de menors de la ciutat autònoma. Melilla en té en acollida 370. Però alguns no s'hi volen estar. Els veuen massa lluny o, simplement, desconfien del sistema.

Un d'ells ensenya satisfet la nova vestimenta que estrena avui mateix, facilitada per alguna persona de la ciutat que els dona un cop de mà. Gairebé no parla castellà i francès encara menys. La seva llengua és el darija.

Els més grans, que amb prou feines arriben a la vintena d'edat, tenen més vocabulari en castellà i ens donen un cop de mà amb les traduccions.

El Yasin, intèrpret improvisat, explica que el Rachid va entrar a Melilla, nedant de nit, fa tot just dues setmanes. Té 17 anys i portava sis mesos esperant el millor moment per creuar.

"Vaig arribar a Beni Ensar per Cap d'Any. Em va agafar la policia i em va dur a un garatge on cada dia porten migrants. Era una habitació petita amb unes 40 o 50 persones. Feia molta pudor, de mitjons bruts."

Explica que els gendarmes marroquins el van retornar a la seva ciutat natal, Casablanca, en un autobús. És a una distància de 600 km.

De seguida, però, pagant pocs dírhams al conductor, va poder tornar amb ell mateix cap al nord. El primer intent de creuar a Melilla no havia sortit bé, però pel Rachid, i tots els joves com ell, no hi ha un altre camí possible.

El mar, una trampa mortal

N'hi ha que s'arrisquen i n'acaben pagant el preu més alt. Com el jove que va intentar creuar la tanca pel mar el dilluns 9 de maig.

Feia pocs dies s'havia venut la bicicleta per comprar-se un bot de plàstic. Va decidir pujar-hi amb el seu cosí. Volien vorejar el dic que fa frontera amb el port de Beni Ensar i arribar a la platja de l'Hípica.

A mig camí, però, es van sentir molt cansats i van decidir tornar. En aquest retorn, el noi més jove no ho va poder aguantar i va morir ofegat al mar. Tenia només 15 anys.

Després de cinc dies desaparegut, el divendres 13 de maig es va trobar el seu cadàver a la platja de Boukhana, a la banda marroquina.

En Kamil va intentar-ho el desembre i també va haver de fer marxa enrere quan ja portava uns tres quilòmetres recorreguts. Ho va fer sol, de nit, sense cap tipus d'ajuda. Nedant, directament.

"Encara que l'aigua estava freda, no ho notava. Estava decidit a anar endavant i a fer-ho. Morir o viure". Té estudis superiors de ciències de la terra, però no veu un futur il·lusionant al seu país.

Explica que els seus pares eren molt pobres. "Però al Marroc, els pares són com Déu, i els has de respectar i ajudar."

Ara viu amb el seu germà petit a Melilla, que també va acabar arribant per mar. Tots dos es mouen entre cases ocupades mentre calculen com ho poden fer per arribar a la península.

L'asil, una via difícil

Per les persones que no fugen d'un país en conflicte, com poden ser les persones de Mali, per exemple, la via de regularització a través de l'asil polític es redueix i es complica.

Des de Solidary Wheels treballen perquè tots els menors que entren a Melilla s'adrecin als centres i dispositius d'acollida públics.

"Una de les coses que intentem fer és donar-los la informació perquè com a menors tenen dret d'accedir a la documentació, a la residència, i que els seus drets es vegin protegits", explica Mar Soriano.

Una xarxa de persones voluntàries de la ciutat es dedica en cos i ànima a tots aquests joves. N'és un exemple la Maite Echarte, de l'entitat Pro Drets de la Infància.

Ja fa cinc anys que cuina de dilluns a divendres, amb l'ajuda d'altres dones de la ciutat, perquè cap noi es quedi sense sopar. A vegades són només una vintena d'adolescents, però n'han arribat a tenir fins a 100 en un mateix vespre.

Els caps de setmana li prenen el relleu unes altres voluntàries perquè cap dia quedi sense cobrir. Avui han fet mongetes blanques. "Mongetes divines", diu la Maite, mentre les va col·locant en gots de plàstic per a repartir.

També els donen aigua, pa i una peça de fruita, que els fa arribar el Col·lectiu Vio, amb pomes de les Borges Blanques.

"Per què ho fas?", li preguntem. "Ai, aquesta pregunta", respon mentre somriu i sospira a la vegada. "Els nois ho passen molt malament. Estan en un moment de transició. Són molt joves. Que tinguin, almenys, una cara amiga davant", respon.

Cau la nit i es dispersen de seguida. Alguns aniran al port a intentar ficar-se sota els camions. D'altres de nouvinguts, potser arribaran aquesta nit des de Beni Ensar.

La mateixa història de migracions interminable que segueix inamovible des de fa molts anys.